Oscar Aparicio és diputat del Grup Parlamentari Socialistes i Units per Avançar al Parlament de Catalunya, ponent de la Llei del foment de l’associacionisme que es tramita en aquesta cambra.
25.000 associacions, 750.000 persones associades, 10 anys de govern independentista i es presenta una llei generalista, sense cap concreció
Les associacions són un dels actius més importants del teixit cultural, esportiu, de lleure, i, en general, de la societat catalana. S’estima que a Catalunya hi ha unes 25.000 associacions en activitat, actualment, amb un volum d’entre 500.000 i 750.000 persones que pertanyen almenys a una entitat. Més enllà d’aquestes xifres, que per sí mateixes ja justificarien la creació d’un cos legal que en reguli tots els aspectes, la veritable importància rau en el protagonisme que, pel dia a dia de molts municipis de Catalunya, tenen aquestes entitats en el desenvolupament d’activitats que complementen, quan no cobreixen, les polítiques públiques.
I per aquest motiu sobta que, des de l’aprovació de la Llei 25/2015, del 30 de juliol, del voluntariat i de foment de l’associacionisme, el govern de la Generalitat, tampoc el legislatiu, hagi trigat set anys en aprovar el projecte de Llei de Foment de l’Associacionisme. Un projecte de Llei molt millorable, val a dir, que intentarem analitzar en aquest, breu, article.
Set anys d’espera que, atès la importància que té pel sector, el govern ha desaprofitat per fer una Llei útil per les entitats de Catalunya. Un text que no dona resposta a les peticions i a les necessitats de les entitats que presten els seus serveis al llarg del territori de Catalunya. Per tant, un text que va tard i és incomplert, però que el PSC considera necessari, és més, imprescindible.
Va tard perquè aquesta nova Llei ha de donar resposta al mandat parlamentari de la Llei 25/2015, del 30 de juliol del voluntariat, i, de fet, es planteja com un complement d’aquesta. Però, a més, perquè el 20 de maig d’enguany s’han complert sis anys des de que es va celebrar el 3r i darrer congrés català de l’associacionisme i el voluntariat. Un congrés de gran importància en el que es va treballar per detectar les necessitats que calia que aquesta llei incorporés i les millores que havia de fer l’administració per facilitar la tasca que fan les entitats. El pitjor de tot és que amb aquesta Llei ni tant sols donen compliment a les peticions de les entitats.
I és incomplerta. Si repassem els articles que conformen aquesta nova llei, veiem que no estableix cap tipus d’obligacions ni per les entitats ni per l’administració, que de fet és la destinatària de la Llei. Ens trobem davant un articulat que es totalment declaratiu, és a dir, que mostra les bones intencions que vol tenir l’administració envers les entitats, però que no concreta cap mesura ni actuació, no passem de les declaracions sense efecte jurídic. La Llei és limita a enumerar un llistat de mesures generalistes, enunciatives, sense cap concreció, que, de fet, no haurien ni d’estar incloses en cap text legislatiu, perquè ja haurien d’estar implementades en el dia a dia de les administracions. A les primeres compareixences al Parlament, on tinc el gran honor de ser ponent redactor, tothom coincideix en què per a què sigui una Llei útil calen concrecions.
Però aquesta no és la única debilitat del text normatiu. Hi ha moltes més mancances que cal millorar en el tràmit parlamentari.
Un primer aspecte, que requerirà un debat més profund, és que la proposta centra la seva eficàcia jurídica en les associacions, però deixa en un segon terme un altre gran sector, les fundacions, que en molts aspectes comparteixen objectius i mitjans amb les associacions.
Creiem que aquest ha de ser un punt de reflexió en el tràmit parlamentari per tal d’introduir una major regulació, ampliant la regulació en les especialitats que les fundacions tenen respecte les associacions. Una altra opció seria fer una Llei específica de foment de les fundacions, però la regulació actual, al nostra entendre, crea una indefinició i aquesta poca claredat pot generar inseguretat jurídica.
Un segon punt de reflexió en el tràmit parlamentari és que la proposta legislativa opta per establir la necessitat d’elaboració de plans d’acció local per fomentar les associacions en els municipis de més de 20.000 habitants. En aquest punt creiem que, i ho apuntem com a reflexió, caldria debatre si el llindar pot i ha de ser rebaixat.
