Si haguéssim de proposar un esport nou per a l’olimpíada del xoc frontal a les xarxes, potser un podria ser córrer darrere un artista que volíem convertir en estendard mentre canta. L’altre, sens dubte, seria aquell moment en què cada vegada que Rosalía parla, la meitat del país s’ofèn i l’altra meitat li demana explicacions. I potser entre aquests dos extrems hi trobem a Rosalía Vila Tobella —la persona—, més coneguda com Rosalía, l’artista de gruix gairebé planetari.
La càrrega de representació política que ha aixecat la darrera mostra del nou disc de la de Sant Esteve Sesrovires és de traca. Més enllà de l’alcalde de Madrid, que vol empurar-la per envair Callao, estem escorcollant al mil·límetre una obra artística —un treball discogràfic que, crec, neix de l’expressió creativa i de l’ambició de la compositora— i li exigim, a més, posicionaments al nostre gust.
L’artista impugna la figura de l’artista més enllà de la seva pròpia creativitat, concentració i ambició a l’estudi i a l’escenari. Ens mostra la seva activitat com a part d’una acció artística, però molts semblen obligar-la a pontificar més enllà de la seva voluntat creadora. Ella emmarca el seu discurs dins la seva obra —com fan tots els artistes—, però més d’un pretén erigir-se en altaveu del que diu: alguns des d’una mirada reaccionària, d’altres des d’una més trencadora, cap d’ells innocent.
I Rosalía es rebel·la quan afirma: «Hi ha temes tan delicats que no m’agradaria escollir les paraules equivocades. No em sento còmoda amb el pseudoactivisme d’Instagram» (El País). Bum!!!
L’artista, hiperexposada, hiperretratada i hiperexaminada, reivindica el seu dret al dubte i al silenci. I en un temps ple de discursos barroers, fluixos, esquemàtics, manipuladors i falsos, reivindicar el dret a no tenir una sentència per a tot i a fugir del postureig em sembla una postura molt saludable. Ho penso especialment quan Rosalía —l’artista— presenta la seva nova obra musical: grandiloqüent, excessiva, potent, sobrecarregada, sobrada d’arguments, recursos i, sobretot, de talent.
En aquesta aparent contradicció, aprecio i veig força en l’interès de Rosalía Vila Tobella —la persona— per centrar l’explosió del seu discurs en el seu treball artístic. Té un artista dret al silenci? Té dret a no pronunciar-se? A no intervenir en el debat públic? A desmarcar-se, amb el seu mutisme, de la vomitada permanent de relats? Sí? No? Que si vol bossa, senyora!
Potser li reclamen a Rosalía —l’artista— que faci el discurs que nosaltres no ens atrevim, o que no ens ve bé fer. I d’aquí deu plorar la criatura. Potser el problema no és ella. Som nosaltres. I del qui no sap callar i sentencia 24/7, a les xarxes, a les tertúlies, al bar i a la cantonada.
No podem demanar que ens facin el discurs que volem. No podem delegar la nostra intervenció en el debat polític. Perquè per ser ric, honest i productiu, aquest debat l’hem de fer cadascun de nosaltres, i a la nostra manera. Fins i tot, sense voler-ne fer —ni de debat ni de política—.
Vivim temps d’enfrontament i pontificació moral. Potser els espais de dubte, de silenci, de relació d’intercanvi d’opinions, de barreja d’arguments, ens ajudaran a saber quan cal parlar i quan cal callar.
Com una contradicció amb cames, signe dels temps, Rosalía —l’artista— empra tota la seva potència mediàtica global per reclamar el seu espai personal de dubte i silenci. El de Rosalía Vila Tobella —la persona—. I no és poca cosa quan confessa: «Si no em dediqués al que em dedico, no crec que, ara com ara, tingués xarxes».
