Segons dades de 2023, a Espanya hi havia 3,8 milions d’habitatges buits, dels quals 418.612 es troben a Catalunya. Per raons d’espai, no poso tota la llista per comunitats autònomes, però, en conjunt, això significa que un 14,41 % del parc d’habitatges es troba buit. És a dir, no compleix cap funció. Al contrari, es va degradant ell sol i, amb ell, el conjunt del poble o la ciutat.
També per raons d’espai, no exposo els múltiples motius pels quals hi ha aquesta immensa xifra, però és evident que cal fer alguna cosa immediata i radical per canviar aquest panorama. Molts posen l’accent en els lloguers, en les zones tensionades, en les mesures que cal emprendre per no deixar buits els centres de moltes ciutats, etc. Sí, tot això ens ha d’ocupar i preocupar, però a mi em resulta sorprenent i indignant que no es posi fi, o almenys que es pal·liï de manera eficient, a l’existència de construccions sense cap utilitat pràctica que, a més a més, perjudiquen tothom.
Els qui som o hem estat alcaldes hem conviscut amb aquest problema durant anys. La problemàtica és complicada i, en alguns casos, sembla irresoluble, a causa de conflictes personals o familiars que impedeixen trobar-hi solució. Però és evident que alguna via ràpida i pràctica s’ha de trobar si, per una banda, falta habitatge i, per una altra, en tenim en decadència, sense cap ús concret que no sigui continuar el deteriorament fins a arribar a caure, amb tot el que això suposa i comporta.
Ja hem vist i comprovat com un cas concret i realment indignant a Madrid ha estat el detonant per aconseguir aprovar mesures valentes, progressistes i pràctiques. Ha costat, però finalment s’ha visualitzat la immensa diferència entre que al Govern central hi hagi un partit o partits progressistes o de dretes i d’extrema dreta, com a l’ajuntament i a la comunitat autònoma.
Si un cas concret, entre milers, ha motivat desencallar un tema punyent, benvingut sigui, i intentem anar més lluny per aconseguir desencallar la situació de milions d’habitatges buits que podrien ajudar molt significativament a resoldre la carència d’habitatge, a escala general a Espanya i, en particular, en molts pobles i ciutats.
Hauria de ser factible que, davant la constatació de l’abandonament de cases senceres o habitatges, es pogués advertir el propietari de l’exigència de rehabilitar-los o vendre’ls. Si, transcorregut un temps determinat, no hi hagués cap reacció ni resolució, es poguessin iniciar els tràmits per a la seva expropiació. Sempre amb empara legal i amb tràmits degudament regulats i supervisats.
Però l’actual situació no pot continuar. És indignant i insostenible tenir prop de quatre milions d’habitatges buits a tot Espanya, amb més de quatre-cents mil a Catalunya. Que tothom es posi les piles: uns, per rehabilitar o vendre, i altres, per comprar, preferiblement les administracions, per ampliar el parc immobiliari destinat al lloguer assequible. És necessari i urgent.
