La política poc menys que reaccionària, extremadament moderada del general Ramon Maria Narváez –l’ autèntic responsable de l’ etapa política de la reina Isabel II- va arribar a la seva fi quan els sectors més progressistes del liberalisme i els grups populars –bàsicament organitzacions obreres- decidiren tirar endavant el que fou un veritable moviment revolucionari i que es coneixeria amb el nom de “la Gloriosa”. En concret, el mes de setembre del 1868, Isabel II i la seva família es van haver d’ exiliar a França.
Amb la caiguda d’ Isabel II, els autèntics capdavanters de ”la Gloriosa” convocaren eleccions generals per a que les noves Corts redactessin una Constitució (juny de 1869), basificada en l’ establiment del sufragi universal (òbviament només masculí) i en els valors democràtics tradicionals, com la llibertat d’ expressió, de premsa, de reunió, d’ associació i també en l’ aconfessionalitat de l’ Estat i en el que va ser decisiu en aquells moments : el manteniment de la Monarquia com a forma d’ Estat. Com és sabut, després del destronament d’ Isabel II, es volgué pal·liar la delicada situació amb l’ arribada d’ Amadeu I de Savòia, home de tarannà liberal i avalat pel fet de pertànyer a la monarquia que havia portat a terme la unificació italiana.
Amadeu I va regnar a Espanya poc més de dos anys (1871-1873), que foren per ell autènticament problemàtics, perquè es va haver d’ enfrontar amb bona part de les forces del moment i als problemes econòmics, socials i polítics de sempre, agreujats per la Guerra de Cuba i per les insurreccions carlines. Decebut de tot i de tothom, Amadeu abdicà i retornà a Itàlia.
La Primera República
Com a conseqüència dels esdeveniments explicats, per votació de les Corts, seria proclamada la Primera República Espanyola el dia 11 de febrer del 1873. El nou règim tindria, com veurem, un camí ple d’ entrebancs.
A les àrees rurals, els camperols demanaren el repartiment de terres dels latifundis i a les zones industrials, els treballadors sortiren al carrer, esperonats per les noves idees socialistes i anarquistes llavors imperants, mentre les insurreccions carlines i cantonalistes proliferaren gairebé per arreu.
Els moviments de tot ordre, vinguts “de baix a dalt” s’ anirien estenent. Les Juntes Revolucionàries que havien tingut un paper decisiu en el destronament d’ Isabel II, varen ressorgir i van voler posar fi, per via insurreccional, als ajuntaments regits encara per grups declaradament monàrquics.
A Catalunya, s’ intentà crear l’ “Estat Català” dins de la República Espanyola, que hauria de formar part, almenys de nom, de l’ estructura “federal” que quedava recollida en la nova Constitució que s’ estava elaborant en aquells moments. Tanmateix però, els governants republicans, no pogueren o no saberen afrontar totes aquestes qüestions amb mesures pragmàtiques i eficients.
Important subratllar que en l’ any escàs que duraria l’ experiència republicana, es succeïren quatre caps de govern (Estanislau Figueres, Francesc Pi i Margall, Nicolàs Salmerón i Emili Castelar) que afrontaren com van poder, però mai de manera exitosa, els delicats espisodis de tot ordre que s’ anaven succeint. Tot plegat, mentre les Corts intentaven aprovar la Constitució Republicana, tal com s’ ha dit, amb una clara tendència federal, que és l’ objecte principal d’ aquest estudi i el centre d’ atenció d’ aquest article.
En efecte, a l’ esborrany de la Constitució que s’ aprovà finalment el 17 de juliol de 1873, es parlava, com a clau de volta de tot el text, d’ una organització territorial innovadora de l’ Estat, sense desaparèixer la “ unitat” dita “nacional”. També, de la divisió dels poders públics, com la conquesta de les llibertats democràtiques assolides des de la caiguda d’ Isabel II. Al text de la Constitució es parlava també de la llibertat religiosa, de la supressió de les subvencions per cultes, de la separació clara de l’ Església i de l’ Estat i de l’ àmplia voluntat autonòmica que haurien de tenir els nous territoris federats, en el marc d’ una unitat estatal ben clara. En aquest sentit, és important constatar que els conceptes de “Nació” i d’ “Estat”, en el context històric d’ aquells anys, tenien unes definicions prou contundents però confuses, a la vegada . El mot “Nació” es referiria a la “unitat” espanyola, de caràcter superior, i el concepte d’ “Estat”, s’ aplicaria en cada un “territoris federats”.
