Miro la vinyeta gràfica de “El Roto” avui al País: Al caos, només el silenci és coherent. I no puc per menys deixar de preocupar-me:
- María Guardiola (guanyadora d’unes eleccions a Extremadura que les va impulsar per eliminar la necessitat de pactar amb Vox i ara en necessita més que mai): “El meu feminisme no és el de Montero que deixa llibertat a violadors. És el de Vox”.
- Felipe González (que una vegada va ser referent i refundador del nostre PSOE… i avui és una rèmora i una àncora de legitimació): “Si es torna a presentar Sánchez votaria en blanc. Amb qui mai no arribaria a un acord és Bildu, no Vox”.
- Abascal, Feijóo, centenars de milers d’espanyols, compatriotes nostres: “La regularització és un intent del PSOE de canviar el panorama electoral per tergiversar les eleccions”. “La regularització col·lapsarà el sistema de salut i les ajudes socials”
Dues possibilitats:
- Davant el caos, callem
- Mai, aquesta no és l’opció.
Hannah Arendt, una de les grans pensadores del segle XX i autora d’obres fonamentals sobre el totalitarisme i la banalitat del mal, va afirmar: «El pitjor enemic de la veritat no és la mentida, és el silenci».
El silenci dels qui callem per no haver de tornar a enfrontar-nos a la veritat. El dels qui preferim, en un moment determinat, no generar una altra discussió amb el veí, l’amic, el company de feina… o el cunyat, fins i tot, per no haver d’obrir de nou un debat que creiem que no porta enlloc.
Però sí que hi porta. Fa que la mentida s’expandeixi. Acaba apareixent com l’autèntica guanyadora. Triomfa.
Tornar una vegada i una altra a discutir és cansat. Molt cansat.
Però cal més que mai, avui. Dades i relat. Prosa i poesia.
-
El feminisme és lluitar per la llibertat i la plena igualtat de les dones. És defensar que només sí és sí. És no contraposar feminisme i masclisme com si fossin opcions equivalents: el feminisme és igualtat; el masclisme, desigualtat. No hi ha cap altra interpretació que no respongui a la voluntat de tergiversar el sentit real del concepte. Vox no és feminista. No defensa la plena igualtat ni assumeix que encara hi ha una violència arrelada en una mentalitat patriarcal tradicional. Una violència que continua matant desenes de dones cada any, assassinades pel sol fet de ser dones i de voler decidir lliurement com viure, quan estimar i quines decisions prendre.
- EH Bildu (un partit al qual mai no votaria, que quedi clar) no és ETA. Li vam demanar al separatisme basc que deixés les armes i condemnés el terrorisme per poder jugar el joc democràtic… i ho van fer. Avui, EH Bildu vota lleis al Congrés que no tenen a veure amb la independència, ni tan sols amb el fet diferencial basc. Vota iniciatives vinculades a polítiques d’esquerres: l’SMI, la protecció de les dones víctimes de violència masclista o mesures per protegir les persones que pateixen desigualtats econòmiques i necessiten suport social. Vox vota a favor de subvencionar les curses de braus, eliminar el sistema VioGen o suprimir l’SMI… a més de plantejar la supressió de l’Estat de les autonomies, una proposta que exigiria una reforma constitucional profunda. Hi pot haver més distància entre una opció i l’altra?
-
Les persones migrants que es regularitzaran JA utilitzen els sistemes públics de salut i els serveis socials. Ja estan —en la seva immensa majoria— empadronades correctament als seus municipis (amb excepcions puntuals, com el cas del municipi governat per Sílvia Orriols). No col·lapsaran més el sistema. El que faran serà aportar-hi: podran ser contractades amb plena legalitat, pagar impostos i contribuir, amb les seves cotitzacions a la Seguretat Social, al sosteniment del sistema de pensions. I no podran votar ni a les eleccions generals ni a les autonòmiques, perquè no tenen la nacionalitat espanyola. A les municipals només podran fer-ho si el seu país d’origen té un tractat de reciprocitat amb Espanya i si porten més de cinc anys de residència regularitzada —cosa que, evidentment, no es produirà fins d’aquí a cinc anys.
Per tant, davant de tant caos, què decidim?
Callem? O, com deia Hannah Arendt —imprescindible llegir La banalitat del mal—, hem de continuar parlant: dia rere dia, escenari rere escenari, col·lectiu rere col·lectiu. Perquè, si no, guanyaran ells.
