Europa necessita dotar-se d’una veritable autonomia estratègica. El consens polític al respecte és ampli, però com hem d’assolir aquesta autonomia, en quin marc d’aliances, i amb quins objectius, suscita fortes discrepàncies a l’interior de la Unió.
La qüestió és: més autonomia respecte de qui i per a fer què? Avui, la resposta més immediata apunta cap als Estats Units de Trump, una administració que ha deixat de considerar Europa un aliat inqüestionable i que pot defensar interessos no només divergents, sinó fins i tot contraris als de la Unió. Aquesta constatació ens obliga a repensar dues dimensions fonamentals: d’una banda, la defensa europea; de l’altra, l’economia global.
La defensa europea està estretament lligada a l’OTAN, organització a la qual pertanyen la majoria dels estats membres de la UE. En aquest marc, el paper dels Estats Units és determinant: suporten la major part de la despesa de l’Aliança i mantenen més de 100.000 efectius en més de dues-centes bases militars repartides pel territori de la Unió, Espanya inclosa. La voluntat dels EUA de reequilibrar aquest pes i de traslladar més responsabilitat als europeus no és nova. Va ser el president Obama qui, l’any 2014, va anunciar un gir geoestratègic cap a l’Àsia i va formular directament aquesta demanda. Amb Trump, la demanda s’ha convertit en exigència ineludible, acompanyada d’amenaces i d’una actitud desafiant que accentua la necessitat d’una resposta europea La reacció de la UE ha estat un increment del compromís en matèria de defensa, amb un augment de la despesa militar dels estats membres. Aquest esforç respon tant a la pressió nord-americana com a la voluntat pròpia de reforçar l’autonomia europea. Tanmateix, la despesa per si sola no garanteix la independència estratègica. L’article 42 del Tractat de la Unió estableix el principi de defensa col·lectiva, però la política exterior i de defensa comuna és encara incipient. Cal una integració més profunda dels sistemes nacionals de defensa i de les seves estructures, objectiu difícil d’assolir dins del marc institucional actual de la UE. No obstant això, es podria avançar mitjançant acords intergovernamentals entre un grup majoritari d’estats disposats, com ja s’ha fet en altres àmbits. La clau de tot plegat és la confiança mútua, condició imprescindible per progressar en seguretat i defensa, i per aclarir el paper que ha de jugar la Unió dins una Aliança Atlàntica liderada per un soci poc previsible.
Aquest reforç de la seguretat ha d’anar més enllà del concepte tradicional de defensa i abraçar una noció més àmplia de seguretat humana, adaptada a les múltiples amenaces del segle XXI. En aquest sentit, l’economia global i el comerç són avui un terreny de confrontació, especialment sota el lideratge de Trump, que alhora combat obertament els objectius fixats a l’agenda de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides i les polítiques de mitigació del canvi climàtic.
La independència estratègica europea de la Unió passa doncs per l’agenda de la Comissió Von der Leyen i els seus objectius de consolidar una autonomia real en tres àmbits fonamentals per a la seguretat humana: l’autonomia energètica i la transició verda; la innovació i la digitalització; i, en conseqüència, el reforç de la indústria europea. La cohesió social i territorial és eix transversal clau d’aquesta agenda.
La pregunta de fons —després del què i del com— és el per a què. Per a què augmentar la despesa i invertir capital polític en la seguretat i autonomia estratègica? La resposta fonamental ha de ser la defensa d’un model de seguretat humana vinculat als valors de la Unió i tal com els recullen els seus Tractats. Una Europa que vol ser capaç de defensar-se ha d’alinear la seva política exterior —i no només la de defensa— amb aquest horitzó. Això implica continuar defensant un ordre internacional multilateral basat en normes i un desenvolupament més just, conforme als objectius de l’Agenda 2030.
El repte és majúscul perquè és alhora intern i internacional. A l’interior de la Unió, que representa l’únic projecte tangible de democràcia postnacional, conviuen dues forces: la que vol aprofundir el model europeu i la que aposta per un replegament nacional -i des del nacionalisme- amb tints autoritaris. En l’àmbit internacional, aquesta tensió es reflecteix en dues opcions: acceptar un món regit per la llei del més fort, o desplegar una política exterior i de defensa europea alineada amb els seus valors i basada en aliances renovades. Europa no pot, com ja han fet els Estats Units, abandonar l’agenda de la cooperació internacional, ni ignorar els seus veïns, en especial el continent africà, ni els aliats en la defensa de les democràcies, inclosa la majoria d’Estats d’Amèrica Llatina.
L’autonomia estratègica no ha de servir per imitar allò que volem contrarestar. Si es basa únicament en la por i deriva en un reforç militar desvinculat dels valors europeus, ens podríem acabar assemblant als mateixos actors dels quals pretenem protegir-nos. Això, a més de fer inviable la Unió, conduiria a un món regit exclusivament per la lògica del poder, en detriment del dret i de les institucions internacionals. El veritable propòsit d’aquesta autonomia ha de ser enfortir-nos per revertir aquestes tendències i preservar un ordre internacional més just. Aquesta és la missió en què la Unió Europea, és a dir, cadascú de nosaltres i les nostres institucions, en tots els nivells, estem immersos.
