Minnesota (EUA): la policia irromp en domicilis sense ordre judicial; deté ciutadans a la via pública; fa servir gasos lacrimògens per dissoldre concentracions de protesta o de denúncia; i agents d’aquestes mateixes forces de seguretat colpegen, fereixen i fins i tot disparen contra persones l’únic “delicte” de les quals ha estat defensar els seus propis drets o els d’altres conciutadans.
Groenlàndia (Regne de Dinamarca, Europa): milers de ciutadans i ciutadanes es manifesten a Nuuk, la capital —d’uns 19.000 habitants—, proclamant que Groenlàndia no està a la venda i que només la seva població té dret a decidir el seu destí. Molts temen una pressió política o econòmica extrema per part dels Estats Units; d’altres consideren que s’ha creuat un punt de no-retorn i que el territori s’ha convertit, per molt de temps, en una peça central de la disputa geoestratègica global. La sensació compartida és que l’estabilitat prèvia s’ha perdut i que res no tornarà a ser igual.
Milers de quilòmetres separen Minnesota de Nuuk, i les diferències entre territoris i poblacions són enormes. Tot i això, tots dos escenaris comparteixen un denominador comú: es perceben com a víctimes de l’afany de domini del president dels Estats Units, Donald Trump, que amb prou feines ha complert un any del seu segon mandat. Temps suficient, però, per posar en qüestió normes internacionals llargament consolidades i per sembrar un nou pànic global davant la voracitat neoimperial d’una plutocràcia instal·lada al govern del país militarment més poderós del planeta.
Plutocràcia
Plutocràcia significa govern dels rics. No es fonamenta ni en el mèrit ni en el coneixement tècnic; per això no és ni meritocràcia ni tecnocràcia. No governen els millors ni els més capacitats, sinó una oligarquia de multimilionaris, situats entre els més rics del món, que han decidit governar a través de Trump —i amb Trump al capdavant— allò que consideren el seu món, que per a ells és el món sencer. És l’antítesi de la democràcia, entesa com el govern del conjunt de la ciutadania.
És aquesta plutocràcia la que ha optat per obrir-se pas a urpades, enderrocant normes, furs i límits. Ho fa mitjançant mètodes coneguts d’altres èpoques, però inèdits pel cinisme, l’ostentació i la brutalitat amb què avui s’exhibeixen.
El govern plutocràtic de Trump va començar erosionant les regles jurídiques bàsiques. Fa poc més d’un any, Donald Trump era una persona formalment acusada en processos federals, estatals i civils: conspiració per revertir resultats electorals, pressions indegudes sobre funcionaris, suborns encoberts, falsificació de registres comercials i frau fiscal i financer. Durant la campanya presidencial, va dedicar bona part del seu discurs a desacreditar jutges i fiscals, va denunciar una suposada «persecució judicial» (lawfare) i va treballar activament per deslegitimar el sistema judicial. D’aquesta manera, va dilatar els procediments, va guanyar temps i va acabar recuperant la presidència.
Des de llavors, ha aconseguit una impunitat de facto: els processos federals contra un president en exercici se suspenen per doctrina administrativa; els judicis estatals tendeixen a ajornar-se per raons institucionals; i les causes civils s’alenteixen fins a quedar pràcticament congelades. El resultat és un dirigent polític amb greus acusacions prèvies, lliure d’exercir el poder sense un control judicial efectiu. La seva situació recorda, encara que en un altre context, la de Benjamin Netanyahu, la permanència del qual en el poder s’ha vist reforçada per un escenari bèl·lic que ha postergat la seva rendició de comptes davant els tribunals.
Blindat davant la justícia, Trump i el seu govern no han deixat de soscavar els usos i els costums d’una democràcia plenament consolidada.
Contra les normes
Acompanyat d’Elon Musk, va impulsar el desmantellament d’àmplies àrees de l’aparell federal, va afeblir agències reguladores i va retallar programes de protecció social essencials en sanitat, educació i suport als sectors més vulnerables. Va atacar el Departament de Justícia, l’FBI, les agències d’intel·ligència i fins i tot comandaments militars, desprestigiant antics responsables i substituint-los per figures de lleialtat personal extrema.
Va ignorar la separació de poders, menyspreant els límits constitucionals de l’Executiu; va atacar sistemàticament la premsa, a la qual va insultar, va desacreditar i va intentar restringir en la seva tasca.
Va mostrar un menyspreu reiterat pels fets i per la veritat verificable, contradient el periodisme i el mètode científic, i difonent afirmacions falses en matèria de salut i medicina, com la suposada relació entre vacunes, paracetamol i autisme, o la idea que desinfectants comuns podrien combatre la covid-19.
