Us facilitem aquest nota d’anàlisi política signada per Carles Vivancos, publicada el passat 24 d’octubre amb el títol “2023: el semestre de presidència espanyola de la Unió Europea a l’horitzó”.
Transcorreguts dos anys de pandèmia i vuit mesos d’invasió russa d’Ucraïna, la Unió Europea està desplegant tots els aprenentatges adquirits des de l’establiment de l’euro, l’entrada en vigor del tractat de Lisboa del 2009 i la desastrosa gestió “austera” de la Gran Recessió.
La necessitat d’actualitzar les institucions europees i els mecanismes col·lectius de presa de decisions a la UE ja fa temps que havia quedat palès. Fins al punt que al 2017, els aleshores caps de l’eix franco-alemany -Angela Merkel i Emmanuel Macron- feien una declaració conjunta cridant a refundar la Unió i a reformar els seus tractats i institucions, si això fos necessari. Però res com una successió de crisis per fer veure a tothom la imperiosa necessitat d’aquests canvis i fer que es desencallin.
Abans de l’esclat de la pandèmia, el sotrac a les relacions UE-EUA provocat per la presidència de Donald Trump va deixar clara la necessitat de que Europa pogués caminar pel món sense les crosses militars dels Estats Units i adquirís el que Josep Borrell va anomenar “autonomia estratègica”. O, el que ve a ser el mateix, la capacitat de materialitzar les seves decisions geostratègiques mitjançant els propis recursos (diplomàtics, econòmics, militars…). Els excessos dels governs autoritaris de Polònia i Hongria, encoratjats per les pràctiques antipolítiques i antidemocràtiques de Donald Trump, només s’entenen en un context de debilitat institucional de la UE. La precipitada retirada de Kabul, a l’estiu del 2021, va deixar en evidència el que podia significar l’absència d’aquesta autonomia estratègica, en situacions extremes, en l’escena internacional.
L’eclosió de la primera onada del COVID-19, als inicis de la primavera del 2020, va portar a la UE a suspendre de facto dues de les llibertats fundacionals de l’espai europeu: la lliure circulació de persones i la lliure circulació de mercaderies. Més que mai durant aquelles setmanes el projecte comú europeu es va trobar a la vora del penya-segat i a punt de caure per l’esvoranc. Potser la tangibilitat tràgica d’aquells moments és el que va facilitar, poques setmanes després, que la tant blasmada mutualització del deute (els abans anomenats eurobons) es materialitzés en l’establiment d’un seguit de recursos econòmics comuns per combatre la recessió i facilitar la reconstrucció europea post-pandèmica. La implementació dels fons Next Generation està tenint un efecte real en mantenir el creixement de l’economia de la UE malgrat el fort impacte de la guerra energètica, desencadenada per Vladimir Putin i els seus autòcrates aliats, i per tant en la vida de les persones i en l’activitat econòmica i industrial.
Si els “socis” autoritaris dins de la UE i la retirada de Kabul van ser alertes avançades, el tancament del flux de gas natural rus a la Unió (en especial a Alemanya) ha significat la culminació del que signifiquen els riscos estratègics en tant que amenaces al futur de la idea d’Europa.
No només es tracta de posar al dia uns exèrcits nacionals, avui lluny de la seva millor preparació -logística, armamentista i de capacitats operatives-, o de crear un exèrcit europeu que assumeixi, més enllà de la OTAN, la defensa de les vides, hisendes i interessos dels ciutadans de la UE. Es tracta, sobretot, de que Europa disposi dels recursos i capacitats internes per impulsar el projecte europeu més enllà de la lliure circulació de persones, mercaderies i capitals; més enllà de compartir capacitats (econòmiques, industrials, tecno-científiques o logístiques); més enllà fins i tot d’avançar col·lectivament, sense dependències externes, en matèria energètica o tecno-industrial (a dia d’avui, la UE només ha assolit un elevat grau de independència en matèria d’autoabastiment alimentari).
La Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea no es defensa sola. Aquesta carta, la principal implementació legislativa de la Declaració Universal dels Drets Humans de la ONU, és la que conté les idees centrals del projecte comú europeu. Unes idees que es veuen contestades a diari per nombrosos poders de tendència antidemocràtica. Tant dins de la UE com, sobretot, fora d’ella.
És en aquest complex i perillós context que agafen una especial rellevància els darrers moviments i decisions que estan duent a terme els dirigents europeus. Malgrat tenir molt clar quins han de ser els nostres aliats a nivell mundial, a mig termini, la UE no es pot deixar arrossegar, com a crossa, a la propera i previsible confrontació geoestratègica entre els EUA i la Xina de Xi Jinping.
