L’Europa institucional i la de peu de carrer encara la possibilitat d’una nova guerra mundial que involucri el continent amb la facilitat que el consorci armamentístic Rheinmetall patrocina el club de futbol Borussia Dortmund. ¡I aquí a Catalunya, amb el Barça, que veníem del patrocini d’Unicef!.
Podem donar per bo que vivim el desenllaç de la dispersa i líquida Tercera Guerra Mundial -potser amb la resolució de perfil clàssic i analògic pels conflictes d’Ucraïna i Gaza- amb els seus actors ocults. Els mateixos que hi ha darrera les 56 principals guerres actives avui que afecten més de 90 països. L’Institute for Economics and Peace calcula en 162.000 les morts causades per aquestes guerres l’any passat, la xifra més alta dels darrers 30 anys. Anuncien nou record pel 2024. I l’Acnur ha registrat més de 120 milions de persones desplaçades a data d’abril 2024.
La dinàmica de la Quarta Guerra Mundial ha començat estovant la consciència. Que ens cal rearmar-nos. Que estem en perill. Que es multipliquen les amenaces. Que la diplomàcia del despatx no és suficient. Que la pau no cotitza com a valor de moda a la borsa macabra dels botxins. La despesa en armament es mostra també com a font de progrés econòmic. És l’argument més pervers de tots i fals: el cost global de la violència bèl·lica al món s’estableix en el 13,5% del PIB mundial, uns 17,5 bilions d’euros l’any passat.
El document Estrategia Industrial de Defensa de 2023 de la Secretaria d’Estat de Defensa, que detalla “que la indústria militar té un paper rellevant en la creació d’ocupació d’alta qualificació i és un factor econòmic clau més per potenciar les economies regionals (…) que ha de ser potenciada”, recull a Espanya 400 empreses del sector que generen 36.000 llocs de treball.
La Quarta Guerra Mundial la tenim ara i aquí. Cibernètica, digital i quàntica emboscada a les xarxes i camuflada de l’opinió pública. La guerra comença quan els governs decideixen armar els seus Estats. Quan s’inflama la por de la ciutadania. Els països més pacífics del món destinen el 3% del seu pressupost a contenir la violència; els més violents, el 30%.
Ara i aquí, sí, la Quarta Guerra Mundial. Els nou Estats que disposen d’armes nuclears: Rússia, Estats Units, França, Índia, Xina, Israel, Regne Unit, Pakistan i Corea del Nord van gastar l’any passat 91.000 milions de dòlars en augmentar els seus arsenals de manera obscena: l’ONU té un pressupost anual de 14.800 milions d’euros.
És un gest obscè destinar tots aquest fons públics a la guerra quan Nacions Unides ens diu que només cal el 0,3% del PIB mundial per acabar amb la fam crònica al Planeta. Parlem de 267.000 milions de dòlars fins el 2030. Feu números: 160 dòlars anuals per cada persona que viu a la pobresa extrema durant 15 anys mentre les potències nuclears gasten 2.898 dòlars per segon en armament.
Aquesta Quarta Guerra Mundial que vivim sense voler mirar ens atrapa entre els mateixos pols de sempre: la OTAN malda perquè Espanya destini 15.958 milions d’euros a despesa militar, que és 1,28% del PIB i ens apressen perquè és l’Estat que menys pressupost destina a aquests afers. La despesa global d’Espanya en defensa i seguretat, sumant el conjunt de ministeris i departaments, supera el 27.600 milions d’euros (2,17% del PIB). GlobalFirepower situa Espanya entre les 20 principals potències militars mundials, cada vegada més lluny de les consignes a favor de la pau de l’envellit ‘No a la guerra’ arraconat entre els Estats Units i la Xina.
La indústria militar clàssica ens fa parlar de tancs, canons, bales i drons, com a molt. Però la Quarta Guerra Mundial, ara i aquí, bombardeja cibernèticament el món i dinamita a diari la intimitat de la ciutadania per fer-ne combustible de guerra. L’escenari de batalla tecnològica alimenta també tota una indústria que aspira al control del mercat global del qual assumim que som soldats rasos amb mòbil radar-espia-objectiu-consumidor i moneder a la butxaca. En això sí és guerra clàssica per immorals interessos polítics i econòmics, as usual.
¡Ah! P.D. Pels despistats. Una reflexió cortesia d’Alejo Stivel: “Ja no calen dictadures. Amb el poder dels mitjans es convenç la gent que voti els seus botxins”.