És el mateix Trump qui va ignorar la devastació patida per la població palestina i les matances de l’exèrcit israelià, mentre defensava projectes de “reconversió econòmica” —convertir un territori devastat en un resort de vacances— que recorden més una operació immobiliària que no pas un procés de pau. L’anomenada “Junta de Pau” que ara presideix s’assembla més a una junta de liquidació o a una reunió de propietaris-promotors que parcel·len, empaqueten i comercialitzen sòl, que no pas a una mediació honesta entre parts enfrontades.
El trumpisme i els interessos corporatius que l’acompanyen també han volgut canviar el marc del comerç internacional. Amb aranzels, sancions i amenaces, aquest ha deixat de ser un espai regit per normes compartides per convertir-se en un instrument de pressió geopolítica. Trump concep el comerç com una forma de guerra i la guerra com una extensió del comerç. En aquest marc, Groenlàndia i Dinamarca apareixen no com un país i una societat amb drets, sinó com un actiu estratègic susceptible de ser capturat.
Manual d’autocràcia
Minnesota i Groenlàndia són, així, dues cares d’una mateixa manera de governar: despòtica, prepotent i violenta, orientada a concentrar encara més riquesa i poder a les mans de minories privilegiades.
Trump no respecta els principis més bàsics de la convivència: ni els drets civils del seu propi poble, ni els drets internacionals dels altres. Els drets humans i l’equilibri internacional no formen part del seu credo polític, com evidencien el desmantellament de l’ajuda exterior nord-americana, el menyspreu per la sobirania d’altres Estats i la seva hostilitat cap a tribunals internacionals, les Nacions Unides o la UNESCO.
La seva agressivitat contra qualsevol intent de regular les grans empreses tecnològiques —especialment des de la Unió Europea— il·lustra fins a quin punt confon els interessos corporatius amb els interessos nacionals.
La perversió d’un sistema
Els gestos fanfarrons de Trump, per grotescs que de vegades semblin, responen a una doble perversió: la d’un sistema econòmic i la d’un sistema polític.
La perversió econòmica procedeix d’un capitalisme financer esgotat, incapaç de generar valor sense recórrer a la captura de mercats, recursos, normes i llibertats. Per a aquest sistema, el comerç és dominació, i la dominació és negoci.
La perversió política del sistema nord-americà és encara més profunda. Durant molts anys, la pressió dels lobbies, el finançament desorbitat de les campanyes polítiques i les ingerències en diversos processos electorals han erosionat greument el sistema democràtic nord-americà. Trump n’és una conseqüència. No només ignora els procediments democràtics, sinó que els menysprea. Ignora deliberadament les veus de la dissidència política i de l’activisme que reivindiquen els valors d’una nació que històricament ha estat pionera de la democràcia i del sufragi universal, així com del dret a la llibertat d’expressió i de premsa. Res d’això té importància per a ell.
Fins i tot en el seu comportament bel·licista, Trump no repara en despeses. Mentre altres líders han invocat retòricament la democràcia fins i tot per justificar intervencions il·legítimes —recordem, per exemple, l’actuació de G. Bush a l’Iran—, Trump ni tan sols fingeix respectar res que s’assembli a la democràcia: captura un president il·legítim a Veneçuela, Nicolás Maduro, però ho fa per apropiar-se del petroli del país i per sostenir el règim autocràtic —representat per Delcy Rodríguez—, mentre ignora el president elegit Edmundo González i humilia la cap de l’oposició democràtica, Corina Machado. Queda ben clar: a Trump li és indiferent que un règim sigui autoritari o democràtic si no se sotmet als seus interessos.
Trump aplica, des del primer dia, el manual de la plutocràcia: el govern dels rics, per als rics i sense el poble. És una deriva perillosa i regressiva, una negació oberta dels principis democràtics i dels drets que van costar dècades —i vides— conquerir.
Un fracàs anunciat
Però no és el moment de desesperar. La història ensenya que l’esclafament dels drets civils i humans no es consolida indefinidament. Als Estats Units creixen les veus que s’alcen contra l’abús de poder: congressistes, senadors, governadors i ciutadans que ocupen l’espai públic i es neguen a cedir.
Europa tampoc ha de claudicar ni ho farà. Per més que l’extrema dreta, encoratjada per Trump, avanci electoralment, la pressió sobre Groenlàndia i l’intent de desmantellar les regles comunes que regeixen el comerç i la regulació tecnològica hi trobaran resistència.
Trump i la plutocràcia encarnen una regressió històrica, un retorn a l’autoritarisme. Però el món d’avui és massa complex, massa interdependent i massa conscient dels seus drets per permetre, durant gaire temps, que uns quants imposin la seva voluntat al conjunt de la humanitat.
