Aquí no, però hi ha un bon nombre de països europeus que no solament en parlen, sinó que comencen a preparar-la. El dos més grans i rellevants, per nombre d’habitants i potència militar, França i Alemanya, la volen introduir, primer per a voluntaris, i si cal, més endavant per contingents concrets. Situació similar es dona a Polònia. Els més propers a Rússia, fa temps que la tenen implantada: Suècia, Finlàndia, Estònia, Lituània, Letònia i Noruega. Estem, doncs, en un canvi radical de visió de perill, arran de la invasió de Rússia a Ucraïna. El que podia semblar “ciència-ficció” es va convertir en realitat, i mentrestant tinguem a Putin al capdavant de la Federació russa, el món occidental i amb ell, el global, estarà en perill.
Pels qui tenim una certa edat, la mili formava part de la nostra vida i l’assumíem amb millor o pitjor filosofia. Va ser suprimida el 9 de març de 2001. Ha passat a la història, i és lògic que les generacions més joves no la tinguin present en la memòria, si de cas només a través de les explicacions de pares o familiars que expliquin anècdotes en cada reunió familiar. Per a alguns, va ser un tràngol molt dur, per causes diverses. Hi va haver abusos i males pràctiques en alguns indrets, però en molts altres imperava la tolerància i el compliment de les normes i regles més elementals.
En el meu cas, després d’haver estat en diverses escoles com a intern, la mili va ser un “passeig militar”, mai tan ben dit. Però em va descobrir una Espanya que no coneixia. Em va sorprendre molt que molts dels qui provenien d’altres regions tinguessin nivells d’educació molt baixos, símptoma de mancances generalitzades en l’escolarització, fins al punt que un no menyspreable percentatge era analfabet. He de dir que em vaig quedar a Catalunya, i aquest xoc cultural em va marcar per sempre, perquè em va fer veure quines diferències podien existir dins d’un mateix país. També em va permetre implicar-me en els primers passos com a voluntari, donant classes d’alfabetització o llegint i escrivint cartes de soldats que les rebien o les enviaven als seus amics i familiars. I, per responsabilitats pròpies de caporal primer en funcions de sergent, en traslladava algunes desenes cap a tallers de formació, on aprenien diversos oficis que, després de la mili, els van permetre viure en unes condicions millors.
En fi, cada casa és un món i cada experiència s’explica segons com va anar. En el meu cas, fou clarament instructiva i productiva, i en guardo un molt bon record. Considero que no seria mala idea explorar algunes fórmules de formació i preparació en diversos àmbits i sectors, segons les necessitats dels cridats a files. A França i Alemanya plantegen un servei militar voluntari, d’una durada d’aproximadament un any, a partir dels 18 anys i amb remuneracions que oscil·larien entre els mil i els dos mil euros. Si els contingents fossin molt reduïts, hi ha plantejaments de fer convocatòries per sorteig. En pocs mesos disposarem de propostes clares i concretes que permetran discutir amb més fonament del que podem fer ara mateix.
Però reitero l’interès d’estudiar aquest model, ja que podria ser una bona experiència per a molts joves que encara no tenen clar cap on encarar la vida. En aquests espais no només s’aprenen tècniques i paràmetres militars, sinó també molts altres aspectes útils per a la vida civil. Vull recordar que molts dels qui feien la mili sortien amb el carnet de conduir, no només de vehicles familiars, sinó també de camions. Actualment, hi ha multitud de carreres dins la carrera militar, lligades a les noves tecnologies, que requereixen especialització i que només tenen una fina separació de les activitats civils. De moment, aquesta possibilitat no es contempla a Espanya, però, a mesura que avancen les propostes en l’àmbit de la UE i dels països integrats a l’OTAN, potser caldrà variar de criteri. En uns mesos ho veurem.
