Em costa molt fer la reflexió sobre la irrupció de l’inquietant SALF (Se Acabó la Fiesta) i Alvise Pérez en el magma d’ultradreta que xopa l’escenari electoral del país. Altres abans que jo, i molt més qualificats, us en poden oferir anàlisis precisos que segur ja heu fullejat.
Voldria ventilar-ho ràpid però és difícil. ¿Com pair que un personatge que desprecia tot el que no és el seu interès propi (“M’interessa ser aforat per eludir les meves causes judicials”, proclama) i que qüestiona l’efectivitat de la vacuna contra la Covid-19, hagi obtingut 800.000 vots a les Europees?
He endarrerit l’entrega d’aquest article reflexionant-t’hi i, al cap i a la fi, només trobo un tímid consol entre aquest akelarre d’ultradretans en la sortida irònica d’alguns com El Gran Wyoming, quan diu:
“De este partido ultra solo voy a reconocer un mérito, el nombre, que está bien elegido. Pero yo le añadiría ‘se acabó la fiesta y empieza la resaca’, porque menudo dolor de cabeza dan con esos gritos y esos argumentos que son de puro garrafón”
El motiu més ferm d’inquietud és l’atractiu entre els més joves d’aquestes estrafolàries formacions que beuen del més frívol de la cultura de xarxes, de l’exposició desvergonyida del radicalisme, l’egoïsme i la intransigència tot basat sobre el cinisme i la mentida.
Troben una escletxa en la insatisfacció juvenil respecte a la Democràcia. Amb dades recents de l’Agència Catalana de Joventut s’observen senyals d’alerta des de fa temps entre la població dels 18 als 29 anys. Només el 25’2% mostren satisfacció amb el funcionament de la Democràcia; només el 43,4% declaren interès per la política i un escàs 3,8% de la població entre els 15 i els 29 anys pertany a un partit polític (percentatge sobre el total de la població juvenil).
Al mateix temps, està registrat que només el 55% d’aquest jovent està “més aviat d’acord” amb l’afirmació “la gent del carrer pot influir en el que fan els polítics”.
SALF ha obtingut el 4’59% dels vots totals a les Europees 2024. A Catalunya, un 2’81%. Hi ha un entorn de vot jove seduït per aquestes fórmules en augment a Europa. Es calcula que l’ultradreta a Espanya atrau un 30% del vot del jovent. Si aquest percentatge creixent de votant jove i nous votants deriva a l’extrema dreta, tota política de progrés i justícia social perilla.
No en va l’estratègia de la Unió Europea per a la Joventut 2019-2027, que sorgeix de la Resolució del Consell de 26 de novembre de 2018, prioritza dos eixos d’acció: impulsar la participació dels joves en la vida democràtica i cívica i connectar els joves de tota la Unió Europea i fora d’ella per impulsar el compromís voluntari, la mobilitat en l’aprenentatge, la solidaritat i l’aprenentatge intercultural.
Les formacions polítiques detecten que han de canalitzar d’una nova manera el paper i la influència dels més joves en l’acció política quotidiana: rebaixar les mitjanes d’edat dels seus quadres dirigents, permeabilitzar millor els seus organigrames, ser més curosos amb l’acumulació de càrrecs, ampliar l’abast de prioritats programàtiques i eliminar la diferència entre el que prometen i el que fan. Sovint es maquilla, s’instrumentalitza i se situa en l’acompanyament el paper de les seccions més joves dels partits. És urgent escoltar, respectar i situar les inquietuds i propostes de les persones joves en l’acció política diària i recollir també els seus nous llenguatges, formes i codis amb major sensibilitat en l’activitat política cada dia. Se’n parlarà a fons, segur, en el proper Congrés que la JSC prepara per l’octubre amb els seus tres nous diputats i diputades per Barcelona (Sabrin Aribi, David González i Andrea Zapata) i un diputat per Tarragona (Christian Soriano) des del 12M:
Miro als Estats Units i veig un candidat de 78 anys i un de 81 anys. Miro a França i veig un candidat amb opcions de 28 anys i un primer ministre de 35 anys. Miro a Catalunya i veig alcaldes molt joves com Gael Rodríguez -20 anys- que ens poden fer reflexionar quan denuncia així la toxicitat del moment polític:
“Els joves ens hem criat entre crisis i crits”
