L’any 2025 commemorem cinquanta anys d’un camí democràtic, un punt de partida indispensable per entendre el llarg camí que ha dut Espanya des de la repressió a la democràcia. El 20 de novembre de 1975 amb la mort del dictar Francisco Franco, no només va marcar el final d’un règim autoritari; va obrir la porta a una transformació profunda del país, que es va materialitzar en la recuperació de drets fonamentals, en el pluralisme polític i en la construcció d’institucions democràtiques sòlides. Aquesta commemoració, però, no pot limitar-se a mirar enrere: ha de servir sobretot per reafirmar que la defensa de la democràcia és un procés continu que exigeix responsabilitat, vigilància i compromís constant.
Des de la mort del dictador, Espanya ha avançat cap a un sistema de llibertats plenes que ha consolidat la convivència i ha enfortit el nostre encaix europeu. El procés de Transició, amb totes les seves virtuts i també les seves contradiccions, va permetre establir les bases d’un estat democràtic que ha garantit més de cinc dècades de progrés, estabilitat i reconeixement internacional. Tanmateix, aquest camí no va ser inevitable; va ser possible gràcies al consens, la participació i la determinació d’una ciutadania que reclamava superar dècades d’autoritarisme.
Cinquanta anys després, aquesta fita ens interpel·la amb la mateixa força: la democràcia mai és un èxit garantit, ni un patrimoni immutable. Requereix ser defensada dia rere dia. Les democràcies es debiliten quan es normalitzen discursos que erosionen els drets humans, quan es qüestiona la legitimitat de les institucions o quan es difonen visions distorsionades del passat que idealitzen règims que van negar llibertats bàsiques. Per això la memòria democràtica és un pilar essencial: perquè ens recorda d’on venim i ens ajuda a identificar les regressions que, disfressades de nostàlgia, busquen retrocedir cap a models d’ordre que mai van ser justos, ni pluralistes, ni respectuosos amb la dignitat humana.
Malgrat els grans avenços assolits, encara queden reptes importants. Hi ha víctimes que continuen reclamant veritat, justícia i reparació; hi ha espais de memòria que necessiten major reconeixement; hi ha episodis del franquisme que no formen part del coneixement general de la societat. Enfortir la memòria democràtica és, doncs, també completar la democràcia: fer-la més justa, més plena i més resilient davant les amenaces presents i futures.
Aquest cinquantenari no és, per tant, només un homenatge a les generacions que van lluitar per la llibertat. És una reafirmació del nostre compromís amb el futur. Ens recorda que la democràcia no s’esgota en les institucions, sinó que es construeix en la cultura cívica, en la convivència, en el respecte a la pluralitat i en la capacitat col·lectiva de rebutjar qualsevol temptació autoritària. La defensa de la democràcia és un camí permanent, i la memòria (rigorosa, crítica i compartida) n’és la millor garantia.
