La mort de Franco —fa cinquanta anys, el 20 de novembre de 1975— no va ser només el final biològic d’un dictador: va ser l’ensorrament d’un sistema construït per sostenir un sol home. Els qui l’envoltaven ho sabien. Per això el van mantenir artificialment amb vida tot el que van poder, com si endarrerir la seva agonia fos suficient per aturar el temps. Però la mort no admet ajornaments, i quan finalment va arribar, també va començar a esquerdar-se el règim i la por en què s’havia sostingut durant tantes dècades.
A diferència del nazisme o del feixisme, el franquisme no es va sustentar en un partit únic capaç d’imposar disciplina ideològica. El seu sosteniment va ser més rudimentari i, alhora, més personalista: una barreja de caudillisme populista, militarisme sumaríssim i un fonamentalisme religiós que convertia l’obediència en deure moral. Tot plegat, cavalcant sobre una estructura econòmica d’explotació de classes. Però, en última instància, tot orbitava al voltant d’un sol eix: Franco, la presència del qual anul·lava qualsevol espai per a la pluralitat o la dissidència.
El sociòleg i historiador Juan Linz, una autoritat en l’estudi de l’autoritarisme polític, va insistir que el règim no va arribar als nivells totalitaris de Hitler o Mussolini. No ho necessitava. En va tenir prou amb imposar una dictadura autoritària, concentrada en una sola persona —i en una reduïda cort de familiars, militars i fidels servidors—. La seva legitimitat —si aquesta paraula es pot emprar aquí— descansava en la por, en la repressió i en aquella retòrica de “voluntat divina” que convertia l’obediència al Caudillo en imperatiu sagrat.
Paul Preston, un dels historiadors que millor ha estudiat el franquisme, subratlla el caràcter voluble, personalista i escassament programàtic del lideratge del dictador. Franco va sobreviure gràcies a la seva habilitat per crear, alterar i manipular aliances: falangistes, militars, monàrquics, Església, tecnòcrates la burocràcia econòmica… Tots eren utilitzables i també intercanviables, segons el que exigís la preservació del seu poder. Aquest va ser sempre el seu mètode: la supervivència política pròpia, a qualsevol preu, acompanyada d’una repressió constant i sistemàtica.
Tanmateix, la mort del dictador no garantia automàticament el final del règim. Sebastian Balfour, historiador de la London School of Economics, recorda que la transició va ser possible gràcies a una complexa combinació de factors: negociacions entre les elits econòmiques i polítiques, la pressió d’una ciutadania cada cop més mobilitzada, i un clima cultural que, a mesura que Espanya abandonava l’economia de guerra i la pobresa, s’anava acostant cada cop més a altres països d’Occident. Va ser aquest impuls —des de baix i des de dins— el que va erosionar la por i va obligar els qui ocupaven posicions de poder a assumir que l’immobilisme ja no era sostenible.
La sortida del règim va ser pactada, negociada, no violenta, tot i que a vegades va estar envoltada d’explosions de violència. La Constitució de 1978 va cristal·litzar aquest esforç col·lectiu d’acord i d’emancipació: va reconèixer les llibertats, va proclamar la diversitat, va establir límits al poder i va oferir un marc per a la convivència democràtica.
Però cap constitució garanteix per si sola la supervivència de la democràcia. La democràcia només perdura quan la ciutadania pren part activa en la seva protecció i assumeix en primera persona la salvaguarda dels seus drets i llibertats.
La mort de Franco va obrir una porta, però va ser la societat espanyola la que va decidir travessar-la.
Avui, mig segle després, les lliçons que ens ofereixen Linz, Preston, Balfour i altres historiadors ressonen com una advertència clara: cap democràcia és irreversible, cal defensar-la dia a dia i activament.
Rebutjar l’autoritarisme —no només l’autoritarisme evident i violent, sinó aquell que es basa en la nostàlgia d’un passat maquillat, o en la pretensió de la seva eficiència— és una tasca que ens ha d’ocupar cada dia, i més en moments com l’actual, en què la conjuntura internacional està erosionant greument els principis de la democràcia.
La commemoració de la mort d’un dictador com Franco ha de servir com a palanca per impulsar el nostre compromís actiu amb l’estat de dret i amb la democràcia.
