L’agricultura i la ramaderia es compten entre les activitats primigènies de la societat. Per això, mitjançant l’anàlisi de la seva evolució podem tenir una idea més precisa de com els canvis científics, tecnològics, econòmics, polítics i socials han modificat la forma de viure i de conviure en el medi rural.
Gràcies a les dades estadístiques del govern federal dels EUA podem saber que l’any 1800 el 83% dels treballadors censats es dedicaven al sector primari. Avui en dia aquest col·lectiu amb prou feines arriba a l’1,4% del total d’ocupats. Un percentatge netament inferior al 3,34% de població ocupada a Espanya en el sector primari (747.300 persones) i molt a prop de l’1,6% (56.400) dels treballadors en l’agricultura, ramaderia i pesca a Catalunya. El progressiu retrocés en els cultius a l’alta muntanya es va iniciar a principis dels anys setanta. El 1976 els ocupats en el sector primari, en el conjunt d’Espanya, sumaven 2.690.900 persones. Un 23,09% del total de la població ocupada.
El 2006 aquesta xifra ja s’havia reduït a 1.066.000 persones (el 6,7% del total d’ocupats). Entre el 2006 i el 2010 es va produir una acusada disminució en passar dels 1.066.000 als 796.000 ocupats. Molt a prop de l’actual nivell de la força de treball agropecuària. A Catalunya el canvi ha estat menys acusat doncs del 7,8% d’ocupació en el sector primari del 1976 (167.000 ocupats sobre un total de 2.144.000) s’ha passat a l’actual 1,6% esmentat més amunt.
Paral·lelament, cal destacar que la contribució del sector primari al PIB espanyol, entre els anys 2000 i 2024, ha passat del 3% al 2,2% del total. Tanmateix, durant aquest període el PIB, en termes corrents, ha crescut un 231%, mentre que la població només ho ha fet en un 22%. El resultat és que el PIB per càpita ha passat de 15.970 € l’any 2000 a 32.639 € el 2024. En el sector primari, l’evolució ha estat encara més significativa. Malgrat ser una activitat exposada a tota mena de riscos —mediambientals, logístics, sanitaris…—, la seva creixent professionalització, modernització i tecnificació ha impulsat fortament la productivitat. Gràcies a això, el sector primari espanyol (i, per extensió, el català) s’ha situat entre els grups capdavanters de la Unió Europea.
En matèria de PTF (Productivitat Total dels Factors), el camp espanyol ha crescut, en el període 2012-2022, a un ritme del 0,9% anual. Es tracta d’un registre lleugerament superior a la mitjana comunitària (0,8% anual), però molt per damunt del de països del nostre entorn econòmic —Alemanya, França o els Països Baixos—, que només han assolit un creixement del PTF d’aproximadament el 0,1% anual. Aquesta millora de la productivitat ha tingut una conseqüència directa: el notable augment de la renda agrària per UTA (Unitat de Treball Anual), que el 2023 va arribar als 33.800 €. Una xifra que situa Espanya com la sisena renda agrària més alta de la UE en termes absoluts i la quarta en paritat de poder adquisitiu (PPA), només per darrere de Bèlgica, Alemanya i els Països Baixos. Cal recordar que, en el període 2015-2017, la renda per treballador agrícola ja se situava un 13% per damunt del salari mitjà de l’economia espanyola.
L’any 2023, Espanya es va situar en la setena posició mundial d’exportadors en el sector agroalimentari —incloent-hi els productes transformats de major valor afegit—, generant un superàvit en la balança comercial d’uns 20.000 M€. Un altre èxit destacat del sector primari espanyol és que, el 2021, va absorbir el 30% del valor afegit de la cadena agroalimentària, superant amb escreix el 24,9% de la mitjana europea del mateix any.
En el costat negatiu, el camp espanyol presenta una taxa d’assalariats del 51% del total de l’ocupació que genera, molt per damunt del 30% de la mitjana europea. D’això se’n deriva una concentració creixent de les activitats agropecuàries en un nombre cada vegada més reduït d’empreses que operen sobre superfícies d’explotació més grans, en detriment de les explotacions agrícoles de caràcter familiar. No és un fenomen exclusivament local, sinó una tendència paneuropea.
