El que va començar fa uns mesos com una operació selectiva dels Estats Units contra instal·lacions nuclears iranianes s’ha convertit, en pocs dies, en quelcom qualitativament diferent: una guerra oberta, un conflicte sense cap horitzó previsible.
No estem davant d’una acció quirúrgica per contenir el programa nuclear de l’Iran. El que s’està desplegant és una ofensiva les motivacions reals de la qual romanen deliberadament a l’ombra, però la lògica de la qual resulta prou clara: sotmetre o destruir l’Iran dels aiatol·làs, sense escatimar en mitjans, per violents que siguin.
El més revelador de la situació no és l’atac en si, sinó el moment escollit per llençar-lo.
Israel acaba d’arrasar Gaza, amb milers de palestins morts i centenars de milers de persones desplaçades, davant la complicitat tèbia de les grans potències —inclosa la Unió Europea—, que no van adoptar cap mesura efectiva per aturar-ho. En paral·lel, els Estats Units han forçat a Veneçuela una transició de façana: la substitució de Maduro per un dirigent titella, Delcy Rodríguez, que —com el mateix Trump ha reconegut públicament— governaria sota la seva tutela a canvi de preservar l’estructura del règim. Tot plegat passava mentre es mantenien negociacions amb l’Iran que, en teoria, buscaven aixecar sancions a canvi d’una limitació del seu arsenal. A la llum dels fets, però, aquell marc diplomàtic sembla haver estat poc més que una cortina de fum: una distracció i una operació de desinformació destinada a l’opinió pública mundial.
A aquest escenari cal afegir-hi una dada fonamental: l’erosió sistemàtica del dret per part de Washington. Una erosió que es manifesta en fets diversos: el setge verbal i econòmic a les institucions de les Nacions Unides, les batudes de l’ICE contra la població immigrant als Estats Units o la instrumentalització dels aranzels comercials com a eina de pressió política. Tot plegat dibuixa un patró de conducta coherent: un conjunt d’accions orientades a imposar un nou ordre mundial basat no en normes comunes, sinó en la supremacia de la força. Un ordre en què els qui prenen la iniciativa ni tan sols es preocupen d’oferir justificacions creïbles davant l’opinió pública internacional. El silenci estratègic és, en si mateix, un missatge.
El que sabem amb certesa
Ignorem si aquesta guerra assolirà els seus objectius encoberts. Ignorem també quant durarà. Però hi ha prou indicis per anticipar allò que ja es pot deduir amb poc marge d’error, i que es pot resumir en tres idees força.
L’Iran no és Veneçuela. La cúpula del règim de Maduro ha navegat durant anys entre xarxes de corrupció i narcotràfic; un entramat vulnerable a la pressió, la negociació i la cooptació. Per això, sense gaire solució de continuïtat després de la seva caiguda, ha emergit la figura teledirigida de Delcy Rodríguez, que compleix alhora els designis de Trump i els de la cúpula supervivent del chavisme.
El règim iranià, en canvi, descansa sobre una estructura ideològica molt diferent: un fonamentalisme religiós d’Estat que ha convertit el martiri en un dels seus recursos polítics més eficaços. La designació de Mojtaba, fill de l’assassinat Khamenei, com a nou líder és un senyal inequívoc: la resistència interna no es doblegarà amb facilitat.
Tampoc Israel podrà aplicar a l’Iran la política de terra arrasada que ha practicat a Gaza. Una invasió terrestre es presenta extraordinàriament difícil. Israel té una població de només deu milions d’habitants, davant dels prop de noranta de l’Iran. La geografia del territori iranià —muntanyós i de difícil accés— constitueix, a més, un obstacle real per a qualsevol moviment de tropes invasores. A tot això s’hi afegeix la creixent resistència interna als Estats Units a assumir baixes en operacions militars llunyanes, un factor que limita considerablement els marges d’aquesta ofensiva.
Hi haurà desordre econòmic. A diferència de les matances a Gaza, que amb prou feines van pertorbar l’economia global, aquesta guerra ja ha començat a generar turbulències als mercats energètics i financers que, com a mínim, es prolongaran durant mesos. Això obre noves incerteses sobre la posició que adoptaran, tard o d’hora, les altres potències mundials.
Les conseqüències previsibles
Alhora, hi ha conseqüències que, si la guerra s’allarga, semblen previsibles i es poden anticipar amb raonable seguretat, perquè responen a patrons històrics ben establerts.
Per a la població civil de l’Iran i del Líban hi haurà patiment massiu: desplaçament forçós, restriccions en béns bàsics i serveis sanitaris. La gana s’utilitzarà com a arma lenta. Les famílies pagaran el preu de decisions preses sense haver estat consultades ni pels seus dirigents ni per l’exèrcit invasor.
Per a la regió, hi haurà danys col·laterals a les infraestructures de l’Iraq, Síria i Aràbia Saudita, disminució del comerç i del turisme, i propagació de la inestabilitat cap a governs ja fràgils. També es facilitarà l’expansió de l’extremisme no estatal en els espais de poder desocupats per la guerra.
Per a l’economia global, s’anticipa una inflació a l’alça, fre del creixement i pressió sobre la despesa social europea. La desigualtat, com sempre, s’amplificarà, i els que menys tenen tornaran a carregar amb el pes de les guerres dels poderosos.
