Un de cada cinc habitants d’Espanya va néixer fora del país. No és una projecció de futur ni una exageració: l’1 de gener del 2025, el 19,3 % de la població resident havia nascut a l’estranger. Els tres grups més nombrosos són els naturals del Marroc—968.999 persones—, Colòmbia —676.534— i Romania —609.270—.
El creixement demogràfic recent d’Espanya s’explica, sobretot, per l’arribada de població migrant: la població autòctona, de fet, disminueix.
A Catalunya, les dades són encara més clares. L’1 de gener de 2025, el 25,1 % de la població resident havia nascut a l’estranger —més de dos milions de persones—, amb comarques com el Barcelonès, on el percentatge supera el 34 %. En la franja de 25 a 45 anys, la més activa econòmicament, entre el 44 % i el 48 % dels residents han nascut fora. Un terç dels naixements ja són de mare estrangera.
Des del 2018, moren més persones de les que neixen: sense l’aportació de la immigració, la població catalana estaria en retrocés.
Aquestes dades es fan visibles cada dia al metro, a les aules, als centres de salut, a les obres, als camps i als mercats. De fet, han canviat el so de les ciutats i la cara dels barris.
Tot això revela una transformació profunda i irreversible a l’Espanya i la Catalunya contemporànies. Un canvi de gran abast. I, tanmateix, continua ocupant poc espai en el debat polític i generant poca lucidesa sobre una qüestió d’importància cabdal.
Aquesta relativa ignorància i aquesta distància —entre allò que som i allò que sabem públicament de nosaltres mateixos— són el brou de cultiu del populisme identitari. Un populisme que prospera, precisament, quan la realitat queda fora del relat públic.
La gramàtica de l’exclusió
Mentre el canvi demogràfic transforma Espanya de manera estructural, l’identitarisme avança embolicat en termes ambigus, confusos i enganyosos —malgrat les aparences— com el de «prioritat nacional».
El PP i Vox han incorporat aquest concepte, estrany, com a principi rector als seus acords de govern a Extremadura i Aragó. I amenaça de convertir-se en una condició sine qua non allà on el PP necessiti el suport parlamentari de Vox.
El text signat a Mèrida —23 pàgines, amb terminis i mecanismes concrets— fixa algunes mesures que mereixen atenció: deu anys d’empadronament per accedir a l’habitatge protegit; limita l’accés de migrants en situació irregular als serveis socials «estructurals»; elimina subvencions a organitzacions humanitàries; crea una unitat administrativa de control del padró; i suprimeix el programa d’ensenyament de llengua àrab i cultura marroquina a les escoles.
El mateix acord reconeix implícitament la seva il·legalitat en comprometre’s, abans de la seva aplicació, a reformar la Llei orgànica d’estrangeria «i totes les disposicions normatives que dificultin la consecució efectiva de l’anterior».
En definitiva, PP i Vox han signat un pacte que no es pot aplicar sense modificacions legals molt poc probables. Es firma allò que no es pot executar per forçar després un canvi del marc legal que ho faci possible. És el full de ruta hongarès d’un Orbán ja defenestrat, però traslladat al nivell autonòmic.
Convé saber d’on prové aquest concepte de «prioritat nacional». Perquè les disfresses canvien, però la lògica és sempre la mateixa.
La préférence nationale de Jean-Marie Le Pen als anys vuitanta. L’America First de Trump i el moviment MAGA. El Prima gli italiani de Salvini. Les polítiques identitàries institucionalitzades a Hongria sota Orbán, que acumula multes milionàries del Tribunal de Justícia de la Unió Europea per vulnerar la directiva antidiscriminació. Més a prop, el «Primer els catalans» d’Aliança Catalana. I el «Nosaltres sols», que recorre la història de l’identitarisme català des dels anys trenta com un fil que no s’ha trencat del tot —aquell moviment que Sílvia Orriols reivindica com a referent i que ja aleshores combinava independentisme radical amb exclusió de l’altre—. I, durant el procés, el «Som una nació, nosaltres decidim», que en les seves versions més radicals va anar estrenyent el significat del «nosaltres».
Orriols ha portat aquest lliscament a la seva conclusió més lògica. Ha afirmat que «la islamofòbia és un deure», defensa que els catalans són una raça i sosté que el govern espanyol envia immigrants a Catalunya per «aniquilar la raça catalana».