A la Constitució de 1873 –sense ser exhaustius- queden també clarament definits principis com la igualtat de tothom davant la llei, la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial, per aquest ordre), l’ ensenyament de tots els infants, la difusió d’ idees, la llibertat de treball i la propietat privada… per esmentar els més importants, que segons el text, havien de ser garantits pel conjunt de la Federació, per la “Nació”, en el llenguatge propi del moment.
La gran novetat del redactat d’ aquesta Carta Magna de 1873 és el nou caràcter del Senat, la seva formació –elegit per les Juntes provinents de cada estat federat- i les seves facultats –que fos l’ element garant d’ una completa autonomia econòmica, administrativa i política- mentre fos compatible amb l’ existència de la “Nació”. Constitucionalment doncs, els “estats” s’ havien d’ encarregar de les seves activitats econòmiques i humanes, com la indústria, la hisenda, les obres públiques, els camins, la beneficència, la instrucció i els afers civils i socials, amb la possibilitat de demanar préstecs i d’ emetre deute públic. A l’ ensems, es subratlla clarament que els “estats federats” no podrien legislar contra els drets individuals, ni contra el model republicà, ni contra la unitat ni la “integritat de la Pàtria” (expressió literal), ni contra la Constitució Federal en el seu conjunt.
En definitiva, tot un doll d’ idees i de conceptes bàsics que tenien els seus precedents històrics a escala mundial i que arrenquen, de manera solemne, amb la Constitució Federal dels Estats Units del 17 de setembre de 1787, la més antiga del món. Episodi de singular importància que seria seguit, a Espanya, l’ any 1868, quan es fundà el Partit Federal a Madrid; quan es signà el Pacte de Tortosa, el 1869, rememorant l’ antiga Corona d’ Aragó; o quan es portà a terme diferents pactes en escenaris diferents entre federalistes andalusos, extremenys, murcians, castellans, gallecs, asturians o bascos… que culminen finalment tots ells en el Pacte Federal Espanyol de finals de juny del 1869 i quan s’ oficialitza (1870) la Primera Assemblea Federal amb representants de quaranta vuit províncies, amb una direcció formada pels catalans Francesc Pi i Margall i Estanislau Figueras, per l’ andalús Emilio Castelar, pel càntabre José Maria Orense i pel valencià Faustí Barberà, reafirmant el federalisme pactista.
Marc jurídic constitucional avançat i fins i tot utòpic pel seu temps, que no arribà a quallar per múltiples causes i que, a Catalunya, coincidiria amb un període ple d’ incidents, amb unes classes populars barcelonines que arribaren a exigir armes per repel·lir, per exemple, els avanços dels carlins que s’ anaven fent forts en les àrees rurals. I és perquè la veritable por del govern era que, en mig d’ avalots i vagues, s’ arribessin a organitzar pel seu compte “comunes proletàries” com havia succeït a París en anys anteriors (1870, sobretot). En aquest sentit , dissortadament, només cal recordar que el darrer president del govern de la República va arribar a suspendre les llibertats i a reprimir amb duresa les manifestacions obreres.
L’ exèrcit va sufocar insurreccions i poc temps després el cop d’ estat militar del general Pavía posaria punt final, dolorós, a tot aquell estat de coses i al deteriorament de la mateixa convivència.
Francesc Pi i Margall, l’ ideòleg
El principal protagonista de la Primera República fou Francesc Pi i Margall, que en fou el seu segon President de l’ Executiu. Nascut a Barcelona l’ any 1824, es va doctorar en Dret l’ any 1847. Ell va participar en els incidents de 1854 que donaren lloc al denominat Bienni Progressista i es va haver d’ exiliar a París, on aprofundí en el seu pensament col·lectivista i també en les seves idees federals, en contra de les limitades democràcies –liberals, individualistes i centralitzadores- imperants en aquell moments. Va estar influenciat –entre altres- per les doctrines de Proudhon, que seria un dels pares del moviment anarquista històric i d’ una de les seves primeres tendències en el terreny de l’ economia : el mutualisme.
