L’extrema dreta continua creixent, i aquest fenomen no es limita a Europa, sinó que afecta també altres continents com Amèrica, Àsia i Àfrica. A Europa, però, aquesta tendència pren una gravetat particular. Es manifesta de diverses maneres: des de règims autoritaris fins a democràcies buidades, passant per populismes extremistes que erosionen les institucions des de dins. Tot i adoptar discursos que poden ser nacionalistes, religiosos, identitaris o fins i tot pseudoprogressistes, tots comparteixen un nucli comú: el menyspreu pels drets humans, la concentració despòtica del poder i una aversió visceral cap a la pluralitat democràtica i a les alternatives.
El més inquietant, però, no és tant la seva retòrica, com la seva capacitat per convertir la demagògia en poder efectiu.
Avui, al Parlament Europeu, les forces d’extrema dreta ja superen el 25% dels escons i s’han establert com a àrbitres de moltes decisions clau, amb capacitat per decidir sobre la viabilitat de les propostes tant del centreesquerra com de la dreta. Al Consell Europeu, influencien de manera decisiva mitjançant governs com els d’Hongria o Itàlia. A països com Alemanya (AfD), França (Reagrupament Nacional), Polònia (Llei i Justícia), Portugal (Chega) i Països Baixos (PVV), l’extrema dreta avança a una velocitat inusitada. Fins i tot a Espanya, amb Vox o Aliança Catalana, han arribat a cogovernar en diverses comunitats autònomes i en alguns municipis.
Per què creixen? Què explica aquest fenomen aparentment imparable?
No hi ha una sola causa, sinó diversos factors que convergeixen en un moment especialment fràgil per a les democràcies.
1. Crisi del projecte europeu
Una bona part de l’extrema dreta europea neix o s’enforteix com a resposta al rebuig al projecte comunitari que representa la UE. Des del no francès a la Constitució Europea fins al Brexit, passant per l’euroescepticisme a Itàlia, Hongria i els països nòrdics, hi ha un relat compartit: la UE és vista com una elit burocràtica, allunyada del ciutadà, que imposa normes sense legitimitat i en benefici dels més poderosos (lobbies i grans multinacionals). La idea d’una Europa federal topa amb un nacionalisme que es reconstrueix des del ressentiment i la nostàlgia.
2. Malestar social acumulat
Les crisis que s’han succeït des de l’any 2008 (crisi financera, pandèmia, guerra a Ucraïna, inflació, encariment de l’habitatge) han minat la confiança en els partits tradicionals i en els seus mètodes, sovint considerats “corruptes”. L’extrema dreta, en la mesura que gairebé no ha governat encara, ha sabut presentar-se com a “neta” i, per tant, com a no responsable dels desastres que denuncia. A més, s’ha presentat capaç de prometre l’impossible sense cap llast ni cap trava. En realitat, aprofita que el malestar social existent s’agreuja per la por i l’angoixa davant d’un futur incert, on les distopies han substituït els antics relats de progrés i esperança.
La sensació que “tot empitjora” impregna el discurs públic i la vida quotidiana, alimentant el desencís i la desconfiança. En aquest clima emocional, l’extrema dreta hi troba un terreny fèrtil per oferir respostes simples a problemes complexos.
3. Migracions i construcció de l’enemic
L’ús sistemàtic de les migracions com a boc expiatori ha estat un altre gran catalitzador. En lloc de cercar solucions cooperatives a fenòmens complexos, es recorre a narratives que presenten l’estranger com una amenaça econòmica, cultural o de seguretat. Segons el Pew Research Center, el percentatge de ciutadans europeus que creu que els immigrants “augmenten el crim” ha pujat més de 10 punts en països com Itàlia, Alemanya i Suècia des del 2015. I no és estrany trobar resultats similars en altres països.
4. Populisme emocional i polarització
El populisme d’extrema dreta converteix el ressentiment i l’odi en un programa cultural i polític. Divideix el món entre “el poble pur” i “les elits corruptes”, i impulsa l’odi cap a l’alteritat. No cerca resoldre problemes, sinó canalitzar les passions més baixes i l’afany de violència. En aquest context, les xarxes socials esdevenen un accelerador brutal. Com afirma Tufekci, “els algoritmes no premien la veritat, sinó la viralitat emocional”.
5. Desgast institucional i trumpisme global
La retòrica antisistema dels partits europeus es reforça amb l’exemple de líders internacionals com Donald Trump, Bukele i Milei, que han demostrat que es pot governar des de la més absoluta ignorància i arrogància, atacant les bases de l’estat de dret i els principis econòmics més elementals. A l’Argentina, la victòria de Javier Milei —un personatge estrambòtic i imprevisible, autodeclarat “anarcocapitalista” i aliat ideològic del trumpisme— evidencia fins a quin punt la disrupció esbojarrada i banal pot ser premiada per un electorat, fins i tot en contextos de crisi i desordre institucional provocat pels mateixos líders.