Una altra característica destacable de l’èxit dels canvis en el sector primari és la menor necessitat de sòl conreable. Però aquest fet comporta també un problema: la superfície forestal ha passat, del 2001 al 2023, de representar el 59,3% del territori al 63,6%, mentre que la superfície de conreu s’ha reduït del 28,9% al 25,7%. Els intensos incendis de la darrera campanya ens van recordar que un excés de massa forestal també pot esdevenir un risc considerable.
En aquesta primera aproximació al camp català, podem concloure que el sector ha experimentat una evolució econòmica molt positiva durant les dues darreres dècades, amb resultats superiors a la mitjana d’altres sectors de l’economia espanyola i en comparació amb el sector agrari d’altres països de la UE. Peces clau d’aquest èxit han estat les polítiques públiques, especialment les dels successius governs socialistes a Espanya i Catalunya, així com els importants pressupostos de la Política Agrària Comuna (la famosa PAC) de la Comissió Europea, que fa dècades que proporciona recursos i orientació perquè Europa pugui gaudir d’una sobirania alimentària envejable.
Per aquest motiu, resulta fútil l’argument de l’extrema dreta sobre “l’abandonament del camp”. Aquesta falsa idea ha impulsat el suport electoral a forces reaccionàries tant a França com als Països Baixos, i alimenta les expectatives de Vox i d’Aliança Catalana. També resulta singular que aquesta mateixa extrema dreta, defensora de discursos contraris a la immigració, proposi mesures impracticables —com la famosa “remigració” o deportació d’immigrants— amb el suport d’un dels sectors econòmics que més es beneficia de la mà d’obra estrangera.
És ben segur que cal aprofundir en l’anàlisi temàtica i política del medi rural. Però aquesta primera aproximació no pot deixar de posar en relleu el conjunt de polítiques públiques que fa anys que es desenvolupen en favor d’una millor evolució del camp i de les activitats vinculades. Tant si parlem del conjunt del sector agroalimentari com de les necessàries polítiques de reforçament demogràfic del medi rural, els exemples són nombrosos i significatius. Entre aquests, cal destacar el programa Poble Petit-Gran Vida —impulsat per la Diputació de Lleida amb el suport de la Secretaría General para el Reto Demográfico del Ministerio para la Transición Ecológica—, o la recent Primera Trobada de Municipis Rurals, celebrada a Món Sant Benet, que va reunir el president de la Generalitat, el seu govern i els alcaldes de més de 300 petits municipis. També són rellevants la participació pionera de Catalunya en el Pacte Rural Europeu, les més de 800 mesures previstes en l’Agenda Rural de Catalunya i l’impuls a la cogovernança entre la Conselleria d’Agricultura i la resta de conselleries, tal com preveu l’Estatut de Municipis Rurals. Totes aquestes eines permetran continuar avançant en el desenvolupament d’un sector primari fort, professionalitzat i encara més competitiu, gràcies als esforços en recerca, innovació i a la implementació de nous desenvolupaments tecnològics.
Un altre aspecte fonamental és reconèixer i donar suport al rellevant paper del sector primari i dels municipis rurals en la cura del medi ambient. Ho hem vist sempre en el paper crític que la gent del camp ha tingut històricament en la prevenció i extinció d’incendis forestals, així com en la preservació de la salut mediambiental del territori rural. Cal continuar aprofundint en aquesta línia i ampliar solucions ja existents, com el reforçament dels parcs agraris, que promouen una simbiosi entre el paisatge agrari i l’urbà. Un exemple destacable d’això és la millora del Parc Agrari de Mataró, impulsada conjuntament per l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona.
Per acabar, si bé en les polítiques públiques adreçades a l’agricultura i al medi rural fa dècades que hi esmercem esforços que han resultat clarament exitosos, no ens podem adormir a l’hora d’identificar les inquietuds de la gent del camp. Els populistes —tant els directament reaccionaris com els suposadament d’esquerres— intenten explotar aquestes preocupacions per construir un discurs de greuges i d’enfrontament injustificat entre camp i ciutat. El país és un sol, i allò que ens uneix en termes d’anhels i de formes de vida és molt més gran que les discontinuïtats que puguem enumerar entre el medi rural i l’urbà. Avui, les desigualtats i les injustícies, la riquesa i les oportunitats ja no deriven del clivatge camp/ciutat, sinó de fenòmens molt més generals que travessen tots els territoris on vivim els catalans i les catalanes. Si en algun lloc s’han fet notar especialment els canvis socials que ha portat la modernitat, aquest és, precisament, el medi rural.