Múltiples són les obres escrites, els estudis i els articles de Francesc Pi i Margall. A destacar “Las nacionalidades”, en dos volums, publicats l’ any 1876. Des del 1854 però havia fet públiques les seves idees federalistes a “La reacción y la revolución” . I a partir de 1857, sostingué polèmiques en defensa del socialisme i en contra dels “demòcrates” que ell considerava excessivament individualistes i liberals. A la noció de “pacte” com a fonament de la República, Pi i Margall hi afegí l’ ideal d’ una societat constituïda per petits nuclis de productors associats en cooperatives, promocionades per una administració descentralitzadora. No es va deixar impregnar pels nacionalismes radicals de cap mena i va propugnar la concessió de la independència de les colònies espanyoles, com Cuba, oposant-se a la guerra contra els Estats Units. A casa nostra, un altre dels ideòlegs més importants del republicanisme federal fou Valentí Almirall (1841-1904), figura senyera del catalanisme polític, que havia tingut les seves arrels en el moviment cultural de la Renaixença, dècades abans.
Els republicans federals es consideraven en aquells moments el partit més representatiu d la classe obrera. Molts treballadors en formaven part, encara que també n’ eren afiliats força menestrals i determinats propietaris. Es feien seus –com s’ ha dit- el sistema republicà, la separació de l’ Església i de l’ Estat, la necessitat d’ un pacte entre els diferents territoris de l’ Estat i sobretot el sufragi universal per a tot tipus d’ eleccions. El republicanisme volia evitar l’ apoliticisme de l’ obrer i sovint, els seus dirigents, com Rafael Orriols, estaven ubicats alhora en diferents formacions o entitats obreres.
La Primera República a Mataró.
La proclamació de la denominada Primera República tingué el seu ressò a Mataró, ciutat rellevant en la Catalunya del segle XIX, pol de la Revolució Industrial, centrada en el vapor i bressol del moviment obrer català.
L’ Ajuntament de la ciutat, format per republicans, declarà a Mataró la República Democràtica Federal. L’ alcalde Marià Espín va fer onejar tres vegades la bandera tricolor al balcó de la Casa de la Ciutat i en poc temps s’ organitzaren quatre companyies de “Guàrdies de la República”, que foren armades pel governador civil de la província, que els envià 200 fusells. Ho explica molt bé Joaquim Llovet” quan diu que l’ eufòria regnava als rengles republicans i que gairebé dues mil persones acomiadessin els cent cinquanta obrers que van marxar en aquells dies cap a Barcelona, allistats com a voluntaris per a lluitar contra els carlins que anaven controlant diferents àrees de Catalunya, bàsicament de l’ interior.
Partides carlines que avançaven també cap a ciutats industrials, com la mateixa Mataró, que, el dia 13 de maig de 1873, fou assetjada per uns escamots del cabdill carlí Francesc Savalls, que s’ havia ubicat a les immediacions del que és ara Can Bruguera dels Planells, i que entraren per sorpresa a la ciutat pel denominat Portal de Valldeix, intercanviat-se diferents trets entre carlins i liberals amb el resultat de dos morts i diferents ferits. També es produïren detencions i presa d’ ostatges, posteriorment alliberats per Savalls, amb ressentiments i incomprensions, segons resen les cròniques de l’ època. Un munt de detalls sobre el que s’ ha denominat la Tercera Guerra Carlina i que demostren quin era l’ ambient polític general que es vivia llavors a Catalunya.
Sigui com sigui la redacció de la Constitució Federal anava fent el seu camí i només un mes més tard dels esdeveniments narrats, amb els carlins, a Mataró hi hagué manifestacions populars ciutadanes de gent senzilla amb recorreguts per diferents carrers al so de la Marsellesa, l’ himne preferit dels federals.
Ocasionalment es proferiren “visques a la República” i “mori’s al clero i als carlins”, demanant a la vegada que Santa Maria es convertís en una caserna, el convent de les Tereses en un club i que es procedís a la incautació del Cementiri. La resposta oficial de l’ Ajuntament fou la de fortificar la ciutat, amb torres de vigilància, com el denominat “Cubell d’ en Carrancà”, al capdavall de la Riera, en record de Josep Carrancà, capità d’ Artilleria, retirat. També s’ organitzaren cossos de guàrdia i rondes de nit –comandades per Jaume Ibran- per vigilar els afores de la ciutat.
