A la vida de les democràcies hi ha esdeveniments sobtats. Arriben sense avisar i només els podem interpretar quan ja han passat, amb una mica de distància.
El diumenge 12 d’abril en va ser un. Després de setze anys, Viktor Orbán surt del mapa i hi entra Péter Magyar. Un esdeveniment decisiu, que marca un abans i un després.
Orbán havia construït el seu règim amb una supermajoria parlamentària que li va permetre canviar radicalment la Constitució del seu país. Va afeblir la neutralitat i la independència dels tribunals de justícia. Va reformar la llei electoral per adaptar-la als seus interessos partidistes. Va intentar sotmetre a la tutela governamental tots els mitjans de comunicació. I va erosionar les institucions per afavorir el poder personal i imposar una autocràcia d’aparença democràtica.
Però no es va conformar amb això. També va intentar erosionar la Unió Europea per tots els mitjans: denigrant-la, ridiculitzant-la i —com s’ha sabut recentment— traint-la en col·laborar amb enemics com Putin.
D’aquí la importància d’una derrota electoral incontestable. Tisza —el partit guanyador— va aconseguir 138 escons sobre 199, superant el llindar dels dos terços necessari per a una majoria qualificada, mentre Fidesz va quedar relegat a 55 escons. Aquesta supermajoria no és un detall processal: és la mateixa eina amb què Orbán va construir el seu sistema. Magyar la té ara a les mans. Pot reformar la Constitució. Pot recompondre el poder judicial. Pot desfer, des del mateix Parlament, el que Orbán hi va fer. La simetria és gairebé poètica i políticament decisiva. La incògnita és què pot passar a partir d’ara. Què farà el partit guanyador?
En tot cas, i malgrat les incògnites, hi ha motius de celebració. En un continent on la desafecció avança en silenci, Hongria ens recorda que la ciutadania, quan percep que el resultat pot canviar, vota i participa. No és un detall menor per als qui, en altres països europeus, fa anys que es pregunten si la desafecció electoral és imparable.
La segona lectura és geopolítica i no menys important. La derrota d’Orbán és un revés directe per als interessos de Trump i de Putin a Europa. Orbán havia convertit Hongria en una mena de cavall de Troia: bloquejava sancions, dilatava decisions de l’OTAN, acollia amb honors Netanyahu malgrat l’ordre d’arrest del Tribunal Penal Internacional, i mantenia amb Moscou una relació que cap altre membre de la UE s’hauria permès. El mateix Trump va multiplicar els seus missatges de suport els dies previs a la votació, i el vicepresident Vance va visitar Budapest per donar suport al primer ministre sortint.
Però tots van perdre. I aquesta derrota té conseqüències immediates sobre el tauler europeu: el veto hongarès sistemàtic al Consell perd la seva base de suport electoral. I les institucions de Brussel·les respiren, per fi.
Tot i això, l’esperança, per ser honesta, ha de ser raonable. Magyar és un conservador que es va fer dissident; no és, o almenys no ho sembla, un demòcrata de vocació progressista. Cal suposar que el canvi històric a Hongria mantindrà la política del país fermament ancorada a la dreta. El seu programa social és compatible amb posicions que la socialdemocràcia europea no comparteix. Sobre Ucraïna va ser deliberadament ambigu durant la campanya, per no oferir flancs a Fidesz. Aquesta ambigüitat li va permetre guanyar les eleccions; ara s’haurà de concretar en decisions. Europa observarà. Però, en qualsevol cas, és un avenç. Magyar va saber convèncer moderats i conservadors, i fins i tot alguns votants que haurien pogut optar per l’esquerra, que en aquest moment era decisiu desmarcar-se completament d’Orbán. Així ha estat.
I aquí apareix el càlcul més delicat. Orbán no deixa l’escenari buit: deixa un sistema. Mitjans capturats, tribunals colonitzats pel govern, una arquitectura clientelar incrustada en cada plec de l’Estat. Magyar tindrà la capacitat d’esmenar la Constitució hongaresa, però reformar una cultura política corroïda durant setze anys exigeix més que majories parlamentàries. Exigeix temps, pedagogia democràtica i una oposició —la mateixa Fidesz— que, amb dos milions i mig de votants encara fidels, no ha desaparegut. Ha perdut el govern. La societat no ha perdut.
Europa pot i ha d’acompanyar aquest procés amb una solidaritat institucional real: instruments de l’estat de dret, finançament condicionat a resultats verificables, suport sostingut a la independència judicial i dels mitjans de comunicació. No com a tutela, sinó com a compromís entre iguals. Però ho ha de fer sense dubtes ni càlculs hipòcrites, amb una aposta clara per la democràcia i els seus compromisos ètics.
El que va passar diumenge a Budapest és, a la seva escala, un esdeveniment europeu. Un poble que havia vist com li havien alterat les regles del joc va decidir, malgrat tot, jugar. I va guanyar.
No és poca cosa. En temps de replegament democràtic generalitzat, és exactament el senyal que necessitàvem. Ara bé, saber llegir-lo bé —sense ingenuïtat, sense eufòria— ja forma part de la feina.
A Hongria ha guanyat la democràcia i l’alternança de poder.