Per ordre d’antiguitat, cal esmentar la idea de reunir una Comunitat Política Europea que, a més de la UE, aplegui a la resta de països de la regió sota un paraigua comú que permeti establir fórmules de cooperació. El concepte, impulsat per Emmanuel Macron des de la seva declaració conjunta amb Angela Merkel al 2017 i reforçat durant la presidència francesa de la UE, s’ha materialitzat a principis d’aquest octubre amb la participació de 44 països (tots els de la UE més els que integren la EFTA, els països candidats a integrar-se a la UE i Armènia, Kosovo, Azerbaitjan i el Regne Unit). El primer èxit ha estat reunir a tots aquests països en una mateixa taula i abordar, en taules separades, tant la pau i la seguretat a Europa com els reptes energètics, climàtics i econòmics. Igualment es va plantejar, amb l’acord dels presidents d’Armènia i Azerbaitjan, que la UE enviï una missió civil per ajudar a donar una sortida al contenciós fronterer entre ambdós països.
En la part negativa del rol francès de cara al futur de la UE, cal anotar el seu permanent subtext recordant als socis de la Unió que el president francès és l’únic que compta amb la clau per fer servir armes nuclears de forma autònoma i al marge de la OTAN. Tampoc es pot deixar caure en l’oblit una certa tendència gala a fer servir la seva posició geogràfica com a arma de darrer recurs contra els seus socis i veïns. El darrer cas públic ha estat el de la difícil gestió d’un nou gasoducte que millori la connexió entre la península ibèrica i la resta de la UE. El recentment batejat Bar-Mar transcorrerà pel fons de la Mediterrània i substituirà el anteriorment previst MidCat. Cal considerar aquest recent anunci com un gran èxit. Sobretot si recordem que el compromís francès de connectar la xarxa espanyola de trens d’alta velocitat amb la europea porta trenta anys pendent de que s’executin les obres del tram de 200 km entre Perpinyà i Montpeller.
La tendència al creixement del suport electoral a les candidatures d’extrema dreta en diversos estats de la UE (Suècia, Dinamarca, Holanda, Àustria), l’amenaça que aquesta mena de formacions puguin assolir més suport electoral i això els permetin ampliar el seu poder institucional (França, Espanya, Alemanya), sense oblidar on ja governen els partits antieuropeistes (Polònia, Hongria) s’ha vist reforçada amb l’arribada, al front del govern d’Itàlia, de Giorgia Meloni. Quan les forces conservadores i contràries a la idea d’Europa arriben a governar els resultats son sempre desastrosos. No cal remuntar-se als esdeveniments de fa un segle. N’hi ha prou amb observar el que va passar fa pocs anys i al que està succeint ara al Regne Unit després del Brexit.
És en aquest context que agafa una particular importància històrica l’enorme impuls que està agafant l’eix germano-espanyol com a segon gran moviment estratègic de la política europea. La malaurada sortida d’Itàlia del grup de grans països que impulsen el projecte europeu ha trobat una sòlida resposta en la intensificació de la cooperació política entre els governants socialdemòcrates d’Alemanya i Espanya. Si la iniciativa de Pedro Sánchez en l’impuls dels Fons Next Generation va resultar determinant per al seu establiment, el paper del president del govern espanyol -amb el fort suport del canceller Olaf Scholz- ha servit per desencallar l’extensió de l’anomenada “excepció ibèrica” en el mercat de l’energia al conjunt de la UE. L’establiment futur d’un clar topall al preu del gas més l’impuls a les energies verdes donaran oxigen, a curt termini, tant a la indústria com a les llars europees i situen a la UE en el camí de la seva imprescindible autonomia energètica.
Els necessaris aprofundiments en la federalització i la democratització interna de la UE, la mutualització de recursos de tota mena, l’actualització institucional han d’anar de la mà del reforçament de les capacitats que garanteixen l’autonomia estratègica europea: energètiques, industrials, tecno-científiques, militars (convencionals i de nova planta: ciber-guerra, espacials, intel·ligència…).
El reforçament d’aquestes capacitats no depèn però només de decisions polítiques i de l’establiment de polítiques marc, finançades a escala europea. Cal que tots els territoris de la UE ens impliquem activament en la seva consecució (capacitats energètiques, incloses les energies renovables, capacitats militars, capacitats tecno-científiques, capacitats industrials) i aquest ha estat un terreny en que els successius governs nacionalistes i independentistes de Catalunya han fracassat estrepitosament. Per contra el lideratge espanyol durant la presidència de torn de la UE, al segon semestre del 2023, es presenta sobre unes bases sòlides i amb aliances internes europees potents. Espanya fa els deures, innova i ja no va a remolc sinó que marca el rumb de les polítiques progressistes i europeistes. Amb Josep Borrell, al front de la diplomàcia, i amb Pedro Sánchez presidint el Consell Europeu la petja socialdemòcrata espanyola pot ser decisiva pel futur de la UE.
ENVIEU LES VOSTRES OPINIONS A: programes@socialistes.cat