Subratllar, en aquest sentit, que la política mataronina dels anys del Sexenni Democràtic estigué marcada bàsicament i pel damunt de tot, per la lluita contra els carlins. Tot i així, caldria subratllar també que, en alguns aspectes, els carlins s’apropaven –sense embuts- a les tesis federalistes perquè eren clarament defensors dels “furs” –drets tradicionals consuetudinàries existents en diferents indrets, des de l’època medieval- al mateix temps que atacaven el centralisme i el conservadorisme dels governs espanyols des dels temps de Ferran VII i d’ Isabel II.
La política d’alts nivells se n’ havia de ressentir de tot plegat i així s’ explica el que el 3 de gener del 1874 el general Pavía –com s’ ha dit- dissolgués les Corts posant fi d’ alguna manera a l’ experiència federal republicana, amb les lògiques i previsibles protestes i respostes contundents dels republicans i del poble ras, en un període prou dens i confús per a tothom i sobretot per les classes treballadores -influenciades per les tesis “internacionalistes”- que foren reprimides i perseguides.
En qualsevol cas, Francesc Costa explica que la premsa del moment destaca les característiques dels aixecaments cantonals i carlins, molt pel damunt de l’ evolució de la política espanyola de la Primera República pròpiament dita. A Mataró, “La Voz de Iluro” es va convertir en l’ òrgan del Partit Liberal i va donar mostres d’ acollir amb recel el nou sistema polític. En canvi “El Eco de la Costa”, el portaveu dels republicans federals li donà ple suport i va continuar publicant-se tot i les restriccions de la llibertat de premsa.
De tota manera, els exemplars d’ aquest darrer periòdic, corresponents a aquesta època, no s’ han pogut conservar i, fins al 1876, un parell d’ anys després d’ iniciar-se la Restauració, no hi ha cap publicació que informi del que, a nivell estrictament polític, succeïa a la ciutat.
Al cap de cent cinquanta anys
La història ensenya a mirar endavant sempre, partint de la realitat del passat. La Restauració monàrquica i la Dictadura de Primo de Rivera representaren un pas enrere en la visió política d’ un Estat republicà i federal com el que somiaren al segle XIX. La Segona República –no sense problemes- volgué d’ alguna manera recuperar el temps perdut i impregnà la vida política amb aires autonomistes aplicats a Catalunya. I el franquisme reprimí i castigà severament qualsevol nacionalisme dels que s’ ha convingut a denominar “perifèrics”, no pas encertadament, que evidencien una realitat prou plural de l’ Estat en què vivim.
Amb la Constitució del 1978, després d’ una transició plena de llums i ombres, les autonomies van reaparèixer, amb criteri general, per a totes les regions, amb les excepcions clares d’ Euskadi i de Navarra, que disposaven i disposen d’ un tractament econòmic, social, polític i cultural derivats en certa manera dels furs ancestrals als quals ja hem fet referència.
Mentrestant a diferents països del món s’ han anat afermant i mantenint les estructures federals en un intent de donar resposta a les realitats plurals i nacionals existents en el si dels estats clàssics, molts d’ ells constituïts i estructurats després de segles de dominis controladors i autoritaris. Fins i tot , sobretot després de la Segona Guerra Mundial, s’ han anat elaborant i presentant projectes per a dotar als països de la mateixa Europa d’ unes organitzacions internacionals amb segell federalitzant. A destacar el Manifest de Vertotene (1941) “Per una Europa lliure i unida”; la creació, a París, de la Unió de Federalistes Europeistes (1946); o l’ Organització Europe de Cooperació Econòmica (OECE), al 1948.
Diferents tractats d’ àmbit continental europeu tampoc són aliens a la causa : Conveni de Roma (1950), Comunitat Econòmica del Carbó i de l’ Acer (CECA), el Fons Social Europeu (FSE), la Unió Duanera (1968), etc… etc… que culminaren d’ alguna manera en els tractats de Schengen (1985) i de Maastrich (1992) i en la formació de la Unió Europea (1993), si bé a partir d’ aquells moments els projectes per a la construcció d’ una Europa plenament federal s’ esvaïren de forma contundent i “sine die”, una vegada efectuats una sèrie de referèndums que no assoliren els resultats que n’ esperaven els promotors.
