Tinc sana enveja dels actuals alcaldes, a la vista de que finalment son tractats com majors d’edat. Sí, sí per a qui no estigui al cas de quina era la relació entre Ajuntaments i Govern de la Generalitat, li pot sonar estrany, però durant anys, molts anys, érem càrrecs institucionals sotmesos als designis, capricis i estratègies del Govern de torn, el qual imposava les condicions per a obtenir ajuts, subvencions, crèdits o plans de la Generalitat.
Cal saber, pel que fa Ajuntaments petits ( 500 dels 947 que té Catalunya) que depenen de tot i per a tot, de les Diputacions i especialment de la Generalitat. Els recursos propis de cada Ajuntament donen per mantenir el poble i poca cosa més. Quan toca fer inversions, s’ha d’anar a buscar finançament a les entitats, dites superiors: Diputació, Generalitat, en alguns casos Govern Central i en projectes molt concrets, es pot arribar a la UE.
Així, doncs, és fonamental tenir en els llocs de comandament, persones i partits que tinguin clares les necessitats del “món municipal” i respectin l’autonomia, sense imposar condicions sinó compartint idees i propostes. Puc assegurar que en els quaranta anys que vaig estar a la sala de màquines de l’Ajuntament, només durant els set anys del Tripartit, vaig poder tractar de tu a tu, les necessitats del poble que considerava importants. No el que el Govern de la Generalitat volia imposar.
Els altres trenta-tres anys, tocava organitzar les peticions, en funció de les prioritats que posava el Govern. Només així es podia aspirar a obtenir ajuts del PUOSC, o altres ajuts procedents de l’ACA, Plans d’Esports, Camins, etc. Cada projecte, era posat en qüestió pel Govern, fins el punt d’obligar a fer canvis, en una mena d’imposició en la que saltava pels aires l’autonomia municipal.
Els anys del Tripartit, van ser oxigen pels Ajuntaments perquè hi vàrem trobar comprensió i respecte per les nostres demandes. Si el que era prioritari era la xarxa d’aigua, s’acceptava, i si ho eren els carrers, zones verdes o altres, existia prou flexibilitat com per fer-ho possible. Després, es va tornar a la situació que havia imperat en els temps de CiU. Per això, ara, es respira un aire radicalment diferent.
Amb un Govern ple d’exalcaldes i ex càrrecs municipals i amb un president que ha estat alcalde, la relació entre el món municipal i el de la Generalitat és de respecte, comprensió i coordinació. No d’imposició. Es fàcil la relació, sigui via Delegació del Govern, sigui directament amb directors generals i secretaris, i sense cap gran dificultat arribar al Conseller/a de torn. Tot amb naturalitat, sense excepcionalitats. Francament, ja era hora de ser tractats com majors d’edat.
He de dir que en aquesta llarga trajectòria de supeditació a la Generalitat, sempre havíem trobat en la Diputació de Barcelona, el respecte, comprensió i coordinació, de manera que quan no trobàvem sintonia amb el Govern, acudíem a la Diputació per resoldre els problemes del moment. De fet, ara, el món local gaudeix de perfecte sintonia entre Diputacions- Govern de la Generalitat i fins i tot amb el Govern central. Ja era hora! Aquest model ha de ser permanent, perquè beneficia totes les parts.







