Ahir va morir en Josep Maria Triginer. A una determinada edat, comencen les baixes al teu voltant. A una edat més avançada, que és la meva, els amics i amigues desapareguts comencen a ser més nombrosos que els vius; comences aleshores a ser un supervivent, que és el que sóc. Els morts, aleshores, no sols els trobes a faltar, sinó que t’acompanyen. Em passarà, i els hi passarà als meus coetanis socialistes que van tenir la sort de conèixer i treballar políticament amb ell, amb el “company Trigi”, com l’hem anomenat sempre.
Pablo Iglesias (el gran referent del socialisme espanyol) deia, amb una imatge poètica que ha perdurat, que “els socialistes no moren, es sembren”. No es pot entendre la trajectòria i la personalitat política d’en Josep Maria Triginer sense tenir en compte la llavor d’un altre socialista exemplar: Francesc Ramos i Molins. Quan en Triginer era un jovenet de dinou o vint anys, el destí va fer que anés a treballar als Tallers Blanch, de Badalona, que fabricaven maquinària pesada. Allà va conèixer en Paco Ramos, que el fascinà, se’n féu amic i el facilità l’ingrés a la Federació Catalana del PSOE.
En el panteó del PSC, que ja comença a ser nodrit, Ramos i Molins hi figura en un lloc destacat. La seva vida és llegendària. La professora rumanesa Luiza Jordache la narrà en una tesi, que la Fundació Campalans edità l’any 2010. Militant socialista, enginyer i militar (cap d’estat major d’un cos d’exèrcit de la República), Ramos, anti-estalinista, passà nou anys de presó al Gulag soviètic abans de retornar a Barcelona, on, a partir dels primers anys seixanta, va reprendre la seva activitat política contra la dictadura.
La tesi de Luiza Jordache du per subtítol “La infragible voluntat de ser socialista”. A Triginer aquest tret de caràcter li venia com anell al dit. Era un pablista de pedra picada, tenaç, realista, antirretòric, sensat i modest (va ser Conseller de la Generalitat, diputat i senador, sense que cap càrrec li pugés al cap; sempre el recordarem amb texans ostensiblement sense marca, camisa de quadres i caçadora).
El company Triginer fou una peça essencial del procés de la unitat socialista a Catalunya que constituí l’actual PSC. Liderant la FSC, treballà colze a colze amb Joan Reventós (PSC-C) i Josep Verde Aldea (PSC-R) en la construcció del partit que avui governa a Catalunya. A aquest partit, acomboiats per Triginer, s’hi incorporà un nodrit grup d’homes i dones que l’enriquiren substancialment: treballadors i sindicalistes de Seat, Aismalibar i altres empreses (Valentín Antón, Carlos Cigarrán, Joan Codina, Joan Font, Luis Fuertes, Paco Parras, Camilo Rueda i tants altres), i un conjunt excepcional de dones (Mercedes Aroz, Rosa Barenys, Marina Bru, Carme Carol, Katy Carreras, Manuela de Madre, Pilar Ferràn, Africa Lorente, Fina Vidal, i tantes altres). Si hi afegim Juli Busquets, els germans Clotas, José Agustín Goytisolo, Felip Lorda i tants altres, podem concloure que la “collita Triginer” fou considerable i de gran qualitat; i que contribuí substancialment al caràcter i a la cultura del PSC actual.
Escric des de Brussel·les i no tinc a mà els llibres d’en Triginer. Però diria que si hi ha un tret que caracteritza el seu pensament, aquest consisteix en la severa distinció que feia, en política, entre el respecte i el valor que cal donar als sentiments d’identitat i pertinença, i la crítica constant que cal mantenir contra els que duen a terme polítiques identitaristes d’explotació instrumental d’aquests sentiments, excitant les emocions i enfrontant-les, en benefici propi i sovint sense escrúpols.
Miquel Iceta, que n’ha publicat un excel·lent obituari, hi ha reproduït una breu màxima d’en Triginer, que hauria d’orientar sempre la política dels socialistes: “Només es pot aprendre de la historia que no s’oblida.” La mort del company Triginer ens convida a mantenir viu el record i les lliçons dels qui ens han precedit en el combat, on ell mateix figura ara, en un lloc destacat.
