No és fàcil aplegar persones sota uns mateixos ideals i tenir capacitat de gestió i lideratge com perquè el col·lectiu mantingui la cohesió i la coherència, en tot moment. Oimés si aquest col·lectiu pretén estar present en els àmbits locals/municipals, autonòmics, estatal i europeu. A cada graó que puja, la complexitat es fa més i més gran i els motius de discrepància i disgregació es van acumulant. Si no s’és capaç de fer-hi front i resoldre’ls, el col·lectiu passarà als anals de la història. El seu recorregut haurà arribat a la seva fi.
Dic això, a la vista de la situació creada per diverses conteses electorals en les quals alguns partits han sortit pitjor parats del que s’esperaven. Per ordre de rellevància, podem parlar de Sumar/Comuns/Podem, Junts, ERC i les CUP. Tots ells apleguen un bon nombre de complexitats que no son fàcils de gestionar, sobretot quan no es volen reconèixer. Aquest és el primer pas cap al desastre.
A Sumar/Comuns/Podem passa el que era previsible quan es vol teixir un gran nombre de petits col·lectius, situats en els quatre punts cardinals d’Espanya. En aquest cas ja no només s’han de posar d’acord sobre els ideals a defensar, sinó si aquests ideals han de passar per damunt de les seves realitats territorials. I aquí és per on plora la criatura. Bona part de les confluències pensen més en termes locals i territorials que no pas en els generals. Difícil, per no dir impossible, arribar a bon port. Podem ja se n’ha sortit, sense gaire èxit, per cert, i pot mostrar el camí a d’altres per recloure’s a casa , deixant les aventures estatals i europees per altra ocasió.
Junts és un artefacte, més que un partit, en plena dependència d’un personatge que passarà a la història com un dels pitjors presidents. Disposa de tres o quatre portaveus, no sempre en sintonia i amb una portaveu al Congrés que ofereix una penosa imatge a l’hora de voler “marcar perfil “ davant Pedro Sánchez i alhora desmarcar-se de les posicions d’ERC. No entenc com el seu món municipal no es rebel·la davant tanta èpica inútil. No crec que mantinguin la meitat de la seva representació, a les municipals de 2027.
ERC sempre ha estat un partit convuls, incapaç d’organitzar-se com un partit tradicional. Creu que aquest és el seu ADN, però quan les coses no van bé entra en una espiral autodestructiva que pot durar anys. Ningú se’n pot alegrar perquè és un partit de llarga trajectòria i ha donat grans fruits, en temps difícils. El problema és que es menja els lideratges i les direccions amb una rapidesa infernal. I la seva estructura fa molt complicada la gestió d’objectius i pactes, de manera que el caos es converteix en norma.
Pel que fa les CUP, encara estan mirant com ve el vent de Garbí. Podien haver estat un gran element revulsiu, però s’han quedat en gesticulacions i crides de rigor i coherència per als altres, però sense efectes per a ells mateixos. Contradiccions constants i garbuix d’idees, que no han estat capaços d’implementar on han governat. A cada bugada perden un llençol i ja en queden pocs per perdre.