6. Reacció contra el feminisme i les anomenades polítiques “woke”
En els darrers anys, una part de l’extrema dreta ha crescut alimentant una reacció cultural contrària als avenços en matèria d’igualtat de gènere, drets LGTBI+ i diversitat. Aquesta reacció s’ha presentat sovint com una defensa dels drets dels homes, de la “llibertat d’expressió” o del “sentit comú”, i aquest discurs a la contra ha servit per canalitzar el malestar d’alguns sectors —sobretot masculins i joves— que acaben percebent les polítiques feministes i d’inclusió com una amenaça al seu propi lloc o reconeixement social.
Mitjançant la caricaturització del feminisme com a “ideologia radical” i la ridiculització del terme “woke”, aquests moviments d’extrema dreta han aconseguit connectar amb emocions de frustració, ressentiment i cansament cultural. Alhora, les xarxes socials —especialment YouTube, TikTok i fòrums com Reddit o 4chan— actuen com a altaveus d’aquest discurs antifeminista, que s’entrellaça amb narratives conspiratives i amb la promesa d’un retorn a una suposada “normalitat” tradicional i jeràrquica, en què l’home recuperaria el seu lloc.
Cal reconèixer que, tot i alguns excessos indiscutibles que poden haver-se produït per part dels defensors de la diversitat i del discurs inclusiu —i més enllà de la demagògia i l’exageració amb
què sovint s’han amplificat—, l’extrema dreta ha convertit la lluita contra la promoció de la diversitat en una de les seves principals vies de mobilització i captació.
Una qüestió crucial: com respondre
Davant d’aquesta realitat, la política democràtica no pot continuar improvisant, fent negacionisme ni limitant-se a criticar només els aspectes més grotescos de l’extrema dreta. Tampoc es pot reduir a l’argument que només es tracta d’un ressorgiment dels vells feixismes o fonamentalismes.
La lluita contra l’extrema dreta no es guanyarà amb gestos simbòlics, declaracions benintencionades o cordons sanitaris inconsistents. Tampoc amb victòries electorals pírriques —per més que aquestes valguin la pena—. Superar l’extrema dreta requereix una estratègia ferma, profunda i coordinada amb les forces democràtiques. En aquest sentit, podem proposar algunes claus:
● La necessitat de reformar en profunditat les institucions europees perquè recuperin legitimitat democràtica, redueixin la seva distància amb els ciutadans i es concentrin a protegir els drets socials i laborals de manera efectiva.
● Revertir les lògiques de l’ultracapitalisme que tracten de desmantellar l’estat del benestar. Abandonar la protecció social, els principis de redistribució i de justícia són el camí segur perquè l’extrema dreta s’acabi imposant.
● Impulsar una política educativa i cultural sòlida, crítica, humanista i democràtica, capaç de generar pensament lliure davant de les fake news i la manipulació emocional. Una política que vagi molt més enllà de respondre amb populisme mediàtic el populisme de l’extrema dreta.
● Construir aliances democràtiques àmplies i transversals que superin els sectarismes i defensin amb claredat els principis democràtics, socials i humanistes.
● Regular l’ecosistema mediàtic i digital perquè no sigui un espai d’impunitat per a la desinformació ni per al discurs de l’odi.
Defensar la democràcia, amb fets
El creixement de l’extrema dreta no és cap accident. És la resposta organitzada, emocionalment carregada i profundament reaccionària i identitària a una sèrie de fracassos i buits que la política democràtica no ha sabut omplir. Com deia Umberto Eco al seu cèlebre article sobre el “feixisme etern”, aquest no apareix amb camises negres, sinó com “un feixisme que pot tornar amb un rostre diferent”. I aquesta altra cara, modernitzada i eufòrica, ja està entre nosaltres.
Per això, la defensa de la democràcia no pot ser nostàlgica ni merament simbòlica: ha de ser estructural, cultural, econòmica i estratègica. No n’hi ha prou amb indignar-se. Cal saber dissenyar un nou futur i cercar-lo amb convicció. Cal reconstruir el projecte social i democràtic europeu amb més coratge, més justícia social i més imaginació política que mai. El repte és immens, però no insuperable. Europa ja ha sabut superar altres moments foscos de la seva història, i avui, com aleshores, la seva força rau en la capacitat de cooperar, de pensar col·lectivament i de defensar amb convicció els valors democràtics.
Si mantenim viva aquesta voluntat compartida, serem capaços de tornar a aixecar un futur més just, més lliure i més humà per a tothom.