Això ja no és independentisme: és supremacisme en nom de la nació catalana. Aliança Catalana ha defensat limitar l’accés dels immigrants a les prestacions i ha vinculat de manera sistemàtica immigració, identitat nacional i ordre públic, reproduint en bona part l’argumentari de Vox, però en català. La llengua, però, no altera la naturalesa del discurs.
El cas Junts: els matisos que no absolen
Junts, per la seva banda, ocupa un lloc diferent en aquest mapa, i convé reconèixer-ho. No és Aliança Catalana. Practica una moderació estratègica, introdueix matisos, parla de competències i de finançament. Però hi ha moments en què aquests matisos es dilueixen i el vot acaba convertint-se en un llast massa feixuc.
El juliol de 2024, amb més de 6.000 menors en centres de Canàries que funcionaven al 150 % de la seva capacitat, el Govern va impulsar un sistema obligatori de distribució entre comunitats autònomes. Era una qüestió de drets de la infància i de solidaritat institucional bàsica. Junts va votar-hi en contra, juntament amb el PP i Vox. La seva portaveu, Míriam Nogueras, ho va expressar amb claredat: «Com es pot pensar que acceptarem una llei que ens obliga a acatar les seves decisions en un àmbit en què estem negociant les competències en immigració?». La lectura és senzilla: primer resolem allò nostre, i els menors poden esperar. Cent setanta vots contra la distribució solidària de menors vulnerables.
El decret es va acabar aprovant mesos després, l’abril del 2025, quan es va assolir el consens i l’acord polític amb Junts per Catalunya. Un partit que també ha votat per limitar la regularització de migrants, alineant-se amb esmenes del PP, i ha impulsat la prohibició del burca com a element de negociació parlamentària. En la pràctica, la immigració no és tant una qüestió a resoldre com una moneda de canvi. I això genera una tensió evident quan el partit intenta situar-se en l’espai del progressisme.
Un boc expiatori sense base empírica
Una part de la dreta espanyola hi afegeix un altre element: la criminalització de la immigració. Associa migració i inseguretat amb dades que el Ministeri de l’Interior no avala, i construeix la imatge del migrant com una amenaça per a l’estat del benestar. Ho fa amb una lògica que estableix, de manera implícita, ciutadans de primera i de segona, encara que no ho expressi obertament.
La realitat és molt diferent. La migració aporta beneficis a la nostra economia i a la nostra cultura.
Tres de cada quatre nous ocupats a Espanya entre el 2019 i el 2024 no van néixer al país. Els treballadors estrangers representen el 43,5 % de l’ocupació domèstica, el 39,6 % dels peons agraris i el 22,4 % del sector de l’hostaleria. La població migrant no buida l’estat del benestar: el sosté cada dia amb les cotitzacions, els impostos i el treball en sectors que la demografia espanyola ja no pot cobrir.
D’altra banda, les nostres ciutats s’han fet més cosmopolites i s’han enriquit amb aportacions culturals procedents d’Àfrica, Àsia i la resta d’Europa. El nostre patrimoni vital i cultural n’ha sortit reforçat.
Per tant, la «prioritat nacional» no és més que una resposta emocional a un sentiment d’inseguretat identitària i un subterfugi que evita abordar les polítiques socials que realment caldrien. És un mecanisme de discriminació que no resol la crisi d’habitatge —que respon a causes estructurals del mercat—, ni millora la sanitat —que necessita més inversió i més professionals, també d’origen estranger—, ni redueix la inseguretat, ni tampoc corregeix la precarietat salarial, més vinculada a dinàmiques del capitalisme financer global que no pas a l’augment de l’oferta de mà d’obra.
La «prioritat nacional» només busca assenyalar un culpable visible —que no ho és— i utilitzar-lo com a boc expiatori per evitar aplicar les solucions reals, que sovint resulten incòmodes, a problemes amb causes igualment incòmodes.
Una política de drets davant d’una política de la por
Davant d’aquest escenari, el Govern de Pedro Sánchez ha fet passos concrets en la direcció contrària a la «prioritat nacional» o, simplement, al marge d’aquesta lògica.
El novembre de 2024 es va aprovar un nou Reglament d’Estrangeria que simplifica les vies d’arrelament i obre camins d’integració progressiva. L’abril de 2026 es va posar en marxa un procés de regularització administrativa extraordinària, que permet obtenir autorització de residència i treball des del primer dia, amb especial protecció per a menors i unitats familiars. Aquestes són les primeres fites del Pla d’Integració i Convivència Intercultural, que situa la política migratòria en l’àmbit dels drets humans, la cohesió social i la contribució econòmica.
