Lluís Fuentes és el coordinador general d’Homes Igualitaris Socialistes.
La pèssima actuació de la RFEF de futbol al voltant del futbol femení i la nul·la sensibilitat demostrada pels seus dirigents, rematada amb el trist episodi a la llotja i la celebració del títol amb les jugadores del seu president, ja dimitit, han posat en primer pla el futbol professional femení i les llargues reivindicacions per l’eliminació de les discriminacions que pateixen les dones i la consecució dels seus drets laborals en plena igualtat amb els homes.
Un factor clau que determina l’evident desigualtat que pateixen les dones en relació als homes en el terreny de l’esport és el fet que elles, les dones esportistes, no cotitzen en una immensa majoria a la Seguretat Social, quelcom molt menys freqüent en els homes que es dediquen a l’esport d’elit.
Si cerquem convenis col·lectius en l’àmbit de l’esport al nostre país, per exemple, únicament existeix un, el del futbol, però malauradament, segregat per sexes, quelcom impensable en d’altres oficis o llocs de feina, tal i com apunta l’advocada Maria Jesús López qui planteja us imagineu si a TVE existís un conveni per homes periodistes i un altre per dones periodistes? La polèmica estaria servida, en el cas del nostre futbol sembla que no remou ningú als estaments federatius del nostre esport.
Un element més que agreuja aquesta immensa desigualtat és el factor salarial, i és que remetent-nos de nou al futbol d’elit, on la selecció femenina ha assolit el major èxit del nostre futbol amb la consecució de la Copa del Mon aquest mateix any, existeix encara una bretxa salarial en el salari mínim, que estableix per exemple, que els homes cobren fins a 10 vegades més que les futbolistes dones.
Aquesta bretxa ja va provocar l’any 2019 la vaga de les futbolistes espanyoles, unides totes en assolir unes millores imprescindibles; assolint un conveni professional dels seu treball, en el qual se regulen les condicions laborals, estableix una millora salarial (amb un salari mínim de 16.000€ llunys però encara dels 155.000€ dels jugadors a la primera divisió masculina) i estableix drets i deures de les dones futbolistes així com dels clubs representats.
La manca de drets laborals de les dones esportistes, en molts casos dedicades a la seva plena realització no disposen ni de contractes que garanteixen unes condicions laborals mínimes; un salari digne, una cotització que permeti en un futur gaudir d’una prestació, la possibilitat de gaudir de vacances remunerades, etc. Parlem doncs d’un col·lectiu de treballadores que no reben el mínim tracte laboral que mereixen en l’execució d’una professió.
Els canvis profunds que requereix l’esport femení al nostre país, no son aliens a la necessitat d’un canvi de cultura, imprescindible i irreversible, en la nostra societat envers a la necessitat d’assumir lideratges per part de les dones, en tots els àmbits de
la vida. La manca de dones en els sectors clau de l’esport, en especial en la majoria d’ organismes i clubs, l’absència d’elles en la gestió diària en la presa de decisions, la manca notable de perspectiva de gènere dels homes que històricament determinen el present i el futur del nostre esport, afegit a la necessitat d’ampliar el número de llicències de dones en llocs clau (entrenadores, arbitres, jutges, etc.), dificulten notablement aquest canvi cultural o sacseig imprescindible.
Amb dades facilitades aquest mateix any 2023 per TVE, únicament dues dones son al front de les 65 federacions esportives espanyoles; la de Rem i la de Salvament i Socorrisme. Aquest mateix estudi reflex que només 3 dones presideixen un club de futbol, i només 1 dona presideix un club de bàsquet, per mencionar els esports més populars a Espanya.
Potser és més fàcil d’entendre aquesta desigualtat si recordem que la legislació actual que regula les relacions laborals dels i les esportistes professionals data de 1985, una llei que aleshores no contemplava ni el dret a la maternitat, ni la conciliació personal i laboral, ni la criança de fills i filles, per tant un greuge comparatiu que hem de resoldre si volem equiparar els sexes en el desenvolupament de l’esport professional i eliminar les desigualtats existents.
En l’esport femení d’elit, els èxits esportius no sempre acompanyen el reconeixement social ni garanteixen la continuïtat i el ressò que aquestes mereixen. I és que la manca de suport econòmic per part del mon empresarial i de les plataformes i mitjans de comunicació, -factor clau per popularitzar l’esport gràcies a les retransmissions que arriben a tothom-, les dificultats dels clubs per assumir la necessitat d’invertir en elles, a semblança del que ja han fet històricament amb l’esport masculí o la manca d’instal·lacions a disposició de les dones, son avui dia barreres a superar que dificulten encara més, la consolidació definitiva.
Les estructures federatives esportives i els nuclis directius integrats com hem vist, en una immensa majoria per homes, desconeixedors de les necessitats, requeriments i reptes de les esportistes sumat a una manca de voluntat de canvi de llurs estructures, posen la cirera que decora, malauradament, el gran pastís amb regust a masclisme, del nostre esport professional.
Enllaç al bloc d’Homes Igualitaris Socialistes