Per a l’ordre internacional, es consolida un període en què la norma no és el dret sinó la llei del més fort en cada cas. Les grans potències militars —els Estats Units, la Xina i Rússia— podran imposar la seva voluntat dins de les seves esferes d’influència, però perdran capacitat de gestionar la inestabilitat més enllà d’aquestes zones. Les potències mitjanes sense múscul propi —i aquí Europa és el cas més evident— hauran de triar entre la dependència o l’autonomia estratègica, amb totes les conseqüències que se’n deriven, si no volen caure en la irrellevància.
El cinisme com a política d’Estat
Aquesta guerra no té cap justificació racional en cap sentit convencional. No reduirà la tensió al Pròxim Orient, i no restaurarà l’ordre. Al contrari, deixarà un rastre d’inestabilitat i desconfiança que perdurarà durant anys. Les institucions internacionals nascudes després del 1945 restaran debilitades en allò que els queda d’eficàcia i de legitimitat.
Però potser el més significatiu no és el dany concret infligit a vides i béns, sinó el que aquesta guerra revela sobre la nova gramàtica del poder en la nostra època.
Durant dècades, fins i tot els líders que mentien s’esforçaven per construir una narrativa que justifiqués les seves accions. Fabricaven conceptes, redactaven discursos i preparaven argumentaris aparentment coherents. Procuraven aixecar, encara que fos de manera hipòcrita o fraudulenta, un teatre de legitimació. Ho recordem en els arguments de Colin Powell davant el Consell de Seguretat el 2003 —falsos, però arguments, al cap i a la fi—, en la retòrica de la guerra contra el terror de Bush, o en el mite que cada intervenció militar perseguia, en última instància, instaurar un règim democràtic. Hi havia un reconeixement implícit que el poder necessitava justificar-se davant d’alguna cosa.
El trumpisme ha eliminat aquest teatre. No invoca cap croada democràtica, ni el dret internacional, ni la comunitat de nacions, ni l’ordre liberal. Declara, simplement, que allò que compta és la seva voluntat, i que aquesta voluntat s’imposa perquè té el poder per fer-ho. Hem passat de la desinformació —on almenys hi havia l’esforç de convèncer— al cinisme declarat. I aquest cinisme, i les conseqüències que se’n deriven, no presagia res més que tirania: la fi del dret i l’emergència de la regla de la força bruta.
La necessitat de la resistència
El quadre és tenebrós. Però la història no s’escriu des de la resignació complaent ni la passivitat.
Dir “no a la guerra”, com ha fet el govern de Pedro Sánchez, és un gest de rebel·lia necessari i valuós. Però no n’hi ha prou, com el mateix president ha reconegut. La posició espanyola i europea ha de transcendir la declaració i traduir-se en acció: impulsar, al si de la UE, una política exterior autònoma, coherent i basada en el dret internacional; establir mecanismes efectius de supervisió dels conflictes en curs; i assumir que l’ambigüitat còmplice té un cost polític que Europa acabarà pagant.
Més enllà de la determinació que puguin mostrar els governs, resistir al cinisme exigeix tres compromisos concrets.
El primer és la reconstrucció de l’espai deliberatiu que les democràcies necessiten com l’aire que respirem. La polarització extrema és el millor aliat del cinisme: divideix, paralitza i impossibilita els acords. Cal enfrontar-la des de la raó, construint espais on sigui possible discrepar sense menysprear, on la crítica no es confongui amb traïció i on el patriotisme constitucional pugui contrarestar qualsevol pulsió fraccionària o partidista. Calen grans consensos polítics, cívics i també morals al voltant dels principis de la pau i de la convivència.
El segon és la defensa intransigent dels drets fonamentals. La dignitat, la vida, la llibertat i la justícia no són qüestions ideològiques: són les condicions de possibilitat de qualsevol civilització política. Quan el poder les trepitja, resistir deixa de ser una opció i es converteix en una obligació humana, política i moral.
El tercer és l’aposta per l’internacionalisme. La solidaritat entre els pobles, la cooperació multilateral i la construcció pacient d’institucions internacionals comunes són els antídots històrics contra la lògica de la força bruta. No es tracta d’ingenuïtats ni de principis infantils: són fruit d’una convicció moral i les úniques eines que, a llarg termini, han demostrat ser capaces de frenar la tirania.
El cinisme no pot apoderar-se de la nostra època. Quan el poder actua sense retre comptes, tothom hi perd: les autoritats perden legitimitat, els pobres perden drets i la humanitat perd dignitat. Aquesta guerra, i els possibles conflictes que se’n derivin, en són l’expressió més brutal. Un cinisme que s’ha consolidat com a filosofia d’Estat en alguns països i que amenaça d’expandir-se com un virus, fins i tot a les democràcies consolidades.
Però les èpoques poden canviar. Els pobles i les persones hi poden resistir. La dignitat i la moralitat es poden recuperar. La democràcia pot prosperar.
La pregunta, per tant, no és si és possible resistir l’extremisme i el trumpisme. La pregunta és qui està disposat a fer-ho i a sumar-se al nostre combat.
