No voldria caure en una síndrome d’avi rondinaire, però en la política espanyola s’ha posat en marxa un intent de “des-transició”, en sentit contrari al que fa mig segle ens va dur a la democràcia, i crec que pot ser útil girar la vista enrere, sense nostàlgia i amb esperit crític, per veure si podem aprendre alguna cosa essencial de les experiències del passat.
Dos fets gairebé simultanis m’empenyen a fer-ho. La mort a Vigo del gran Xesús Alonso Montero, gairebé centenari, i la pedra dialèctica que va llançar Gabriel Rufián, el passat 7 de febrer, a l’estany de les esquerres. Són fets desconnectats entre si, però m’han fet pensar en dos tòpics on sovint es cau. El primer és el que tendeix a sobrevalorar el paper dels reformistes del franquisme i la clarividència de Juan Carlos durant la Transició. El segon consisteix a pensar que els catalans “sempre van a la seva”.
Tots dos tòpics cauen pel seu propi pes davant la veritat dels fets. Els qui tenien a les mans l’herència i les institucions del franquisme van ser progressivament desbordats per les mobilitzacions populars, que van costar moltes vides i immensos sacrificis, i es van veure obligats a anar cedint terreny, fins a arribar a les eleccions constituents de 1977. Més terreny haurien cedit encara si no hagués estat per la inexcusable manca d’unitat de l’oposició democràtica en els últims anys d’aquell tardofranquisme vacil·lant.
Convé recordar, en aquest sentit, que a Catalunya aquesta unitat sí que va existir, i que va fer possibles les enormes manifestacions unitàries de l’1 i el 8 de febrer de 1976, quan l’Assemblea de Catalunya va ocupar els carrers de Barcelona en dos lluminosos diumenges consecutius. El programa de quatre punts de l’Assemblea de Catalunya incloïa, a més dels coneguts “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”, un quart objectiu de coordinació amb l’oposició democràtica del conjunt de l’Estat. Des de l’Assemblea de Catalunya vam fer tot el que va ser a les nostres mans per assolir aquest objectiu. A València, Mallorca, Madrid, Sevilla, Pamplona, Santiago, Vigo, Lugo, Donostia, Vitòria, Oviedo, Logronyo, Saragossa, Canàries i en altres llocs, els emissaris de la Coordinadora de Forces Polítiques i de l’Assemblea de Catalunya van multiplicar les reunions amb representants dels grups polítics i socials oposats a la dictadura, amb la voluntat d’estimular la unitat contra el règim.
El 1971 i el 1972 vaig ser, amb altres companys, a València, Sevilla, Madrid i tres ciutats gallegues (Santiago, Vigo i Lugo). A Sevilla, el nostre cordial amfitrió va ser Luis Yáñez, del PSOE, que va posar a la nostra disposició un pis de la seva família. Ens vam entrevistar amb socialistes, democristians i comunistes, però sempre estrictament per separat. No hi va haver manera de fer una reunió conjunta, més enllà d’una trobada, plena d’el·lipsis i d’eufemismes, que va aconseguir convocar Alfonso de Cossío, aleshores degà de la Facultat de Dret. A Galícia, on vaig viatjar amb Basilio Losada, tampoc no vam poder asseure en una mateixa taula els nostres diversos interlocutors. El democristià Fernando García Agudín es va mostrar partidari de la unitat, però uns advocats del grup de Tierno es van mostrar cauts i evasius. Encara més reservat es va mostrar Ramón Piñeiro, que ens va rebre a casa seva, a Santiago, al voltant d’una taula braser. Havia passat anys a les presons franquistes, ja era un respectat patriarca intel·lectual i només el 1981 faria un breu retorn a la política activa a les llistes socialistes. En canvi, Xesús Alonso Montero ens va rebre amb un entusiasme desbordant a Lugo, on era professor d’institut. Era “una força de la natura”, deia Paco Fernández Buey, que havia estat alumne seu a Palència. Ens va presentar responsables de CCOO i alguns capellans progressistes amb cara de voler penjar els hàbits. Tots es desesperaven amargament per la manca d’unitat democràtica, que reduïa moltíssim la seva capacitat de convocatòria i mobilització.
