Potser que n’hi ha alguna més, però a la vista de la gestió darrera i recent de la greu tragèdia viscuda al País Valencià, i rebut l’impacte que ha tingut en la confiança de la població en les seves institucions, proposo alguna mesura reparativa urgent en forma de sessió col·lectiva de conjugació del verb dimitir.
És de calaix que un sector ampli de la població –allunyat d’artefactes pseudoperiodístics obra d’alvises o vitoquiles– es pregunti amb inquietud com és possible que amb més de 200 morts i una xifra inexplicada encara de desapareguts, cap responsable polític ni institucional hagi dimitit. ¿Què els podem respondre?
Defenso que hi ha matisos i maneres de dimitir amb significats diversos. Penso que tots ells han de ser edificants en la defensa de la salut democràtica de la maquinària política i administrativa d’un país.
Un pot dimitir per desacord amb el rumb o l’accent de la política o de la institució en la qual s’emmarca.
Un pot dimitir per evidenciar una situació que des de la seva responsabilitat política o tècnica no considera adient, o justa, o adequada.
En paral·lel, un pot dimitir per denunciar una manca d’interès real o d’assignació de recursos cap a uns compromisos o unes polítiques que han assumit impulsar.
Un pot dimitir per motius personals.
Un pot dimitir per que sent que no en té ni idea. I a Espanya, fins i tot, encaixaria la dimissió per vergonya torera. O cinc minuts abans que et fotin fora. Cert que sovint aquí no dimiteix ni el Tato.
El recurs de la dimissió, en un entorn democràtic ferm i d’administració pública saludablement oxigenat per la transparència i el compromís dels seus integrants, és un magnífic mecanisme de reivindicació, de queixa, de denúncia, de generositat fins i tot.
I el recurs de la dimissió és innegociable, indiscutible, imprescindible quan s’enfonsa amb trencadissa i alarma ciutadana la confiança en el responsable polític o tècnic a qui hem delegat legitimitat i recursos en la vetlla del bé comú.
Però ve-t’ho aquí que tants dies després i amb tantes dades i evidències sobre com, què i qui ha fallat en la reacció i resposta d’ajut als milers de víctimes de la darrera catàstrofe natural causada per la DANA sobre València, cap responsable ha pres la decisió de dimitir.
Tot defensant que no podem exigir a ningú infal·libilitat. Tampoc a cap dels components del delicat però poderosíssim engranatge de l’Administració Pública democràtica. Tanmateix resulta xocant aquesta absència d’assumpció de responsabilitat i rendició de comptes davant la ciudatania ferida. Ni la que separa responsabilitat de culpabilitat.
La dimissió adequada no s’ha produït. En cap de les seves acceptables condicions. Ni en la més terapèutica i reparativa forma per la col·lectivitat indignada i de dol.
¿Com percep i avalua l’administrat la consciència responsable d’aquells que administren el bé públic quan falla tot com ha fallat els primers cinc dies de la tragèdia de València?
¡Ah! P.D. pels despistats: DIMITIR (segons el DIEC2):
1 v. tr. [LC] Renunciar (un càrrec). Ha dimitit el càrrec de president. Ha dimitit la presidència. L’alcalde ha dimitit.
2 v. intr. [LC] dimitir d’un càrrec Dimitir-lo. Ha dimitit de director.
