El soroll ambient i la polarització política solen crear confusió i emmascarar la realitat. Justament això és el que està passant amb l’avantprojecte de llei de condonació (parcial) del deute autonòmic: allò que en un altre context hauria estat celebrat per tothom —perquè allibera les comunitats d’una càrrega financera important (83.000 milions d’euros)— s’ha convertit, paradoxalment, en l’objecte d’una batalla dialèctica campal entre el PP i el Govern d’Espanya.
Per això, intentant fugir de partidismes, convé clarificar en què consisteix aquesta condonació, en quin context es produeix i quins en poden ser els efectes.
En primer lloc, cal considerar un fet decisiu i poc controvertit: el sistema de finançament autonòmic no funciona. L’actual model es va establir el 2009. Va caducar el 2014 i mai no s’ha pogut reformar. El PP, al govern o a l’oposició, mai ha volgut abordar-la.
Durant tot aquest període de caducitat, en un context econòmic radicalment diferent, els efectes han estat —i continuen essent— nefastos: infrafinançament dels serveis públics (educació, sanitat, serveis socials, etc.), creixent desigualtat entre territoris i un endeutament autonòmic que ha superat totes les previsions. En alguns casos, aquest endeutament arriba fins al 30%, quan, d’acord amb els objectius d’estabilitat, no hauria d’haver superat el 13%.
En segon lloc, tot i que el sistema de finançament actual no funciona, sembla evident que, en el context de fragmentació i polarització política actual, assolir un consens per a un nou model seria, si no impossible, extremadament complex. Per això, davant el nivell d’endeutament acumulat per les comunitats autònomes, és ja urgent emprendre mesures efectives.
És urgent i necessari, no només per a Catalunya —on diversos partits polítics ho han reclamat de manera ferma— sinó també per a totes les comunitats autònomes afectades. Malgrat el que sovint s’assegura, Catalunya no és ni una comunitat singular: no és la comunitat més endeutada ni la més perjudicada pel sistema de finançament.
Preguntes i respostes sobre la quitança del deute autonòmic
Per què s’ha pres aquesta mesura en aquest moment? Només perquè alguns partits catalans ho han sol·licitat o perquè és resultat d’un pacte d’investidura?
És cert que aquesta reivindicació prové, en part, d’alguns partits polítics i està vinculada a un acord d’investidura. Tanmateix, també cal destacar que des de fa temps es debat sobre la necessitat d’alliberar les comunitats autònomes d’una part del seu deute. El que el Govern ha posat sobre la taula, però, no és una condonació excepcional i singular per a Catalunya, sinó una mesura dirigida al conjunt de les comunitats autònomes finançades pel règim general —excloent-ne Navarra i el País Basc—.
Moltes comunitats autònomes, davant la crisi financera del 2008, la pandèmia del 2020 i la inflació derivada de la invasió russa d’Ucraïna, es van veure obligades a recórrer a l’endeutament en moments especialment difícils. Quan els mercats financers els van tancar l’accés al crèdit, van haver de recórrer a l’Estat a través del Fons de Liquiditat Autonòmica.
Avui, amb unes perspectives econòmiques més favorables i uns nivells d’endeutament autonòmic que han assolit cotes insostenibles, la quitança esdevé pràcticament imprescindible. Només així les comunitats podran continuar fent front als seus compromisos en matèria de protecció i benestar de la ciutadania.
En aquest sentit, la quitança no és un privilegi ni un obsequi: és una necessitat i, alhora, una oportunitat.
Serà Catalunya la comunitat més beneficiada?
De cap manera. En termes absoluts, Andalusia serà qui rebi més recursos, amb 18.791 milions d’euros. Catalunya ocuparà el segon lloc, amb 17.104 milions, i, en tercer lloc, se situarà el País Valencià, amb 11.210 milions.
La determinació de les quantitats a alliberar no respon a cap arbitrarietat: es basa en el fet que aquestes tres comunitats —Andalusia, Catalunya i País Valencià— registren els nivells de deute més elevats, tant en valors absoluts com relatius, i són, per tant, les que més necessiten aquest alleujament.
En concret, què significa la quitança per a Catalunya?
Per a Catalunya, la quitança suposa que l’Estat assumirà prop de 380 milions d’euros anuals en pagaments d’interessos. Aquests recursos, que la Generalitat deixarà de destinar al deute, es podran invertir en la millora de serveis públics i en noves inversions.
La mateixa mesura beneficiarà Andalusia, el País Valencià, Múrcia, Castella – la Manxa i Galícia, que també veuran incrementat el seu marge financer gràcies a l’alliberament del pagament d’interessos.
Com que és una quitança, cal entendre que són quantitats que no es pagaran?
Sí i no. Les comunitats quedaran alliberades del deute condonat, però serà l’Estat qui n’assumirà tant el capital com els interessos. Es tracta, per tant, d’una transferència de deute —de les autonomies a l’Estat— amb l’objectiu d’alleujar les finances autonòmiques, però no pas d’una eliminació del passiu total del país.
L’Estat, que disposa de més recursos que les comunitats per separat i afronta unes perspectives de creixement econòmic favorables, està en millors condicions per assumir aquest endeutament. És, doncs, un exemple clar de com un federalisme ben aplicat pot resultar eficient i beneficiós per a totes les comunitats autònomes.
Són arbitràries les xifres que l’avantprojecte fixa per a la quitança de cada comunitat?
No. Els imports s’han calculat a partir de criteris objectius, com ara la població ajustada (ponderada segons les necessitats demogràfiques i els serveis que cada autonomia ha de prestar), els infrafinançaments crònics acumulats i l’esforç fiscal de cada comunitat.
En definitiva, encara que durant la tramitació parlamentària s’hi puguin introduir esmenes, l’avantprojecte parteix d’una base sòlida de criteris explícits i viables.
Aquesta quitança no afavoreix les comunitats més malgastadores?
No. És poc probable que es converteixi en un incentiu pervers, com alguns argumenten. En primer lloc, perquè l’objectiu és compensar el mal endèmic de l’infrafinançament, una problemàtica que, d’una manera o una altra, afecta totes les comunitats. En segon lloc, perquè la quitança només cobreix una part del deute, de manera que les autonomies continuaran sent plenament responsables de la seva gestió financera futura. Finalment, la quantitat condonada també té en compte l’esforç fiscal de cada comunitat, la qual cosa reforça l’equitat del mecanisme.
Per què és important el consens i la cooperació institucional, fins i tot quan la quitança és una opció per a totes les autonomies?
Perquè, més enllà dels interessos partidistes i electorals, aquesta mesura representa un pas endavant en l’Estat de les Autonomies i un avenç cap a una estructura més federal. A més, probablement beneficiarà totes les comunitats i el país en conjunt.
Per això és essencial que la quitança —malgrat les crítiques— sigui percebuda per la ciutadania com el que realment és: una eina de federalització d’Espanya i un instrument clau per superar les tensions politicoterritorials que tant han perjudicat la convivència en els darrers temps.
Com més consens i transparència hi hagi, més fàcil serà avançar cap a una economia federal, equilibrada i responsable que beneficiï el conjunt de la societat.
