Per aquells que sempre busquen imatges contràries a l’existència d’exèrcits, i molt especialment de l’Exèrcit espanyol, han tingut aquests dies milers d’exemples de la immensa sort de tenir-ne, i de tenir-lo plenament operatiu i amb suficient formació i equipament com per esdevenir essencial, indispensable per salvar vides i per recuperar una mínima normalitat, després d’una catàstrofe de dimensions mai vistes ni imaginades.
És en moments com aquests, quan toca reflexionar sobre els encerts i/o les carències que té un país. Ara, parlaré del gran encert del president Rodríguez Zapatero, de crear la UME ( Unitat Militar d’Emergències), per acord de Consell de Ministres, de 7 d’octubre de 2005. Sí, sí, té només 19 anys de vida i el seu currículum ja és espectacular. Tant, que altres països estan copiant el model per introduir-lo a les seves Forces Armades.
Un altre dia, parlaré de les deficiències i carències en protecció civil i sobretot en repensar i modificar un gran nombre d’infraestructures i equipaments que durant anys, gairebé durant segles, s’han anat construint arreu del territori sense estudiar prou bé com podien afectar els fenòmens meteorològics. Aquests dies, hem vist les febleses i els greus errors comesos en multitud d’indrets, sense pensar que “l’aigua sempre recupera el que li han pres”.
També caldrà pensar en la fragilitat de molts ajuntaments, a l’hora de disposar d’espais de protecció i refugi i alhora de disposar de personal i maquinària per a poder actuar en casos d’emergències. Cert és que en determinats llocs i moments no hi havia res a fer, però en molts d’altres, disposar de maquinària de bombeig, recanvis de canonades, combustible, maquinària bàsica, etc, permet actuar de forma immediata, a l’espera de l’arribada de reforços d’altres administracions.
Torno al principi, per a tots aquells que no coneixen prou bé la UME. Segur, ha estat una novetat per a moltes de les persones, sobre el terreny, però també per a totes aquelles que han seguit les actuacions d’emergència, pels mitjans de comunicació. Tal com he dit, la UME té 19 anys d’existència i compta amb 3.500 efectius, procedents dels tres exèrcits (Terra, Mar i Aire). Per tant, estem parlant d’un cos militar, molt complert i altament professionalitzat. Està sota l’alt comandament d’un Tinent General i disposa del millor equipament per fer front a les grans catàstrofes, contra les que ha de lluitar: siguin incendis, siguin inundacions, siguin terratrèmols, volcans, etc. Disposa de cinc bases principals, repartides per la geografia nacional: Torrejón de Ardoz ( Madrid ), Morón ( Sevilla), Bètera ( Valencia ), Zaragoza i Rabanedo ( León). Aquesta situació, així com els mitjans de que disposa, li permeten desplaçaments ràpids, arreu de la península, o de les Illes, i quan ha calgut se l’ha enviat a missions internacionals.
En resum, la composició, formació i equipament, l’han convertida en una força essencial, d’una eficàcia demostrada, en tot el que abans he exposat, com també ho va ser en temps de la pandèmia, actuant com ajuda al sistema sanitari. Com sempre, hi hagué qui posà en qüestió la seva creació. Ara ningú permetria la seva desaparició. Al contrari, queda clar que se l’ha de reforçar i preparar per als nous perills que el canvi climàtic ens depara.