El president del Govern ha convocat eleccions generals per al 29 de novembre. El detonant ha estat el rebuig del Congrés als dos decrets d’habitatge aprovats pel govern després del desnonament de Maricarmen, una dona de 87 anys, a Madrid.
Segons la ministra Isabel Rodríguez, el primer recollia el 90% de les propostes de Junts. Tot i això, els seus set diputats es van sumar al PP i a Vox per tombar-lo. Per aquesta raó, les urgències dels qui necessiten protecció, algunes de dramàtiques, van quedar a la intempèrie, sense resposta. A Catalunya, on viuen moltes de les famílies que esperaven aquestes mesures, la decisió pesa de manera especial. El Govern ha anunciat que les tornarà a aprovar perquè no es perdin, però la convocatòria electoral és una resposta a més llarg termini: un cop s’esgota la possibilitat de l’acord en qüestions tan decisives com aquesta, no hi ha més remei que tornar la decisió a la ciutadania.
El que està en joc en aquestes eleccions és la capacitat de les nostres institucions per resoldre problemes i protegir els drets de la ciutadania. Un Parlament volàtil, on els compromisos s’evaporen amb facilitat i cada negociació ha de començar de zero, acaba minant la confiança ciutadana en les institucions i erosionant la protecció social.
La pluralitat i la diversitat són, sens dubte, un bé que cal preservar. El que és irresponsable és convertir-les en un arxipèlag de posicions extremes, desconnectades, que fragmenta cada decisió fins a impedir qualsevol resposta als problemes comuns. Necessitem partits i representants capaços de bastir ponts: discutir, discrepar i pactar. Les eleccions constitueixen novament un camí perquè la diversitat política asseguri acords estables i sigui capaç de prendre decisions que tinguin continuïtat.
Però en aquesta convocatòria, ens hi juguem molt més. Ens juguem també el respecte a la dignitat humana i a la igualtat.
Una societat es fractura quan converteix en simples mercaderies l’ocupació i l’habitatge, és a dir, les persones i el lloc on viuen, com va escriure l’economista socialista Karl Polanyi. Poques necessitats humanes són tan profundes, i tan oblidades, com la d’arrelar i disposar d’un espai propi de convivència. L’habitatge és terra convertida en llar. Per això, quan l’accés a una casa, a una feina digna, a la salut o a les cures depèn només del preu i del mercat, són moltes les persones que queden exposades a una inseguretat permanent i l’autèntica democràcia se’n ressent.
El progrés i la prosperitat exigeixen iniciativa econòmica i dinamisme del mercat; però abans que res, exigeixen regles que protegeixin les persones, que proporcionin serveis públics sòlids i una distribució més justa de les oportunitats. I exigeixen, sobretot, el mateix respecte a la dignitat de cada persona, també dels qui han vingut de fora a treballar i a viure entre nosaltres. I, per descomptat, no hi ha humanisme compatible ni amb la xenofòbia ni amb la islamofòbia, ni amb el masclisme ni amb qualsevol discriminació, del tipus que sigui.
Aquest és el compromís socialdemòcrata: dignitat per a tothom i un progrés que es tradueixi en seguretat, llibertat efectiva i benestar compartit.
Però, per aconseguir-ho —no podem oblidar-ho—, calen programes. Ni el rebuig a alguna cosa ni la indignació, per intenses que siguin, constitueixen veritables alternatives. Tampoc n’hi ha prou de convertir unes eleccions en un plebiscit sobre un líder, una identitat o un greuge concret. Ja hem vist anteriorment cap a on poden derivar aquestes estratègies i hem après a rectificar. En democràcia, cal concórrer a les eleccions amb un programa d’acció clar i precís, que fixi principis i valors, però, obligatòriament, prioritats i mesures concretes, que expliqui com finançar-les i que sàpiga distribuir responsabilitats diverses per a cada acció. Un programa que exigeixi anàlisi, estudis i deliberació; que necessita partits sòlids i no només plataformes electorals, sindicats de llarg abast, associacions i col·lectius capaços, i una deliberació oberta en un espai públic igualitari que permeti la crítica i l’anàlisi racional. Els i les socialistes i els nostres partits (PSC i PSOE) també representem això.
La convicció democràtica es demostra en aquests moments protegint drets amb polítiques concretes i acceptant l’examen públic del que s’ha fet i de les alternatives que es presenten.
Aquest és un moment per triar programes i projectes de país i per assegurar la capacitat d’actuar. És el moment de reforçar les institucions democràtiques i els seus principis: la divisió de poders, un poder judicial independent i un Parlament representatiu de la sobirania popular.
Necessitem una nova Cambra on les minories puguin aportar les seves propostes, obtenir compromisos i exercir el control democràtic sobre el Govern; però sobretot on les majories puguin desenvolupar les seves polítiques respectant els drets de tothom. Cap minoria —per decisius que siguin els seus vots— rep un xec en blanc, ni per imposar la seva voluntat ni per bloquejar tot allò que no li convingui. Cap desacord no ens hauria de condemnar a la paràlisi. La democràcia és pluralitat i diversitat i, per tant, límits raonables al poder i mecanismes perquè les minories el puguin controlar; però també requereix capacitat per governar, per actuar i resoldre els problemes de la ciutadania.
Des de l’esquerra progressista cal oferir raons, escoltar les inquietuds ciutadanes i proposar solucions creïbles i efectives. Els i les socialistes tindrem l’oportunitat de demostrar que comptem amb un programa, amb la força per tirar-lo endavant i en una direcció que mereix confiança. Caldrà acreditar-ho amb propostes, amb el balanç del que s’ha fet i amb una exemplaritat sense excepcions: l’exigència que reclamem als altres ha de valer, abans que res, per a nosaltres.
El vot ens permet decidir el rumb i exigir-ne després el compliment. Acudim a les urnes amb convicció, per afirmar la dignitat de tothom, sense exclusions, i construir una majoria capaç de convertir els drets en realitat.
El 29 de novembre es decideix no només si l’habitatge és un dret protegit i efectiu, sinó també si la democràcia és la nostra prioritat en moments en què molts núvols d’extrema dreta planen sobre ella.
Votar el 29 de novembre serà l’oportunitat per continuar afirmant que la democràcia és casa nostra: una llar comuna i habitable per a tothom.
