Mireia Sanromà és advocada i secretària de política sociolaboral de la JSC de Barcelona. Sonia Nieto és llicenciada en Farmàcia i consellera del Distrite de Nou Barris, a la ciutat de Barcelona. Ambdues signen aquest article, sobre la conciliació de la vida familiar i laboral.
Fa pocs dies va tenir lloc a la seu del PSC de Nou Barris un col·loqui sobre la conciliació de la vida familiar i laboral, on es va debatre sobre la seva regulació actual, la situació en què s’han trobat moltes companyes en exercir els seus drets, així com els reptes que es plantegen en aquest àmbit.
Entre d’altres, es va destacar la importància de les noves formes de treball (jornada intensiva, jornada de quatre dies, teletreball o treball a distància…) i com la promoció d’aquestes, tot i no ser pròpiament reconegudes com una mesura de conciliació de la vida familiar i laboral, pot afavorir molt positivament a la mateixa.
Doncs bé, ara que acabem de celebrar el Dia Internacional de la Dona, creiem que és necessari posar de manifest la necessitat de compromís de totes i tots de garantir l’exercici dels drets de conciliació de la vida familiar i laboral de tots els treballadors i treballadores, i que això no jugui mai en perjudici de la dona treballadora.
La conciliació de la vida familiar i laboral plena és un repte que hem d’afrontar entre totes i tots, ja que la societat està en contínua transformació i requereix adaptar-se als nous models de vida i canvis demogràfics: cal donar una resposta ja no només a la situació de criança dels fills i filles, sinó també al major valor que donem cada vegada més al nostre temps lliure, així com especialment a les necessitats de cura de les persones grans, donat el constant envelliment de la nostra població.
Si bé és cert que ja s’han fet molts passos en l’àmbit normatiu en favor de donar cobertura a l’exercici d’aquests drets, conforme el deure dels poders públics de promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l’individu sigui real i efectiva, cal continuar insistint en el fet que aquests han de ser exercits de forma igualitària perquè siguin realment efectius, doncs avui en dia les tasques de cura encara s’atribueixen i s’assumeixen majoritàriament per les dones.
En poques paraules, hem de ser conscients que els canvis legislatius que es produeixen per afavorir la igualtat entre home i dona han de venir necessàriament acompanyats d’un canvi de paradigma i mentalitat a escala social; han de tenir com a conseqüència implantar polítiques en positiu, que incentivin la corresponsabilitat. Per contra, si aquestes només són enfocades a les dones, en fer-ho, estaríem indirectament dirigint les dones cap a unes funcions primitives que ens han estat assignades en el si d’una societat masclista, i que no permetrien avançar en llibertat i igualtat. La societat actual demana i necessita una inversió de rols, que els homes també cuidin a casa, i que les dones puguin així esprémer tot el seu potencial laboral i humà. La corresponsabilitat no entén de gèneres.