Són mesures que han arribat tard en alguns aspectes i sota pressió i tensió parlamentària, però que apunten en la direcció correcta: ordenar la realitat en lloc de negar-la o criminalitzar-la.
L’esquerra, tot i això, ha explicat poc aquestes polítiques en veu alta. Per no voler assumir el marc discursiu de la dreta, ha evitat el debat i el resultat han estat polítiques migratòries poc debatudes, escassament explicades i fàcilment caricaturitzables. Aquest silenci no és prudència: és una cessió del terreny simbòlic a l’adversari. Quan la gent té por i ningú no li ofereix un relat clar i honest, el relat acaba imposant-lo qui té més interès a alimentar-la.
Això ha canviat amb l’actual Govern d’Espanya, liderat per Pedro Sánchez i també amb el Govern de Catalunya, liderat per Salvador Illa, perquè la regularització plantejada és positiva en si mateixa, però també està servint per afrontar amb arguments i profunditat aquest debat. I per tant, és una oportunitat que els i les progressistes no podem perdre.
L’experiència europea és eloqüent. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha qüestionat, el 2025, aspectes de la legislació danesa sobre les anomenades «societats paral·leles», que permetien actuacions urbanístiques en barris amb més d’un 50 % de residents d’origen no occidental, per possibles vulneracions de la directiva d’igualtat de tracte. Hongria acumula sancions milionàries per incompliments vinculats a la seva política migratòria. Itàlia ha aprovat en els darrers anys diversos paquets normatius en matèria de seguretat que han endurit la resposta penal i han restringit l’activitat de les ONG de rescat a la Mediterrània.
Espanya arriba a aquest debat sobre la «prioritat nacional» quan part d’Europa ja revisa les seves pròpies decisions en aquesta matèria. Allò que en altres països es discuteix o comporta sancions europees, a Extremadura es plasma en un acord de govern.
La prioritat són els drets
No importa la bandera ni la llengua amb què s’expressi. «Prioritat nacional», préférence nationale, Prima gli italiani, «Primer els catalans» o «Nosaltres sols» són formes diferents d’una mateixa gramàtica d’exclusió. I aquesta gramàtica, quan es tradueix en lleis, decrets o criteris d’accés als serveis públics, acaba produint efectes similars: discriminació, assenyalament i restricció de drets. Més enllà del debat ètic, aquesta «prioritat nacional» entra en conflicte amb l’article 14 de la Constitució espanyola, que consagra la igualtat davant la llei i la prohibició de qualsevol discriminació.
El supremacisme, en qualsevol de les seves formes —espanyola, catalana, hongaresa o danesa—, no és només moralment inacceptable. També és inconstitucional.
El futur d’Espanya i Catalunya depèn de la integració efectiva dels qui ja viuen i treballen entre nosaltres. El catalanisme democràtic dels anys setanta va afrontar amb èxit una gran transformació demogràfica interna gràcies a un projecte basat en drets socials compartits i identitat plural i oberta. És el que el PSC i bona part de la societat catalana sempre ha defensat: ens ha de servir de guia també avui.
Aquest precedent no és nostàlgia: és experiència institucional contrastada. En aquell moment també hi havia qui parlava d’una identitat amenaçada, de valors en perill i d’un «nosaltres» que calia protegir davant dels qui arribaven del sud. La història va posar aquest discurs en context. I també acabarà posant en context aquesta deriva cap a la «prioritat nacional».
Davant l’identitarisme, la resposta no pot ser competir en duresa discursiva ni refugiar-se en el silenci còmode. Ha de consistir a, tal i com estan fent el Govern d’Espanya i el Govern de Catalunya, afirmar amb claredat i amb dades que la diversitat no és el problema, sinó el punt de partida. Que el «nosaltres» que mereix protecció no és el que es defineix per la sang, la raça, el cognom o l’accent, sinó el que es construeix sobre la fraternitat de compartir drets i deures, i de ser iguals en dignitat i davant la llei.
Qualsevol demòcrata —no només l’esquerra— hauria de ser capaç de dir-ho sense dubtar. Perquè la Constitució no és un obstacle per governar, sinó la condició mínima per fer-ho amb dignitat.
La prioritat no són els nacionals. La prioritat són els drets. Per a tothom. I per fer efectiu aquest principi, cal lucidesa, transparència i diàleg.
