Marine Le Pen ha estat condemnada aquesta setmana a 4 anys de presó per malversació massiva de fons públics, a 100.000 € de multa i a 5 anys d’inhabilitació. En principi, la sentència l’exclou de la cursa, a un any de les eleccions presidencials, per bé que hi haurà recurs. Hi ha un precedent: François Fillon, ben situat de cara a les presidencials de 2020, també va ser inhabilitat. Aquesta vegada, però, les conseqüències seran incomparablement més importants. Els mitjans francesos parlen d’«enorme sisme polític» i es preveu un gran terrabastall. Marine Le Pen ha acusat el “sistema” de llançar «la bomba nuclear».
Els mitjans francesos han recordat que la dirigent del Rassemblement National havia començat la seva carrera política el 2004 dient que «els francesos estan farts de veure els càrrecs desviant diners», i que el 2014 havia reclamat una llei instituint «la inelegibilitat perpètua per tots els condemnats per fets acomplerts durant el seu mandat».
El Reagrupament Nacional ha fet una crida a mobilitzar-se el cap de setmana que ve, contra la condemna. També es comencen a convocar manifestacions de signe contrari. És a dir: som davant d’un fort increment de la trumpització política a França i previsiblement hi haurà trompades.
Un editorial de Le Monde ho comentava així: «Els càrrecs electes d’extrema dreta i de dreta, que han fet de la seguretat el seu cavall de batalla, són els primers a reclamar penes més dures i una execució més ràpida de les penes. Els mateixos que preconitzen la impunitat zero dels delinqüents s’indignen quan un dels seus és l’afectat, com si els polítics estiguessin per sobre de la llei. Tanmateix, l’estat de dret consisteix, en primer lloc, en l’aplicació de la llei, inclòs quan es refereix als polítics».
Això és indiscutible. Tanmateix, una sentència d’aquest tipus ha de ser conseqüencialista: de la mateixa manera que una guerra produeix «danys col·laterals», la sentència contra Marine Le Pen tindrà enormes efectes polítics i socials, no sols en les parts directament implicades en el judici, sinó en tot el país i durant molt temps. Preveure-ho no hauria significat renunciar a la justícia sinó intentar prevenir conseqüències indirectes greus. Qüestió complicada… Mai de la vida hauria escollit l’ofici de jutge.
No és sorprenent que, després de la sentència, Le Pen hagi rebut el suport de la dreta radical d’altres països: Geert Wilders, Salvini, Viktor Orbán («Je suis Marine»), Trump, Abascal, etc.
Elon Musk ha piulat: «Quan l’esquerra radical no pot guanyar mitjançant el vot democràtic, abusa del sistema legal per empresonar els seus oponents. Aquest és el seu manual d’instruccions a tot el món».
Els més expansius han estat els russos. Aleksandr Dugin, ha fet dues piulades a X-Twitter:
Una, invocant Sant Jordi: «L’alliberament de la princesa Marine Le Pen empresonada pot ser l’objectiu de la croada eurasiàtica contra els monstres malvats i perversos de la UE. El “Deep State” és el drac. Qualsevol heroi somia trobar-lo una vegada a la vida. I matar-lo».
L’altra, adreçant-se als europeus: «Si ens ho demaneu, podem intentar salvar Europa de la dictadura globalista. Si no, esteu condemnats. Ens en rentarem les mans. Europa morirà. La Gran Europa, de Lisboa a Vladivostok, sota el gloriós govern del tsar rus. O això, o l’Anticrist dominarà».
El de Dmitry Medvedev també déu-n’hi-do: «Després de la sentència judicial d’avui, sembla que només els cosacs russos podran restaurar la llibertat a França, com van fer el 31 de març de 1814. Si serà massa tard per a Marine Le Pen és una altra qüestió...».
Hi haurà una repetició a França de les divisions de l’afer Dreyfus? Que l’opinió pública s’ha dividit dramàticament, és segur. Però seria, en tot cas, d’una mena d’afer Dreyfus a l’inrevés. Si alguna cosa es pot criticar a qui ha presidit el tribunal (Bénédicte de Perthuis de Laillevault, un nom molt «vieille France»), és justament que hagi fet abstracció dels efectes (polítics) de la sentència.
P. S. – Fastiguejada pels llargs discursos de Marine Le Pen en el judici, la jutgessa la va renyar: «Aquí no estem fent política, som en un tribunal. No ens podem passar tota l’audiència repetint coses que ja ha dit». Le Pen li va respondre dient que «la política és l’art de la repetició». Llegint-ho, vaig pensar que no reconèixer aquesta constatació elemental va ser un dels meus hàndicaps polítics: la incapacitat de repetir en un míting les mateixes frases del míting anterior.
