La intervenció militar de l’administració de Donald Trump a Veneçuela -que va culminar amb la captura del president Nicolás Maduro- ha situat la política exterior espanyola i europea davant d’un punt d’inflexió que transcendeix àmpliament el cas veneçolà. Ens trobem davant d’un canvi profund en la geoestratègia internacional que obliga a repensar la línia política de la nostra acció exterior.
En els darrers anys, els pilars d’aquesta política han estat clars: el compromís amb la pau, la cooperació, el respecte al dret internacional, el multilateralisme i la defensa de la sobirania dels pobles, des d’un pacifisme actiu contrari al rearmament i a l’augment de la despesa en defensa.
Tot i això, després de la deriva trumpista i els esdeveniments recents, sorgeix una pregunta inevitable: fins a quin punt serà possible mantenir tots aquests principis? Durant quant de temps es podran continuar defensant valors com la pau i el multilateralisme en un context en què sembla imposar-se la llei del més fort? Dit d’una altra manera, i com va expressar gràficament un canceller alemany, ¿podrà Europa —i, en aquest cas, Espanya— continuar sent vegetariana mentre al seu voltant proliferen els carnívors?
L’anàlisi dels fets recents ens pot ajudar a discernir quins principis hem de preservar i quins aspectes de la nostra política exterior necessiten ser revisats.
Anem per parts. En pocs dies, Espanya s’ha vist obligada a reafirmar amb més contundència del que és habitual alguns dels principis que sempre han guiat la seva acció exterior, en particular el respecte a la sobirania territorial i al dret internacional. Ho va fer davant la invasió russa d’Ucraïna; posteriorment, davant de l’agressió genocida d’Israel contra Gaza; i més recentment, davant la captura de Nicolás Maduro per part dels Estats Units.
D’aquesta manera, principis que fins ara havien operat com a fonaments implícits de la nostra política exterior s’han hagut d’expressar de manera gairebé simultània i, en alguns casos —aquesta és la principal novetat— davant de països amb els quals Espanya manté bones relacions diplomàtiques o fins i tot aliances estratègiques. És el cas d’Israel, amb el govern del qual s’han produït fractures significatives, i dels Estats Units, país amb què, malgrat compartir una aliança militar, s’ha discrepat obertament en relació amb la seva actuació a Veneçuela.
Aquesta reafirmació de principis no ha estat un gest menor. No és el mateix invocar-los davant d’Estats que obertament els vulneren que fer-ho davant de governs que es presenten com a democràtics i amb els quals hi ha vincles d’amistat i cooperació. Tampoc no és un fet aïllat, ja que aquests episodis es produeixen en un context de profunda reformulació de les relacions entre Europa i Israel, d’una banda, i entre Europa i els Estats Units, de l’altra, àmbits en què els diferents països europeus mantenen matisos rellevants en les polítiques exteriors respectives.
En aquest escenari, la posició espanyola ha guanyat en credibilitat moral i política, i ha consolidat un perfil internacional que no defuig assumir costos quan la defensa dels principis entra en conflicte amb interessos conjunturals.
Tot i això, sostenir aquesta línia en el futur exigirà nous sacrificis. La coherència entre els valors proclamats i la pràctica de la nostra política exterior ens conduirà inevitablement a replantejar-nos en quines condicions aquests valors poden continuar sent defensables i operatius. Aquesta mateixa coherència comença a col·locar sobre la taula, amb cruesa i urgència indiscutibles, la necessitat de repensar la política europea de defensa i, amb això, el volum i la naturalesa dels recursos que s’hi hauran de destinar d’ara endavant.
Sense embuts: per defensar de manera efectiva els valors que Espanya vol sostenir en la seva acció exterior, caldrà incrementar la despesa en defensa i avançar amb decisió cap a una autonomia europea i espanyola més àmplia que no depengui completament dels Estats Units.
Aquest plantejament no és ni conjuntural ni improvisat, ni respon únicament a pressions externes. És la conseqüència directa d’una estratègia d’acció exterior que situa la defensa del dret internacional, la cooperació multilateral i els drets humans com a eixos irrenunciables.
Espanya ha demostrat que és possible sostenir una política exterior progressista, ancorada al dret internacional i respectada més enllà de les nostres fronteres. El nostre país ha estat pioner a denunciar la massacre de Gaza quan fer-ho implicava aïllament i pressions; ha defensat una sortida dialogada per a Veneçuela davant de l’unilateralisme; i ha apostat per una Europa més autònoma i per una diplomàcia mediterrània activa.
El desafiament ara consisteix a donar suport a aquesta coherència exterior amb recursos i capacitats reals. Només així la veu d’Espanya -i la d’Europa- podrà ser no només moralment respectable, sinó també estratègicament influent en un món que canvia amb rapidesa i sense concessions.
