Avui compartim la darrera Nota Quinzenal d’anàlisi política, signada pel periodista i productor, Albert de la Torre. En ella, s’analitzen els canvis arran de l’aprovació de l’Estatut de l’Artista.
QUE REBENTIN ELS ARTISTES
Sobre els canvis arran de l’entrada en vigor de les mesures associades a l’Estatut de l’Artista
Tadeusz Kantor, dalt de l’escenari, amb una campaneta, anava donant indicacions als seus actors, ressituant-los a escena, renyant-los davant del públic. El vestuari i el maquillatge els mostrava com éssers demacrats, miserables. Això passava a espectacles de l’autor i director polonès, que portaven per títol “Que rebentin els artistes!” o “La classe morta”, i responien bé a una vella percepció i realitat social dels creadors: gent de dubtosa moralitat, poc previsors, ganduls, inestables… una colla de “saltimbanquis” i “titiriteros” morts de gana. I en les últimes dècades, a més, uns vividors arrapats a la mamella de les subvencions. Doncs, ja no, senyores i senyors: l’Estatut de l’Artista, fruit d’un complex desenvolupament legislatiu que afecta les carteres de Cultura, Hisenda, Seguretat Social i Treball, ha revertit la lletra menuda que regeix el ser en societat de les professions artístiques, la seva especificitat, i genera una sèrie de drets i garanties que afavoreixen la tasca –i la supervivència– dels artistes.
Potser, a més, aquest reconeixement normatiu servirà per trencar estigmes i tòpics associats a la feina dels creadors que és, tant en termes absoluts com relatius, de les que reben menys suport econòmic per part de les diferents administracions. Tothom entén i veu normal els plans d’ocupació específics dels treballadors del camp, de l’hoteleria o la restauració, a causa de la seva intermitència. A ningú se li escapa que els treballadors del mar tenen un règim específic, com els de la mineria, per raó de l’edat i l’esforç. No hi ha qui s’escandalitzi pel suport de l’administració a la indústria de l’automòbil, a la promoció de polígons. Ara, per fi, la Cultura, almenys des del punt de vista normatiu en matèria fiscal, laboral i social, comença a deixar de ser l’ovella negra de la societat.
Per valorar bé les mesures centrals que entren en vigor de manera immediata fruit de l’Estatut de l’Artista cal tenir present, almenys, les consideracions següents:
- L’activitat cultural és una de les que està tenint des del punt de vista econòmic un major creixement a nivell mundial.
- L’activitat cultural crea ocupació en un dels sectors productius coincidents amb els objectius de desenvolupament sostenible i baixa empremta de carboni.
- Hi ha catifes vermelles amb estrelles que es guanyen magníficament la vida, com en tots els sectors de l’activitat econòmica. Al darrera, a més dels que posen la catifa, hi ha milers de persones amb treballs qualificats i especialitzats. Tant els uns com els altres, però, estan sovint abocats a la intermitència.
- L’activitat comporta un bon nombre de tecnopaties, com en la majoria de professions, sobretot les que requereixen activitat física.
- La naturalesa de l’activitat artística requereix la participació de professionals amb edats molt per damunt de la prevista per a la jubilació.
- Algunes carreres professionals en el món artístic, per la seva exigència física, es veuen abocades a no poder-se perllongar en el temps.
Sintèticament, les principals mesures que emanen de la normativa que ara entra en vigor són les següents:
- Tractament fiscal més avantatjós que fins ara i millora de les condicions d’accés a les prestacions socials, com la d’atur, en virtut de la intermitència.
- Millora en el reconeixement de la carrera professional, cosa que permet accedir en millors condicions a la jubilació.
- Millora de les condicions en què s’exerceix la compatibilitat entre la prestació per jubilació i la prolongació, permanent o esporàdica, de la carrera professional.
Tot sembla de pura lògica, però ha calgut dècades fins que un govern socialista ha entomat un problema de fons que tenia la nostra societat i hi ha donat resposta. Perquè la Cultura no és un epígon de la societat sinó un dels seus fonaments i els seus creadors i treballadors són al centre d’aquesta activitat que ens interpel·la tothom.
Què passaria en un país sense Cultura? Que no hi podria haver ni progrés ni democràcia. Que aquest deixaria de ser un país lliure, un país civilitzat, un país alegre. Que seria un país sense benestar social complert, orfe d’un dret tant bàsic com l’habitatge o l’educació. La Cultura és l’expressió d’alguns dels trets més distintius de les nostres societats. És imaginació que ens permet anar més enllà de les fronteres del nostre món, més enllà del que ens ve donat en el pur present. És coneixement nou, innovació que aporta valor afegit a tota la nostra activitat. És crítica i pluralitat, consciència alhora de la diversitat de la nostra identitat i de la inevitabilitat de la convivència entre diferents. És festa i diversió, explosió de sentiments i sensibilitat que obre les portes a l’empatia entre tots els éssers humans.
Aquesta és la importància avui i sempre de la Cultura i per això, avui i sempre, cal defensar-la. En aquesta lògica que s’inscriuen l’Estatut de l’Artista i les mesures que desplega.