Cada vegada són més les veus que alerten d’un fenomen que ja no podem ignorar i és que una part significativa de la joventut viu d’esquena a la democràcia. Les dades publicades aquesta setmana són clares. Només un 29 % dels joves catalans menors de 25 anys considera essencial viure en un sistema democràtic, mentre que gairebé un 16 % acceptaria un govern autoritari si això els garantís estabilitat i futur. A escala europea, gairebé la meitat dels joves creu que la democràcia està en risc en el seu país.
El fenomen és complex, però tot sembla apuntar que les causes no són tant ideològiques com estructurals. Els joves no rebutgen la democràcia perquè no comparteixin els seus valors, sinó perquè la seva experiència vital, i el discurs que l’acompanya, està marcada per la precarietat i el desànim. La sensació que les institucions viuen d’esquena a la seva realitat ha anat erosionant la confiança en el sistema. Per a molts, la democràcia s’ha convertit en una promesa incomplerta, no la rebutgen, simplement no la senten propera ni en veuen els resultats.
Les investigacions coincideixen a identificar tres factors principals com a responsables d’aquesta realitat: la desafecció, la desconfiança i la vulnerabilitat. La desafecció es reflecteix en una baixa participació política i cívica; la desconfiança, en la percepció que partits i institucions responen a interessos llunyans; i la vulnerabilitat econòmica, en la inseguretat que acompanya les noves generacions. Aquesta combinació de factors és el caldo de cultiu perfecte perquè arrelin entre la gent jove discursos populistes i autoritaris, que prometen solucions simples a problemes molt complexos, i que se’ls creguin.
El creixement del vot d’extrema dreta entre els més joves s’ha d’entendre dins d’aquest context. No és tant un canvi ideològic com una reacció davant la sensació de desatenció i d’exclusió. Aquests moviments de dretes més radicals saben connectar amb el desig de sentir-se part d’alguna cosa, i quan la democràcia no ofereix espais de participació i d’afirmació reals, el risc és que altres actors omplin el buit amb missatges que apel·len l’emoció més que la raó.
Els partits democràtics, i especialment els d’esquerres, no poden limitar-se a lamentar aquesta desafecció. Han d’assumir que, en bona part, el problema és seu. Durant massa temps, la política ha tractat els joves com un col·lectiu al qual calia convèncer, no com un actor amb capacitat de decidir. Si es vol revertir la tendència, la clau és obrir canals de participació reals i donar veu als joves. I no parlo de fer consultes o actes puntuals, sinó de donar-los-hi veu en la presa de decisions, especialment en tot allò que afecta directament les seves vides: l’habitatge, la feina, l’educació o la salut mental.
L’exemple del nou alcalde demòcrata de Nova York pot servir d’inspiració. Amb un discurs obert, inclusiu i centrat en la igualtat d’oportunitats, ha sabut connectar amb una generació que demana ser escoltada. Ha demostrat que la democràcia és atractiva quan ofereix esperança tangible i un relat compartit. No es tracta de parlar als joves, sinó amb els joves.
Com ha demostrat Zohran Mamdani, la renovació democràtica és possible quan es combina lideratge, escolta i participació real. I Girona té l’escala perfecta per convertir-se en un laboratori d’aquest nou impuls democràtic. Les seves dimensions permeten crear projectes de participació local on la gent jove pugui intervenir de manera directa i significativa, deixant de ser espectadors per convertir-se en protagonistes reals del canvi. Quan la democràcia es practica de prop, com una experiència compartida, s’entén, es valora i es defensa amb convicció.
El desencís dels joves és una advertència, no una condemna. Si volem que la democràcia continuï sent creïble, hem de tornar a parlar el llenguatge de la vida quotidiana dels joves. I això vol dir reconèixer-los com a part activa d’un projecte col·lectiu que també els pertany. Només així podran sentir la democràcia no com una promesa llunyana, sinó com una eina viva al seu abast. És el moment d’escoltar-los, d’incloure’ls i de confiar-hi. Perquè sense els joves, la democràcia no té futur.
