En política, el to no és només una qüestió de formes, sinó una declaració d’intencions. Quan el debat es produeix des del respecte i el contrast constructiu, la democràcia s’enforteix. Aquesta ha estat la tònica dominant al recent debat parlamentari al voltant del decret llei sobre la reforma fiscal i l’accés a l’habitatge. Una proposta ambiciosa del Govern, emmarcada dins una visió clarament socialdemòcrata i europeista, que aposta per una Catalunya més justa, igualitària i cohesionada. Tanmateix, no tothom ha participat amb aquest esperit. La internacional reaccionària —amb el seu discurs de la por i la inacció— ha tornat a fer-se sentir. Però Catalunya no es pot permetre ni el retrocés ni el bloqueig.
El Partit dels Socialistes de Catalunya defensa un model de país fonamentat en la igualtat d’oportunitats, la llibertat i la justícia social. Aquests són els valors sobre els quals s’ha construït l’espai europeu, que justament aquesta setmana commemora el Dia d’Europa. Un espai que, malgrat les seves imperfeccions, és el més democràtic, ric i igualitari del món. La resposta als reptes globals —des del canvi climàtic fins a l’auge del populisme autoritari— no és el tancament ni el pessimisme, sinó més Europa, més democràcia i més cohesió social.
En aquesta línia, la proposta de reforma fiscal presentada pel Govern català no és una operació de caràcter recaptatori, sinó una aposta clara per la justícia redistributiva. Com exposen Piketty i Sandel en el seu recent llibre Igualtat, les desigualtats creixents no només posen en perill la cohesió social, sinó també la qualitat democràtica. Quan l’accés a l’habitatge esdevé un privilegi i no un dret, quan la riquesa s’acumula en poques mans, i quan els joves no poden construir un projecte de vida, es trenca el pacte social. La resposta, segons aquests autors —i també segons la proposta del Govern—, passa per un estat del benestar fort i unes polítiques fiscals redistributives.
Així, el decret llei planteja una reforma en tres àmbits: l’IRPF, l’Impost de Transmissions Patrimonials (ITP) i l’Impost de Successions i Donacions. En el cas de l’IRPF, es reforça la seva progressivitat: els contribuents amb rendes inferiors a 33.000 euros (el 63% dels catalans) veuran una reducció significativa. Per exemple, una renda de 25.000 euros s’estalviarà 100 euros, mentre que una de 70.000 només augmentarà la seva càrrega en 40 euros. Aquesta equitat es complementa amb deduccions per lloguer —especialment per a joves— i amb noves deduccions per a víctimes de violència masclista o membres de cooperatives.
Pel que fa a l’ITP, es milloren les condicions per a col·lectius vulnerables i es penalitzen les operacions especulatives dels grans tenidors. Per exemple, s’aplica un tipus impositiu del 20 % per a la compra d’edificis sencers i es posa fi a la bonificació del 70 % a les immobiliàries. Alhora, es premiarà amb un 100 % de bonificació la compra per part de cooperatives d’habitatge i un 50 % per la reconversió d’edificis en habitatge protegit.
Aquestes mesures, en la seva globalitat, no apunten només a redistribuir la riquesa, sinó a transformar les condicions estructurals que perpetuen les desigualtats. L’habitatge és avui una de les principals fonts de desigualtat, i actuar-hi és una obligació política i moral.
El pessimisme dels que s’oposen sistemàticament a qualsevol avanç social no és nou. Com va dir recentment el president Pedro Sánchez davant el Cercle d’Economia, “els pessimistes sempre s’han equivocat”. El progrés de les darreres dècades —en drets, en benestar i en cohesió— no ha estat fruit de l’atzar, sinó de decisions polítiques valentes que han prioritzat la igualtat per davant del privilegi.
Catalunya, com Europa, ha de continuar apostant per un model social avançat. No és només una qüestió d’eficiència econòmica, sinó de dignitat democràtica. Com més igualtat, més cohesió social i més creixement econòmic. I en aquest camí, les reformes fiscals justes i les polítiques d’habitatge inclusives no són una opció: són una necessitat.
La societat catalana ha demostrat reiteradament que vol avançar. Que creu en el futur. I aquest futur exigeix fer de la justícia social el nucli de l’acció política.
