El sensellarisme és la forma més greu d’exclusió social. És un problema que comença amb la manca d’habitatge, però continua amb la vulneració d’altres drets fonamentals com són l’accés a la salut, al treball, a la integritat física, a viure en societat, però també el dret a la vida, perquè viure al carrer resta com a mitjana vint anys a una persona.
Erradicar les formes més greus de sensellarisme, el de les persones sense sostre, és l’objectiu de la Proposició de llei de mesures transitòries i urgents per fer front i erradicar el sensellarisme que ha començat a tramitar el Parlament i que ja ha passat el seu primer tràmit, el debat a la totalitat. És un text legal que va néixer fa uns anys per l’impuls de les entitats socials que treballen amb persones en situació de sensellarisme i que havia avançat força en la seva tramitació durant la legislatura passada, però va decaure per la dissolució anticipada del Parlament.
El text, que ha estat signat, entre d’altres, pel Grup Parlamentari Socialistes i Units per Avançar, proposa crear habitatges d’inserció, que ajudin a engegar el model housing first, però també instaura un recurs nou que aspira a posar fi a la dinàmica dels albergs nocturns que expulsen les persones cada matí i els impedeixen tenir intimitat oferint-los un allotjament permanent.
La llei busca garantir, a més, altres drets com el de l’empadronament, que representa la porta d’entrada a totes les prestacions, però també el que tenen aquestes persones per utilitzar l’espai públic i a disposar dels mateixos recursos que la resta de la població i que algunes formacions polítiques estan posant en qüestió.
La voluntat del Grup Parlamentari Socialistes i Units per Avançar és que el text resultant del debat parlamentari permeti fer un abordatge integral que articuli una visió de drets que defugi una mirada assistencialista del problema i garanteixi una atenció professionalitzada perquè les persones recuperin les seves vides.
Ens cal una llei que tingui perspectiva de gènere, de joventut, que sigui capaç d’abordar tots els tipus de problemàtiques amb respostes específiques, perquè no és el mateix atendre una persona que ha sortit de la presó que una persona que perd la feina, una persona migrada que una que no ho és.
Tanmateix, el seu objectiu més ambiciós és combatre la invisibilitat d’un col·lectiu que és víctima de violència però a més d’aporofòbia. Almenys un 47% de les persones sense sostre reconeixen haver estat víctima d’algun delicte d’odi. Els insults i els cops cap a les persones sense sostre són habituals, encara que el 85% no denuncia per por de represàlies o per les barreres d’un sistema que no s’adapta a la seva situació i d’una societat que tendeix a responsabilitzar-les.
Al seu llibre Aporofobia, el rechazo al pobre, Adela Cortina, constata el perill que representa culpabilitzar les persones sense sostre i alerta sobre la necessitat d’abordar polítiques públiques que contemplin no només la prevenció i el rescat sinó també polítiques que els protegeixin davant dels delictes d’odi. Cal combatre, ens diu, els discursos que estigmatitzen un col·lectiu que és víctima de processos estructurals dels quals som responsables com a societat.
Catalunya necessita dotar-se de polítiques públiques específiques que abordin el sensellarisme, però també d’una llei que abordi de manera integral un fenomen que ha estat en llista d’espera durant massa temps i que s’ha agreujat amb les crisis econòmiques i socials. Catalunya necessita un veritable sistema d’atenció i protecció davant d’un fenomen que exigeix reconèixer les persones sense llar com a subjectes de drets i com a agents potencials de canvi en la seva lluita diària per la supervivència i la dignitat.
