El 4 d’octubre de 1957, la Unió Soviètica va posar en òrbita l’Sputnik. Era una esfera metàl·lica de poc més de mig metre que emetia un senyal intermitent, un bip-bip que qualsevol radioaficionat podia captar. Però als Estats Units aquell so es va sentir com una sirena. I la primera reacció no va ser mirar el cel, sinó les aules. Si els russos havien arribat primer a l’espai, algú havia fallat. I aquest algú, és clar, era l’escola.
Aquest setembre hem viscut una cosa semblant, sense satèl·lits però amb gràfics. PISA ens ha dit que, als països de l’OCDE, la comprensió lectora ha caigut 28 punts en una dècada, prop d’un any i mig d’aprenentatge. La mitjana en lectura i matemàtiques és la més baixa mai registrada. I la temptació és la mateixa que el 1957: buscar un culpable ràpid. Els mòbils, els mètodes, els mestres, els governs. Cadascú té el seu sospitós habitual.
Però potser la pregunta no és qui, sinó què. Perquè això no passa en un sol país. Passa a Europa, a Amèrica i a l’Àsia. És un canvi d’època, no un accident local.
Hi ha una dada que convé llegir a poc a poc. Les distàncies entre l’alumnat d’entorns afavorits i desafavorits s’han escurçat. Seria una gran notícia, si no fos que s’han reduït per la caiguda dels primers, i no pel progrés dels segons. És una igualtat per avall. Com si, per igualar una cursa, en lloc d’ajudar els que van endarrere, haguéssim fet caminar els que anaven davant.
Què està passant? Vivim envoltats d’estímuls que es disputen la nostra atenció, i els adolescents més que ningú. Llegim molt, però llegim a trossos. I ara una intel·ligència artificial resol en segons el que abans demanava una tarda sencera. L’escola ha perdut el monopoli de la informació. Però no ha perdut la seva raó de ser. Al contrari: potser mai no havia estat tan necessari un lloc on s’aprengui a aturar-se davant d’un text, a pensar amb calma i a conviure amb qui no pensa com nosaltres.
A Catalunya, l’escola ha fet a més una feina que sovint no sabem veure. Ha acollit infants d’arreu del món, ha sostingut la llengua, ha estat refugi emocional i ha fet de la inclusió un principi. Ha estat, en silenci, la gran xarxa de cohesió del país. I el malestar que expressen avui molts docents (real i digne de respecte) és també el símptoma d’una escola a la qual demanem cada vegada més coses.
L’any següent, el 1958, Hannah Arendt va publicar un assaig breu, La crisi de l’educació. No hi feia retrets ni receptes. Hi advertia que «una crisi només esdevé un desastre quan hi responem amb judicis preformats, és a dir, amb prejudicis». Una crisi és una oportunitat incòmoda: ens obliga a tornar a les preguntes.
Aquest setembre l’he tornat a rellegir. Per a Arendt, educar és acollir els infants en un món que ja hi era abans que ells. Cada generació és un començament. I la responsabilitat dels adults és doble: ensenyar-los el món que troben i, alhora, deixar-los espai perquè el puguin canviar.
Per això té sentit que el país s’aturi a pensar, més enllà de les aules i dels despatxos. El compromís d’arribar al 6% del PIB en educació, com fixa la LEC, no és un punt d’arribada, sinó de partida. Els recursos són imprescindibles, però no suficients. Cal decidir junts què han d’aprendre els nostres infants i joves, i què estem disposats a fer perquè ho aprenguin tots. Tots. No només els que ja parteixen amb avantatge. Aquesta és, en el fons, la vella promesa socialista, i avui és tan vigent com el primer dia: que el lloc on neixes no decideixi on arribes.
Els Estats Units van respondre a l’Sputnik invertint en les seves aules, i poc més d’una dècada després arribaven a la Lluna. No sabem quina serà la nostra Lluna. Però sabem que el camí torna a passar per l’escola. I Arendt ens va deixar la pregunta: l’educació és el punt on decidim si estimem prou el món per fer-nos-en responsables. I si estimem prou els nostres infants per no deixar-los a la seva sort.
