Ara que ja no hi ets, Joan, se m’acumulen els records, els silencis i les paraules que hauria volgut dir-te en veu alta, com tantes vegades havíem fet. Escriure’t aquesta carta, més que un homenatge, és una manera d’acomiadar-me com et mereixes: amb estima, amb gratitud i amb aquell to mig seriós mig afectuós que sempre ens gastàvem.
Ens vam conèixer quan tu presidies la secció de bàsquet del Círcol Catòlic de Badalona i jo coordinava l’Àrea d’Esports de l’Ajuntament. Ja aleshores destacaves per aquella manera de fer tan teva: serena, propera, humil. No et calia aixecar la veu per fer-te escoltar. Observaves, escoltaves amb cura i, de tant en tant, deixaves anar una frase breu però precisa, que il·luminava el moment i posava les coses al seu lloc.
Quan vas assumir la Secretaria d’Organització del PSC al Barcelonès Nord, jo era el secretari d’Organització de la Joventut Socialista a la comarca. Des del primer moment em vas obrir les portes i, sense necessitat de dir-ho ni d’acordar-ho, vas començar a fer aquell paper de tiet que acompanya, que guia, que fa costat. Ho vas fer sense presses, sense paternalismes, però amb la convicció serena de qui té clar què vol construir: un projecte col·lectiu, sòlid, fonamentat en la confiança i els valors compartits.
La teva manera de fer política era elegant i discreta. T’hi posaves a fons, però mai volies protagonismes. El que realment t’importava era que les coses funcionessin, no pas sortir a la foto. I ho vas demostrar a cada pas, amb fets, no paraules.
Especialment durant els anys en què vas ser alcalde de Sant Adrià de Besòs, del 2013 al 2021. Et va tocar afrontar una etapa complexa, però vas exercir l’alcaldia amb una combinació de dignitat, sensibilitat i rigor admirable. Vas apostar per un urbanisme més humà, per iniciatives culturals arrelades al territori i per uns serveis i equipaments pensats des del dia a dia dels veïns i veïnes. I ho vas fer amb aquella manera teva tan honesta, tan propera, amb una mirada neta i compromesa. Sempre atent, sempre al costat de les persones.
Et vas guanyar el respecte i l’admiració dels que t’havien precedit: en Sito Canga, l’Antoni Fogué, la Caterina Mieras, en Ferran Bello, en Ferran Vallespinós, en Jordi Ràmia. Per als companys i companyes amb qui vas compartir moment polític —la Núria Parlon, en Jordi Serra, l’Ester Pujol, en Pedro Rivero, l’Àlex Pastor, l’Esteve Serrano…— vas ser un punt de suport, un refugi ideològic i emocional. I per a molts de nosaltres —l’Hugo Ferrer, la Filo Cañete, en Pau Blasco, l’Aroa Arauzo, la Mireia González, en Carlos Rodríguez… i jo mateix— vas esdevenir un referent. Un d’aquells que deixa empremta.
El dia que vas guanyar les primàries per ser el candidat a l’alcaldia, jo exercia com a autoritat electoral. L’Hugo Ferrer era el teu cap de campanya. Encara recordo aquella barreja de tensió, complicitat i riures, quan algú —amb aquella ironia carregada de mala llet— va començar a anomenar-lo “Huguito, el aparatito”. El mateix personatge que, el dia del teu comiat com a alcalde, es va referir a nosaltres dos com “els joves de l’aparell de Callau”. I tu, fidel a la teva manera de fer, ho vas desdramatitzar amb calma, somrient, i em vas dir: “Nebot, no es pot fer política des de la rancúnia.” Quina lliçó, Joan!
Quan et vaig rellevar com a secretari d’Organització del PSC del Barcelonès Nord, tu vas passar a presidir la federació. Un càrrec potser més simbòlic, però que vas saber transformar en un veritable espai d’acompanyament. Ens vas fer costat, tant a mi com a l’Esteve, sense cap afany de dirigir, però sempre amb aquell comentari que feia pensar, amb aquella mirada serena que semblava dir: “Tranquil, que vas pel bon camí.”
Et recordo pujant a parlar al Consell Nacional amb la bandolera penjada, que mai volies deixar a la cadira, tot i que jo t’ho deia cada cop abans de sortir. Et feia broma: “Tiet, deixa la bandolera a la cadira abans de parlar, que això és molt PSC antic!” I tu, amb aquell somriure teu, em responies: “Això de la imatge ja m’agafa tard. Per això hi ets tu.” Ens enteníem així, amb mitges paraules, mirades i complicitats que no calia posar en veu alta.
Em venen al cap tants moments viscuts plegats. Aquell dia tan especial de la teva proclamació com a alcalde, quan vas alçar la vara i ens vam mirar sabent, sense necessitat de dir-ho, tot el que significava. Les primàries de “Juntos, pero no revueltos”, que vam viure amb aquella combinació tan nostra de tensió i complicitat. Aquella tarda al teu despatx amb José Zaragoza, quan va néixer “Sant Adrià Suma”. O aquella cua al Congrés del Partit, quan em vas dir, convençut, que confiaves molt en el nou secretari d’Organització, en Salvador Illa. Sempre tenies la mirada posada més enllà.
Recordo les converses a l’AMB sobre les xarxes socials. L’Andy no en volia saber res, i tu, molt seriós, però amb aquell somriure còmplice, em deies: “L’hem de convèncer, Rubén, perquè avui dia sense xarxes no es pot fer política.” Et preocupava que els joves tinguessin veu, espai i presència. Sempre miraves més enllà del teu paper, pensant en com fer créixer els altres, com obrir camí.
I com oblidar aquella frase mítica teva: “Nebot, aguanta l’Hugo, que és un ànsies.” I jo, rient, et contestava: “Com tu, tiet.” Ens enteníem amb una mirada, i ens rèiem les presses mútuament.
Una altra imatge que guardo com un petit tresor: aquella vegada que vas insistir, gairebé amb la il·lusió d’un nen, fins que l’Hugo i el meu fill —que es diu igual— es van fer una foto junts. El meu nen tot just tenia un mes. I tu et vas quedar mirant aquella foto amb un somriure serè, profund, d’aquells que diuen molt més del que les paraules poden abastar.
També em ve al cap aquell dia difícil —tu saps quin—, quan els Mossos es van presentar a l’Ajuntament. Ens vas trucar, a mi, a l’Esteve… Volies que hi fóssim, que t’ajudéssim a gestionar aquell moment tan delicat. I ho vam fer. No només per tu, sinó amb tu. Aquell dia vas confiar en nosaltres, i ens vas fer sentir part d’un equip. Aquell gest, tan ple de coratge i confiança, no l’oblidaré mai.
També per això et deia “tiet”. Per com ens cuidaves, per com ens ajudaves a créixer sense fer soroll, per com sabies ser-hi sempre, amb discreció i fermesa.
Ara que no hi ets, ens queda el teu exemple. La teva manera de fer. La teva manera d’entendre la política: serena, humil, compromesa i decidida. El buit que deixes és immens, però l’omplen els records, les mirades, les complicitats i les lliçons que ens quedaran per sempre.
Gràcies, Joan. Gràcies per tant. Per tots els moments compartits, pels consells que arribaven quan més calien —encara que jo no els demanés— i per haver-me ensenyat que es pot fer política sense renunciar mai a la tendresa.
Et trobarem molt a faltar.
Rubén
