Recomanem la lectura d’aquest article de Jordi Font, publicat a El Punt Avui i a L’Hora de Nou Cicle
El mes de febrer Pedro Sánchez va anunciar que prohibiria l’accés dels menors de 16 anys a les xarxes, establint mecanismes de verificació de l’edat real, així com penalitzacions per als directius de les plataformes tecnològiques que infringissin la norma. La força de l’estat de dret, va dir, és “per protegir la democràcia dels atacs que rep” i per protegir els nostres fills i filles “d’aquest univers tòxic i impune en què s’han convertit les xarxes socials“. Immediatament, van saltar-li al coll dos dels principals exponents del Far West digital: Elon Musk, amo de Twitter-X, el va titllar de “tirà” i “feixista totalitari” mentre que Pàvel Dúrov, copropietari de Telegram, va advertir que Espanya s’estava convertint en «l’estat de vigilància” de la distopia orwel·liana. Sánchez va replicar parafrasejant Cervantes: “Deixa que els tecnooligarques bordin, és senyal que cavalquem.“
Poques setmanes després, al març, saltava una notícia pintoresca: Peter Thiel es plantava a Roma, a cavall del seu evangeli tenebrós sobre l’Anticrist. Era, el tal Thiel, un iconoclasta escandalós que venia a fer barrila a les portes mateixes del Vaticà? O potser un xitxarel·lo exhibicionista que s’havia empescat un xou escabrós per fer-se notar? Potser sí, però no tan sols. Thiel és un subjecte que disposa d’una fortuna d’11.200 milions de dòlars. Creador amb Elon Musk de PayPal, un programari que rastreja transaccions i gestiona riscs financers. Més encara: avui, és l’amo de Palantir, un programari per a l’anàlisi de dades massives i la planificació de serveis d’intel·ligència i antiterrorisme, implantat especialment a la política de seguretat antiimmigratòria de Trump.
I una tercera novetat arribava aquest inici d’any: la publicació d’Apocalipsi o democràcia (Barcelona, 2026. Tusquets Editors), un llibre de Jordi Ibáñez Fanés, escriptor i professor d’humanitats de la Pompeu Fabra. Un llibre entre sorprenent i inquietant que venia a destapar-nos la teranyina social i política de les megafortunes tecnològiques, amb una atenció especial en la morbosa figura de Peter Thiel -i la seva relació amb el vicepresident J. D. Vance– i també en altres personatges inquietants com Nick Land, autor del llibre La Il·lustració fosca, plasmació d’un ideari antidemocràtic i antiigualitari, que promou la febrosa doctrina acceleracionista que prolifera per l’Olimp tecnològic.
L’acceleracionisme propugna la priorització exclusiva de la revolució tecnològica, per damunt de tota la resta i a costa del que calgui. Sense límits, sense regulacions retardatàries, que són inèrcies perverses de l’antic règim que hauria d’haver periclitat amb l’adveniment d’Internet.
Constata que “la Màquina” va disparada i que és imparable, avançant fatalment cap a un cataclisme apocalíptic. I que, lluny d’alentir-ne el ritme, allò que cal és accelerar-lo al màxim, de manera que l’esclat s’avanci i doni pas a un nou començament, que ha de ser controlat pels qui hagin accelerat i gestionat l’espetec. Tot allò que retarda l’acceleració i l’esclat redemptor és l’Anticrist: la democràcia, l’estat social, la preservació del medi natural, Europa, el multilateralisme, I’ONU, l’humanisme laic o religiós, la compassió fraterna…
És, tot plegat, una ximpleria increïble i sense efectes? Potser una elucubració de quatre aristòcrates beguts i intranscendents, amb el rímel que els regalima per la galta? O potser una fantasia sàdica d’una colleta de fills de papà esnifats i ineptes que maten el tedi de diumenge a la tarda?
Si fos així, només caldria oblidar-se’n. Però hi ha fets que arronsen el melic i que no permeten distreure-se’n. A més, no semblava igualment increïble la tabarra del Mein Kampf o la mitologia d’Els protocols dels savis de Sió que ens van dur a la xoà? O l’actual retorn a l’èpica de la terra promesa, regalada per Jahvè al seu poble, amb la consegüent liquidació dels maleïts filisteus? No són òbvies, a més, les concomitàncies entre els esmentats apòstols de les tenebres i l’acceleració destructiva perpetrada a escala mundial pel grotesc home taronja que avui maneja els botons de Washington? Des d’aquesta perspectiva, seria insensat menystenir-ho.
Urgeix com mai una aliança audaç, política i social, de forces democràtiques i d’esquerres, capaç d’accelerar solucions que obrin un nou horitzó i un nou sentit, una nova confiança en la política democràtica. I que esvaeixi les greus incerteses que ara decanten tants incauts cap als falsos remeis màgics de la dreta.
