Fa pocs dies vaig llegir, a El País, aquest titular: “El 25% de los jóvenes ve bien un régimen autoritario”. No és únic. Es multipliquen els comentaris i les commiseracions sobre aquest fenòmen: “No saben què era el franquisme”, “ No hem sabut explicar què va significar la dictadura”, etc. No crec que el problema sigui predominantment didàctic. L’assumpte és un altre: es diu desigualtat, sobretot. Es diu precarietat, sous baixos, lloguers de vivenda impossibles; es diu -entre els joves- manca de perspectives col·lectives i individuals de futur.
El progrés social del país en els últims 50 anys ha estat extraordinari: deu anys més d’esperança de vida, sense anar més lluny. Però ara sembla obturar-se, i han aparegut noves formes de desigualtat cada vegada més dures.
De les economies dels grans països de l’eurozona, la d’Espanya és la que més està creixent. La Comissió europea ha revisat a l’alça la seva previsió per l’economia espanyola, i l’ha xifrat en un 2,9% del PIB. El contrast amb les grans economíes europees és espectacular. Segons les previsions de Brussel·les, Alemanya creixerà enguany un 0,2%, França un 0,7%, i Itàlia un 0,4% (¡I les dretes parlen d’un “miracle Meloni”!).
Donant a conèixer al Congrés dels diputats les seves dades i previsions de creixement pel 2025, que coincideixen amb les de la Comissió europea, el ministre Carlos Cuerpo (del que sóc fan per diverses raons) va anunciar que d’ara endavant s’inclourien en els quadres macroeconòmics del govern uns indicadors de reducció de les desigualtats. És una bona notícia. El creixement del PIB és una cosa, i el del benestar general és una altra. A les nostres societats hi ha noves desigualtats clamoroses (en salaris i preus de la vivenda, sobretot) que han generat un malestar que les extremes dretes estàn aprofitant.
Quatre paradoxes
Pel que fa a la desigualtat econòmica i social, hi ha quatre fets, avui molt visibles, que resulten paradoxals. La primera paradoxa és que, mentre la igualtat és un valor generalment valorat i exalçat, l’escepticisme sobre l’eficàcia de les polítiques públiques contra les desigualtats augmenta.
Una segona paradoxa és que el creixement econòmic genera noves patologies socials. En els països més rics, al capdamunt de les conquestes materials i tècniques, es desenvolupen les addiccions (menjar excessiu, acompres compulsives, fàrmacs, drogues ilegals), amb efectes associats d’inseguretat, ansietat, depressió, etc.
Una tercera paradoxa és que les anomenades “desigualtats horitzontals” (de gènere, d’orientació sexual, ètniques, de religió, de territori, de discapacitats, etc.) predominen clarament (en els debats, als mitjans de comunicació, en les protestes, en les sensibilitats i reaccions del comú de la gent), sobre les “desigualtats verticals” (de salaris, ingressos, condicions laborals i de vida). Les primeres esdevenen cada vegada més intolerables; les segones es toleren cada vegada més resignadament, com si fossin dades fatals de la natura (1).
Una quarta paradoxa rau en el fet que essent la igualtat política (una persona, un vot) l’eina principal que permet combatre les desigualtats socials i econòmiques, la implicació política dels més rics (a la recerca dels seus interessos) és molt més gran que la dels desposseïts. L’abstenció electoral és molt major entre els pobres que entre els rics, i amb la implicació política passa just el contrari. Els ultrarrics ja no es limiten a pagar campanyes. Ara manen. Ara participen, en primera persona, en el combat polític, mediàtic i ideològic.
Doble desconfiança i liquidació de la democràcia
Una conclusíó de tot plegat és que les noves desigualtats (sobretot les que afecten als joves) tenen un efecte nefast sobre el règim democràtic, perquè alimenten i fan créixer una doble desconfiança. D’una banda, alimenten la desconfiança genèrica dels de baix envers els de dalt (cosa que genera abstenció i antipolítica). De l’altra, estimulen molt la desconfiança i la por dels de dalt envers les possibles reaccions d’indignació sobtada dels de baix (per això la pulsió populista i autoritària dels rics va en augment).
En resum: aquí i avui, el futur del nostre sistema democràtic depèn de la capacitat dels governs que lluiten contra les desigualtats. O fan possible una creixent prosperitat compartida i aconsegueixen realment més igualtat, o les desigualtats creixents seran l’arma de les dretes radicals per liquidar la democràcia.
______
(1) El fenòmen és particularment visible entre els càrrecs electes. Estan molt bé els minuts de silenci dels consistoris i parlaments pels casos “horitzontals” de violència i discriminació. Però no abunden pels casos “verticals” de sous misèrrims o de preus inassolibles de la vivenda.
