Les I Jornades Catalanes de les Dones van ser un bri d’esperança després de quaranta anys de foscor, violència i opressió. Feia uns mesos que havia mort el dictador, i dones d’arreu de Catalunya es van reunir, al maig del 76, al paranimf de la Universitat de Barcelona per debatre el full de ruta del feminisme català. L’èxit va ser rotund. L’organització esperava reunir unes quatre-centes persones, finalment van ser quatre mil. No va ser casual. Moltíssimes dones portaven mesos treballant amb les dones dels barris dels nostres pobles i ciutats, conscients que era important que en aquests primers mesos de transició s’escoltés també la veu de les catalanes. I he de reconèixer que com a feminista socialista és un orgull que entre elles, estiguessin algunes de les nostres gegantes.
L’Anna Balletbò i Puig, a la que vam acomiadar fa uns mesos i a la homenatjarem properament, va ser una de les organitzadores i va promoure la participació de moltes dones. Altres, com Teresa Eulàlia Calzada Isern, també van assistir i participar. Per tant, quan diem que el Partit Socialista és l’organització política que, conjuntament amb el moviment feminista, més ha fet per l’avenç dels drets de les dones, no és una frase feta.
I és la nostra obligació com a socialistes i demòcrates, reivindicar la memòria històrica. Però també és la nostra responsabilitat com a partit referent en la lluita per la igualtat, fer-ho amb perspectiva feminista, per no invisibilitzar-les, per no negar-les, per no oblidar-les. Perquè gràcies a elles, nosaltres, ara, som on som i gaudim, com diria Hannah Arendt, del dret a tenir drets.
No devia ser fàcil manifestar-se al 76 al crit de “Jo també soc adúltera”, en solidaritat amb Ángeles Múñoz, acusada d’adulteri i a la que la (in)justícia li va treure la tutela de la seva filla, com tampoc va ser fàcil tipificar la violència contra les dones a l’àmbit domèstic, com a violència de gènere i convertir-la en una qüestió d’Estat, o posar en el centre legislatiu no només el consentiment sinó el desig femení, unificant abús i agressió a favor del segon en la llei del “Sólo sí es sí”.
Efectivament, no va ser, no ha estat i no serà fàcil. La defensa dels drets de les dones mai ha estat senzilla. Davant de cada onada feminista que ens apropa a la igualtat efectiva, el masclisme reacciona, i ho fa amb virulència. Com ara. La reacció neomasclista vol confrontar a homes i dones. Afirma que el feminisme ha anat massa lluny, que va en contra dels homes, que ells són les víctimes. Res més lluny de la realitat. El feminisme defensa que dones i homes siguem iguals, que tinguem els mateixos drets humans. Aquest és el nostre objectiu i no defallirem fins assolir-ho. Li devem a les nostres avantpassades, les que ens van cedir el testimoni per a què continuéssim lluitant, les Gegantes del PSC!
