La victòria de Trump es veia venir. La seva magnitud, no.
Ara bé: aquest resultat, és degut a la magnitud del personatge, a la seva dimensió històrica? Trump és un penques deshinibit i sorollós, un llançat ambiciós, probablement amb una gran càrrega de rancúnies acumulades des de la seva més tendra infància. Però que la seva manera de fer i de pensar ens siguin desagradable no hauria de dissuadir de reconèixer la seva tenacitat i el seu flaire polític. A «El temps esquerp» jo escrivia, fa un parell d’anys: «Més enllà de Trump hi ha un trumpisme potent i viu, i ell mateix encara pot donar guerra. Mentre als Estats Units continuïn les crisis socials i culturals del present, sempre planarà l’amenaça d’un Trump 2.0.». Ja hi som.
En aquesta campanya, a Trump l’han arribat a comparar a Hitler. Abans l’havien equiparat a altres figures històriques: al kàiser prussià Guillem II (que el seu entorn considerava llunàtic); a l’emperador Napoleó III (que jugà la carta nacional populista); a Lluís XVI (que segons De Gaulle »no tenia la passió del poder sinó la gelosia de la decisió»), als poetes protofeixistes d’Annunzio i Marinetti, etc.
Però el personatge no explica el resultat de les eleccions d’ahir. És millor que comparem Trump a un estetoscopi («Aparell per a auscultar els sons que es produeixen en la part del cos on hom l’aplica»), a un sismògraf («Instrument que enregistra les vibracions del terra»), o a una tira de paper de tornassol («paper reactiu impregnat d’unindicador àcid-base, emprat per a verificar el pH d’una solució »).
No ens hauria d’interessar tant Trump com a personatge singular, i ens haurien d’interessar molt més els «sorolls» de la societat nord-americana, què passa en els seus pulmons, en el seu cor, en els seus intestins. En diversos aspectes (inclosos els més patològics) els EUA solen precedir-nos: anticipen problemes, fenòmens i tendències que després ens acaben arribant.
Aquest era el meu diagnòstic, en un apunt del passat 9 de febrer: «En els pulmons, se sent l’alè difícil, després de més de quatre dècades de política neoliberal que han significat un descens relatiu dels salaris, de les prestacions socials, les pensions, de l’estabilitat laboral i de les infraestructures; una redistribució de la riquesa de baix a dalt; i un fort augment de la desigualtat.
En el cor, se sent el batec alterat i accelerat de la por. Por a noves crisis financeres, a la pèrdua dels estalvis, a les execucions hipotecàries; a la desprotecció, la inseguretat i el desordre; a la droga i a la criminalitat. Por als canvis culturals dels moviments «woke», súbits i colpidors. Por a un imaginat projecte de les elits globals destinat a afavorir els nous immigrants i les minories que volen destruir els valors tradicionals. Són pors que inciten a donar suport a l’home fort que posa ordre, aixeca murs, pren decisions enèrgiques; a l’home fort que exercirà l’autoritat i no vacilarà, si cal, a exercir la violència.
Resulta aparentment paradoxal que en els intestins (en les tripes de la política i en els budells mediàtics i digitals) s’ausculti, en canvi, un soroll que sembla de signe contrari: no se senten sospirs per l’ordre, sinó brams que creen més i més desordre i inseguretat; no s’escolta una remor de por, sinó un brogit de ràbia. En el ventre baix de la política, dels mitjans de comunicació i de les xarxes digitals, l’estetoscopi ausculta el crits de fúria dels que temen ser destronats i bramen pels seus privilegis: el ric, indignat contra els pobres; l’home blanc, ofès per la dona, per l’afro-americà, pel nou immigrat…»
De fet, aquesta paradoxa no existeix. Es tracta d’un circuit de retroalimentació: la por alimenta la ràbia, i la ràbia alimenta la por. Això no val només per la situació nord-americana; val per molts dels conflictes actuals al món (els nostres inclosos), i té el seu exponent més horrible a Israel-Palestina.
Escoltar bé els «sorolls» ens hauria d’ajudar a trobar les respostes més adequades contra l’autoritarisme plutocràtic que avui ens amenaça. Davant d’aquest perill evident, necessitem intel·ligència en el diagnòstic, imaginació i realisme en les propostes de futur i encert en l’acció. Necessitem, sobretot, unitat democràtica. En els anys trenta del segle passat, les divisions de l’esquerra i dels demòcrates van ser un factor no menor que contribuí a l’ascens del feixisme.
P. S. – Entre els factors de la victòria de Trump, que hagi promès «acabar amb les guerres» no és el menor. És possible que faci un acord amb Putin sobre Ucraïna , que porti a una negociació a la coreana.