A Madrid es repetia la mateixa història. A no estava disposat a parlar amb B, ni C acceptava de seure a taula amb D. No exagero si dic que allà hi dominaven les divisions i les incompatibilitats, en una mescla paradoxal i, en alguns aspectes tràgica, d’heroisme, ressentiment, càlcul i desconfiança. Només el març de 1976 l’oposició democràtica al franquisme es va veure forçada a una unió circumstancial, reticent i efímera, que la sornegueria popular va batejar amb un mot ben eloqüent: la “Platajunta”. Massa poc, massa tard.
Com aleshores, la política espanyola torna a trobar-se avui en un punt crític. Fa poques setmanes, Ignacio Sánchez-Cuenca plantejava, posant-se la bena abans de la ferida, que davant el dilema de si al PP “pesa més l’esperit integrador de la Transició (…) o bé es consuma un retorn als seus orígens franquistes”, allò que haurien de fer les altres forces polítiques, “i molt especialment el PSOE, com a segon partit més gran del país, seria aplanar el terreny polític oferint algun enteniment al Partit Popular perquè no depengui de l’extrema dreta i opti per governar en solitari”.
Joan Coscubiela i “Gustavo Buster” li van respondre en un debat interessant. Però em sembla que el resultat de les eleccions a Extremadura i Aragó, així com les últimes actuacions trumpistes de Núñez Feijóo, han tancat aquesta discussió per a una bona temporada. No es tracta només de si una política de “mal menor” desanimaria la gent. És que no és possible. Cal estar sempre oberts a consensos democràtics bàsics, però allò que es planteja avui a Espanya és una alternativa entre un cicle renovat de govern de progrés, o un període fosc de govern en mans de l’extrema dreta.
Això planteja el repte, no pas de la unitat democràtica contra una dictadura, com fa mig segle, sinó de la unitat democràtica davant el risc evident d’un possible govern trumpista. Rufián, ràpid a detectar les oportunitats, ho ha copsat, i encara que de criatura no en té res, ha exclamat que l’emperador anava despullat. L’eco de les seves paraules no és només l’efecte d’una operació mediàtica. És el reflex de dos sentiments avui intensament compartits per molta gent: una doble sensació de neguit i fatiga; d’alarma per l’ascens de l’extrema dreta i de cansament per les picabaralles interminables d’unes esquerres dividides.
En les discussions a l’esquerra del PSOE, tothom té les seves raons sobre què s’ha de fer i què es pot fer. La qüestió que cal resoldre és quines raons han de pesar més en el moment actual. Allò que implica un govern PP-Vox no pot servir de pretext per saldar les diferències de qualsevol manera. Però seria molt irresponsable, encara que es cregui tenir la raó, negar-se a veure o a admetre que un govern trumpista a Espanya no només és possible sinó probable si no es reacciona a temps. I que es pot impedir, si es fa el que cal fer.
Això no s’arregla amb crides a “recuperar la il·lusió” ni amb advertiments que ve el llop. Es resol amb acords. Les esquerres situades a l’esquerra del PSOE han de parlar, negociar i posar-se d’acord. La fórmula no és fàcil, però té l’avantatge de ser senzilla i possible. Consisteix en tres objectius principals: unitat a l’esquerra del PSOE a les circumscripcions mitjanes i grans; complementarietat, quan calgui, amb les “forces arrelades al territori” (com les anomena Joan Baldoví); i suport facilitat a les llistes socialistes a les circumscripcions petites on no hi ha cap escó a l’abast i on es poden perdre molts milers de vots. Tant de bo la reunió del 21 de febrer entre Sumar, Comuns, IU i Más Madrid obri aquesta perspectiva i d’altres s’hi sumin. Llavors s’obrirà una esperança.
La fragmentació política de les esquerres ha fet i fa molt mal. Les immenses quantitats de sacrifici, esperança i bona fe que s’han perdut a causa dels errors, les divisions i els tripijocs dels dirigents i mentors polítics del nostre país (cal posar exemples?) haurien de funcionar avui com una exigència, un revulsiu que ens arriba del passat. La lluita contra el franquisme es va haver de lliurar en dos fronts: contra la dictadura i contra les divisions dels demòcrates. Aquella història no s’ha de repetir.