Cal tenir en compte que els municipis, segons la graduació competencial que fan la llei catalana i espanyola de règim local, no tenen cap tipus de diferenciació competencial en aquesta matèria i, per altra banda, la majoria de municipis tenen ja molt desenvolupats plans estratègics de subvencions, cosa gens estranya si tenim en compte que la Llei general de subvencions estableix, en el seu article 8, l’obligació de totes les administracions públiques de concretar en un pla estratègic de subvencions els objectius i efectes d’aquestes amb caràcter previ al seu l’establiment. Per tant entenem que podria ser factible vincular ambdues obligacions, més enllà dels habitants que tingui el municipi.
Un tercer problema, potser el més important, és que no s’aborda l’aspecte econòmic de les entitats, més enllà d’una referència genèrica en l’article 16.2 respecte que les administracions públiques de Catalunya han d’impulsar la millora dels mecanismes de finançament públic de les associacions que duen a terme activitats d’interès general.
Les entitats, de forma majoritària, ens fan arribar que un dels principals problemes que han d’afrontar és la disminució de les fonts de finançament, que provoca una davallada dels seus ingressos totals i, per tant, problemes de tresoreria i liquiditat, en bona part provocada per la incertesa en les previsions de cobrament.
Però no es tracta únicament de subvencions que no arriben o arriben tard, també es troben amb una manca de previsió de les convocatòries, que la majoria de subvencions tenen caràcter anual que no permet la implementació de programes i la seva execució si són plurianuals, o amb criteris diferents, quan no contradictoris, entre les administracions, alhora de demanar les justificacions en les subvencions.
Al nostre entendre, caldria simplificar i facilitar aquest aspecte. Per això proposem el mecanisme del contracte programa, que permet obtenir un finançament plurianual, cert, puntual i, per tant, que millori el finançament, la tresoreria, però sobretot la continuïtat en els programes d’àmbit plurianual
Un quart aspecte que la normativa no acaba de concretar, al nostre entendre, són els requisits que les entitats han de complir per ser beneficiaries de les mesures de la Llei, ja que estableix: “que la seva activitat no sigui, principalment, la prestació de serveis a canvi de remuneració”. Entenem que el criteri hauria de ser l’ànim de lucre, no pas que prestin serveis a canvi de remuneració.
Si mantenim aquest redactat ens podem trobar que milers d’entitats que organitzen cursos o actes on es cobra entrada, quota, o es demana una contraprestació econòmica, en general, quedarien fora de l’àmbit de la Llei, com també quedarien fora entitats del Tercer Sector que presten serveis d’atenció a les persones en règim de concert o subvenció, o els centres especials de treball, o les empreses d’inserció, que operen en el tràfic mercantil en concurrència amb altres empreses.
Un cinquè aspecte, que també caldrà revisar, és la casuística que les entitats presenten en relació a l’existència en les mateixes organitzacions de voluntariat i personal assalariat, qüestió que la Llei no contempla.
Un sisè aspecte, que caldrà tenir en compte, és la interconnexió registral i censal entre els registres de la pròpia administració catalana, perquè el text no regula res respecte de la interconnexió amb notariat i altres administracions, clau per a evitar duplicitats de gestions.
En resum, estic segur que tots els grups podem coincidir en què cal delimitar més els drets i deures de l’administració i de les entitats beneficiàries, i aprofundir i concretar molt més les mesures a aplicar per fer efectius els principis de foment de l’activitat que la pròpia llei preveu.
Com he dit, aquesta és una llei necessària, i el text presentat suposa una bona base de partida. Però que cal treballar en ponència per millorar la proposta, amb concrecions, però també amb la suficient flexibilitat per adaptar les polítiques a l‘evolució i la modernització que, en un context de canvi permanent i constant, i més en l’actualitat, estem immersos les entitats i la societat en general.
Amb aquesta proposta de Llei, el govern ha donat compliment a la màxima que és més fàcil fer lleis que governar, i nosaltres pensem que cal fer les dues coses. Estem en uns moments molt difícils per la societat, però precisament, és en aquests moments on ens calen esforços en la gestió del dia a dia, en donar suport a les entitats, i, quan es promulguin lleis siguin necessàries. Que no ens passi com ja avançava Montesquieu, que deia que les lleis inútils comprometen les necessàries.