A Catalunya i a l’ Estat Espanyol, la idea del federalisme no ha tingut tampoc excessives aportacions teòriques. D’ una banda, la visió federalista s’ ha vist sovint com una “tercera via”, tèbia i poc resolutiva, en mig de l’ opció “unitarista” (partidària de l’ Estat únic i continuista, amb òptica clarament restrictiva) i de l’ opció radical declaradament “independentista” (posada en evidència en aquests darrers anys de forma clara i inequívoca) i amb el tema del Procés com a fons.
Tot i així, no es pot desmerèixer, a casa nostra, el que va suposar la “Crida Federalista” que tingué lloc a l’ Ateneu de Barcelona, ni la creació de l’ Associació Federalistes d’ Esquerra (2013). Però és innegable el poc ressò i la migrada atenció política que va tenir la denominada declaració de Granada (2013), del PSOE -en combinació amb dels socialistes de Catalunya- en la que s’ establia la voluntat de reformar la Constitució del 1978, en un sentit clarament federal.
Moments decisius per al federalisme.
Els resultats haguts en els darrers comicis generals a Catalunya (maig de 2024) han de propiciar canvis en l’ estructuració pràctica i territorial del nostre país més enllà dels que es poden aventurar amb una simple reforma estatutària. Els acords adoptats entre el Partit dels Socialistes de Catalunya, Esquerra Republicana i Comuns ens situen en un estadi no imaginat fa un parell de mesos, particularment pel caràcter del nou model de finançament per Catalunya, basificat en un concert econòmic realment novedós, explicat abastament, que té com a particularitat la clàusula de “solidaritat” compensatòria dirigida a la totalitat dels altres territoris de l’ Estat Espanyol.
Concert econòmic, que segueix en bona part pautes del concert basc –i del navarrès, si es vol- i que, sense deixar de ser contrari als interessos de les altres Comunitats Autònomes, aspira a convertir-se, una vegada fetes les correccions legislatives necessàries i imprescindibles, en el primer pas ferm i decidit vers el caràcter “federalitzant” que ha de tenir, per començar, el mateix Estat. I, un altre dia també la mateixa Europa, que molts anhelem . Les paraules del mateix President del Govern en el moment en què es van fer públics els acord de govern, a Catalunya, demostren abastament quin és l’ objectiu immediat a assolir, de manera gradual en els propers anys.
Federalisme sense embuts, singular i particularitzat si es vol, segons circumstàncies que, de forma paradoxal, poden possibilitar apropament de posicions, en molts aspectes i en molts sentits, tal com han anat fent innombrables països del món, amb l’ aquiescència de diferents partits polítics siguin del signe que siguin. No podem oblidar que les estructures d’ Estat (amb les que es pugui dotar qualsevol país del món, amb diàleg i ganes de consensuar) estant pel damunt de qualsevol altra decisió ideològica i partidista de govern, provinents de la dreta o de l’ esquerra, del centre, de dalt o de baix. Un Federalisme que aglutini i refermi ideals de conjunt, assegurant caràcter propi de cadascun dels territoris interns, sense debilitar o afeblir la unitat del seu conjunt, particularment en el seu vessant exterior, com han fet molts països d’ arreu del món, amb diferents formes o nivells.
Potser en els moments que es viuen i, tal com ha quedat insinuat línies abans, el que cal com a pas previ és el de revisar o reinterpretar determinats articles de la legislació vigent o fins i tot contemplant reformes, esmenes o “disposicions addicionals” a la Carta Magna, ara vigent.
La justa i celebració dels cent cinquantè aniversari de la Primera República – els cent cinquanta un, si voleu !- deixaria de tenir un simple valor commemoratiu i es convertiria en el punt de sortida d’ una nova etapa històrica i d’ una forma de concebre i d’ estructurar la pluralitat dels pobles del nostre país, com correspon a les realitats que es viuen a diferents nivells, en aquestes primeres dècades del segle XXI. Sempre en una perspectiva una visió del món cada vegada més de conjunt, autènticament universal.
La complexa realitat que deriva de la globalització creixent sobrepassa, en efecte, límits i fronteres. I qualsevol decisió, per particular i personal que sembli, afecta -més prompte o més tard- al conjunt dels humans. Lluitar avui per una vida més humana, suposa treballar, a petita i gran escala, per aconseguir uns compromisos de conjunt, amb germanor i complicitats, basificats en la llibertat, en l’ equitat i en la fraternitat universals.
