Actualment, el feminisme continua immers en la seva quarta onada, identificada de manera gairebé unànime amb l’esclat del moviment #MeToo i, en el context espanyol, amb el «Germana, jo sí que et crec» després del cas de la Manada. Aquesta darrera onada s’ha caracteritzat per la seva transversalitat global, la força popular com a moviment de masses, la utilització de les xarxes socials com a espai d’organització i denúncia, i la seva composició intergeneracional.
La quarta onada va néixer de la ràbia i de la necessitat. Davant la persistència, i fins i tot la intensificació, de la violència sexual, les dones van convertir la seva experiència individual en un clam col·lectiu. El feminisme va sortir del privat al públic, posant nom i veu al que fins llavors s’havia silenciat. No es tractava només de reconèixer que «el personal és polític», sinó de fer-ho visible sense por.
El moviment ha forçat la societat a mirar de cara la violència sexual i a canviar-ne el relat: la vergonya ha de canviar de bàndol. El feminisme de la quarta onada ha redefinit conceptes socials i legals sobre el consentiment, la llibertat i el desig, transformant el marc cultural de la violència sexual. Les dones van començar a explicar les seves vivències en primera persona, i milions d’altres s’hi van sentir identificades (Fallarás, 2019). El resultat: una explosió global de solidaritat i consciència.
No és casual que la violència sexual sigui el centre simbòlic d’aquesta onada. Les dades continuen sent alarmants: segons Save the Children (2024), les violacions grupals han augmentat un 54% en cinc anys, i l’edat de víctimes i agressors ha baixat dràsticament. Aquest panorama demostra que la lluita feminista no només és necessària, sinó urgent.
Però, com ja havia advertit Susan Faludi, cada avenç feminista desencadena una reacció contrària. I aquesta quarta onada no n’ha estat una excepció. En paral·lel al seu auge, ha emergit un discurs poderós, viral i reactiu: el neomasclisme. Un moviment que, sota l’aparença de “reivindicar la igualtat”, busca recompondre els privilegis masculins amenaçats.
El neomasclisme es presenta com la veu dels “homes oblidats”. Segons aquest relat, les dones ja haurien assolit la igualtat, i les polítiques feministes serien un excés, un abús, o fins i tot una venjança de gènere.
Aquest victimisme masculí és, com diu el sociòleg Lionel Delgado (2022), la benzina que alimenta tot el procés. El neomasclisme no nega el valor de la igualtat, de fet, la utilitza com a argument, però sosté que aquesta s’ha “desequilibrat” en favor de les dones. D’aquí sorgeix un antifeminisme que combina la ridiculització del moviment (“ideologia totalitària i ridícula”), la nostàlgia d’un ordre de gènere “natural” i un odi creixent envers les dones, a qui es titlla de manipuladores, mentideres o “feminazis”.
Aquest discurs troba un camp fèrtil a les xarxes socials, en el que s’ha anomenat la masclosfera: un ecosistema digital que articula fòrums, canals i subcultures com els incels o els gurus de la “seducció”. Aquest espai, que va néixer amb el pretext de “defensar els drets dels homes”, ha esdevingut un centre de producció ideològica antifeminista (Del Pino, 2022). La seva força rau en la combinació de frustració, ràbia i identitat compartida. El seu llenguatge és provocador, transgressor i profundament misogin. És el nou “antipoder”, una estètica de la reacció disfressada de llibertat d’expressió.
El seu relat és conegut: “la violència no té gènere”, “ni masclisme ni feminisme”, “ara no podem ni mirar una dona”. Aquests missatges, repetits fins a l’avorriment, banalitzen la violència masclista i erosionen la sensibilitat social envers la desigualtat de gènere, generant un clima on expressar idees misògines deixa de causar rebuig o vergonya i, fins i tot, on alguns s’envalenteixen i troben prestigi en exhibir actituds o discursos masclistes. Tot plegat embolcallat amb humor i sarcasme, perquè el riure desactiva la crítica i fa passar l’odi per ironia. Aquest estil comunicatiu, com assenyala Paloma Tosar, és part essencial de la seva estratègia: convertir el masclisme en entreteniment. El resultat és una pedagogia antifeminista que s’expandeix a través de mems i vídeos virals.
Aquest moviment no només és cultural: té implicacions polítiques profundes. A Espanya, les seves dianes són clares: les lleis d’igualtat i contra la violència de gènere, com la Llei orgànica 1/2004 o la Llei de llibertat sexual de 2022. Es tracta de desacreditar la legislació, les dades oficials, els informes i fins i tot les institucions que treballen per la igualtat, i de desviar el focus del fet que la violència masclista és un fenomen estructural. L’objectiu és erosionar la confiança pública en el coneixement expert i instal·lar el dubte: “Les dades estan manipulades”, “les denúncies són falses”, “tot és ideologia de gènere”.
Aquesta nova onada antifeminista no és espontània ni marginal. És, com deia Faludi, una reacció a l’èxit del feminisme. Com més avenços aconsegueixen les dones, més intensa és la resposta patriarcal. No es tracta només de frenar drets, sinó de redefinir la masculinitat des de la por: la por de perdre poder, centralitat o desig. I aquest relat té èxit perquè cau sobre una societat on moltes generacions ja han crescut amb una igualtat formal, però encara no material.
El repte, doncs, és majúscul. El feminisme digital ha obert una escletxa de llibertat i denúncia sense precedents, però també ha despertat una reacció violenta i organitzada. Els influencers antifeministes aconsegueixen un engagement altíssim, i els seus missatges, carregats de ràbia i hostilitat, creen un cicle de retroalimentació que incentiva la polarització i contamina el debat públic (Gandini et al., 2022). Les conseqüències ja són tangibles: rebuig social a les polítiques d’igualtat, desinformació massiva i normalització del discurs d’odi.
Com recorda Miguel Lorente (2023), estem davant d’un intent deliberat de refundar el masclisme, d’adaptar-lo a temps d’aparent igualtat. Una estratègia que es nodreix del desconcert i que troba ressò en sectors joves que, tot i haver crescut en entorns formalment igualitaris, senten la influència simultània del feminisme i de la seva contrareacció.
La lluita entre aquests dos discursos, la força i la contraforça, el feminisme i el neomasclisme, serà determinant per als valors de les pròximes generacions. La història del feminisme, com les onades del mar, ens recorda que cada avenç genera el seu ressò contrari, però també ens demostra que cap reacció ha pogut, ni podrà, ofegar el moviment, que sempre torna amb més força, empès per la memòria i la justícia.
Bibliografia
Delgado, L. (2022). Masculinitats patriarcals (unitat 3.1). Dins del curs «Capacitació per a l’abordatge de les violències masclistes» de la formació oberta de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya.
del Pino, D. (2022). «Expresiones antifeministas en YouTube. Un análisis discursivo del youtuber Roma Gallardo». CIC. Cuadernos de Información y Comunicación. Ediciones Complutense.
Fallarás, C. (2019). Ahora contamos nosotras. Cuéntalo: una memoria colectiva de la violencia. Nuevos Cuadernos Anagrama.
Faludi, S. (1991). Reacción: La guerra no declarada contra la mujer moderna. Anagrama.
Freixanet Mateo, M. (2025). La reacció neomasclista després de la quarta onada feminista. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Gandini, A., Ceron, A., i lodetti, p. (2022). Populists or Influencers? The use of Facebook videos by populist leaders. International Journal of Communication, 16, 21
Lorente Acosta, M. (2023). La refundación del machismo. Poskultura y guerra cultural. Granada: Editorial Comares.
