Aquesta frase és una de les últimes proclames que Aliança Catalana, per boca d’Orriols, ha llençat al debat públic. Ho va fer, en un esmorzar al Fòrum Europa Tribuna Catalunya el passat 17 de febrer, en un intent més d’atiar l’odi, fent servir una pràctica antiga i recurrent a la història que se sustenta en el concepte de supremacia, és a dir, en aquell o aquella que de manera superior, predominant o autoritat màxima es creu que pot estar per sobre els altres.
Aquesta frase és una rèplica en negatiu d’aquella famosa de l’expresident Jordi Pujol quan, apremiat per molts moviments socials i partits polítics d’esquerra en els anys vuitanta, va dir: “És català qui viu i treballa a Catalunya”. Un partit, Convergència, i un president, Jordi Pujol, que va intentar al llarg dels seus anys de govern a Catalunya, patrimonialitzar les institucions fins al punt que quan Convergència va perdre les eleccions, van ser famoses les expressions per part de Marta Ferrusola, dona de l’expresident, que deixaven entreveure que els “havien fet fora de casa” en una sensació de pèrdua de control i d’influència després de dècades de poder. Anys de poder que van marcar els temps posteriors a la dictadura i la construcció de l’autogovern de Catalunya. Anys en què la pràctica del poder es va allunyar i molt d’aquella frase que un dia va pronunciar l’expresident i anys en què, des del poder, es repartien carnets de catalanitat, en aquest cas, entre les persones migrades d’altres llocs d’Espanya a Catalunya.
Aquelles persones que havien deixat la seva terra, els seus llocs d’origen -Andalusia, Extremadura, Galícia, Múrcia- amb el dolor que això representa-, obligats per la pobresa i la misèria i que volien teixir a través del seu esforç, a través del seu treball, un futur millor.
Persones que es veien, confrontades amb un “els que no són d’aquí”, “els que no són dels nostres” d’un poder polític que repartia -com deia-carnets de catalanitat i feia calar en la societat que hi havia ciutadans de primera i ciutadans de segona, per a l’orgull dels primers i la tristesa profunda dels segons.
En aquells anys va ser necessari molt treball, molts esforços col·lectius i molta responsabilitat, especialment de les forces polítiques de les esquerres i de les associacions, col·lectius compromesos amb la societat per aconseguir la normalització d’una situació que durant més d’una generació va estar assenyalada per aquells i aquelles que des de la seva supremacia volien “dominar” el taulell de joc i, en realitat, el poder.
I és gràcies a aquesta feina sostinguda en el temps i compromesa per tantes i tantes persones de la societat civil i forces polítiques d’esquerres, que vam poder veure -amb molta alegria per a aquells que lluitaven per la igualtat i els drets humans i el recel dels qui es creien salvadors de l’essència del catalanisme- com els fills i les filles d’aquestes persones que havien vingut d’altres llocs d’Espanya, formaven part dels balls populars de pobles i ciutats, de les festes més tradicionals de cada municipi, a l’escola aprenien el català i això els ajudava a penetrar en ambients i espais socials, a sentir-se que formaven part d’alguna cosa més gran que el seu nucli familiar, i vam ser capaços d’integrar-nos entre uns i altres, formar noves famílies compartides i albirar un futur esperançador.
No és d’estranyar, que avui aquesta torni a ser una arma que l’extrema dreta vulgui esgrimir. I que molts i moltes pensàvem que era una etapa ja superada, gràcies a aquesta història recent i que amb esforç, però alhora èxit va aconseguir una convivència integrada i pacífica. Potser per a uns encara no perfecta i potser per a altres massa imposada. Però la realitat va donar la raó a un treball incansable de l’escola pública i de tantes entitats socials compromeses amb la igualtat i els drets humans.
Ara, després d’escoltar les proclames dels partits polítics l’extrema dreta i el silenci còmplice dels de la dreta, sembla que de nou se’ns gira feina.
Perquè és sabut que el concepte de desarrelament és l’arma més poderosa que hi ha per desproveir una persona de l’esperança de futur i situar-la en una posició de submissió en relació amb aquells o aquelles que sí que esgrimeixen un arrelament com un pedigrí que t’atorga un estatus determinat i alhora, crea una “tribu” capaç de tot per preservar la seva prevalença.
Per això, les persones que creiem en els drets humans, en els valors de la fraternitat, la igualtat i la llibertat i en el principi de solidaritat com a far per garantir una convivència pacífica, tornem a ser interpel·lats.
Hi ha una batalla diària que hem de lliurar, i de la que no podem defugir.
Perquè més enllà de néixer, viure i treballar hi ha un arrelament que té a veure amb la dignitat de les persones, que fa que algú pugui “sentir-se a casa” més enllà del seu color de pell, religió i origen i que anheli formar part de quelcom més gran que el seu propi nucli familiar, que el seu entorn més immediat, i que es diu Catalunya.
I quan això es produeix, hem lliurat la batalla on tots i totes hem guanyat.
