Marc Pons és el secretari de Transició Ecològica Justa i Preservació de la Diversitat de la Comissió Executiva Federal del PSOE. Sílvia Paneque és la secretària de Transició Ecològica de la Comissió Executiva del PSC. Després de la celebració de la tercera jornada del “Fòrum Verd i de Transició Ecològica”, escriuen aquest article.
Un canvi planetari per a tota la humanitat
Existeix un gran consens entre els científics que adverteixen que l’acció humana ha provocat el canvi climàtic. La comunitat internacional, l’ONU, adverteix des de fa més de trenta anys sobre les conseqüències nefastes que tindrà la conducta humana pel planeta i, sobretot, per la humanitat mateixa. L’escalfament és a prop d’arribar a 1°C, avança 0,2°C per dècada i , s’està accelerant. L’Acord de París de 2015 va ser una gran fita però, des d’aleshores, hi ha regions del món que no han complert. Hem de tenir el valor de reconèixer el problema. L’objectiu és reduir el 55% de GEH (1990) el 2030, la qual cosa significaria una reducció del 7,6% per any. D’altra banda, cap energia fòssil sobreviurà al segle XXI. Com és conegut, la COP27 no va avançar al ritme desitjat i els conflictes geopolítics no ajuden a combatre aquesta amenaça real que afecta tots els éssers humans sense distincions.
Europa vol ser el primer continent descarbonitzat i ha establert compromisos ambiciosos vinculants. El Pacte Verd Europeu, els fons plurianuals i el Fit for 55 suposen el desplegament d’inversions més gran de la història d’Europa a canvi de reformes en favor d’un objectiu verd. El canvi és inajornable per l’emergència i pel cost econòmic de la inacció. A més, és una oportunitat de progrés, de creixement econòmic, de justícia social i de creació de nous llocs de treball. Sovint els canvis tenen afectacions negatives que, en aquesta ocasió, de nou estan afectant els països més empobrits de la perifèria que, per a més indignació, són també els que menys han contribuït a l’escalfament global. D’altra banda, l’arrel més antiga del concepte crisi és canvi i el desafiament present de la crisi energètica ha de donar oportunitats noves de desenvolupament sostenible.
Una estratègia socialdemòcrata de justícia social i federalisme
Tant la península com sobretot Catalunya, per la seva integració al medi mediterrani, són territoris més vulnerables al canvi climàtic i suporten un augment de temperatura addicional de 0,5°C. En aquest context, el govern d’Espanya ha acceptat aquest repte per un doble compromís. Primer per la preocupació que causen les afectacions del canvi climàtic sobre la vida de tota la ciutadania, especialment sobre els més vulnerables. I, d’altra banda, pel propi compromís de reducció dels gasos d’efecte hivernacle. Totes dues permeten pensar un món amb unes energies diferents, que deixaran de ser brutes per ser verdes, fet que permet tenir l’esperança en l’èxit contra el canvi climàtic. Tot aquest camí també és una oportunitat de tenir ambició, ostentar lideratge per esdevenir forts en industria verda i nova economia circular i sostenible.
La socialdemocràcia europea ha sabut enfocar bé aquest repte. Per un costat, perquè si el canvi climàtic pot malmetre molt substancialment les condicions de vida de les persones, és lògic que s’activin els principis que s’inclinen cap a l’atenció d’aquelles qüestions que poden tenir un impacte en el benestar i qualitat de vida de tothom. I també pel caràcter global del problema que exigeix una visió ampla i un treball cooperatiu per evitar que els efectes de l’escalfament global no es tradueixin en un creixement de l’escletxa socioeconòmica. O dit d’una altra manera, el canvi a una civilització verda està empès per la justícia a favor dels més febles i per la fraternitat federalista entre els éssers humans. Una enquesta del BBVA a Espanya deixa en evidència que el 80% de la ciutadania creu que el canvi climàtic té un impacte directe a les nostres vides; que la causa n’ha estat l’activitat humana; i que la població estar al costat que s’apliquin polítiques per l’adaptació i la mitigació del canvi climàtic.
Fixar objectius per tenir un calendari ambiciós i realista
A Espanya hi ha una estratègia ben enfocada de la qual se’n deriven uns quants plans específics que, juntament amb els fons europeus, obren una porta a l’esperança. El Govern d’Espanya va aprovar el febrer del 2019 el Marc Estratègic d’Energia i Clima. És una eina a través del qual es posen en marxa mesures per facilitar el canvi cap a un model econòmic sostenible i competitiu que contribueixi a frenar el canvi climàtic. El marc de la política energètica i climàtica a Espanya és determinat per la UE, que alhora respon als requeriments de l’Acord de París de 2015.
Aquest marc estratègic s’estructura en tres pilars: el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC) 2021-20230, l’Estratègia de Transició Justa i la Llei 7/2021, de 20 de maig, de canvi climàtic i transició energètica. De fet, per complir els objectius de la UE en matèria d’energia i clima per al 2030, els Estats membres han d’elaborar un pla nacional per al període 2021-2030 amb el qual s’ha de definir de quina manera es pot preveure abordar la implantació i l’ampliació de l’abast de les energies renovables, entre altres àmbits. En el cas d’Espanya, el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC) 2021-2030, i també la Llei de canvi climàtic i transició energètica, fixen els següents objectius per 2030:
- El 23% de reducció d’emissions de GEH respecte del 1990.
- El 42% de renovables sobre l’ús final de l’energia.
- El 39,5% de millora de l’eficiència energètica.
- El 74% d’energia renovable a la generació elèctrica.
- Altres documents importants són el Pla Nacional d’Adaptació al Canvi Climàtic (PNACC)[2], vigent des de 2015, i l’Estratègia de descarbonització 2050[3] com a marc a llarg termini.
A Catalunya és necessari un pas endavant ambiciós
A Catalunya tenim tradició industrial, capacitat d’innovació, tecnologia i projectes suficients per liderar la transició ecològica i energètica. Malgrat això no el govern no té l’habilitat per aplicar tot el coneixement que tenim i som a la cua en el camí que s’ha de recórrer per fer la transició cap a noves formes de generar energia. Necessitem un impuls decidit, un canvi de fons, i substituir la concepció actual de la transició ecològica i energètica que es percep com un problema per una visió que ens situï al davant d’un gran repte a partir del qual també es generaran oportunitats. Aquest camí es pot transitar amb convicció, amb estratègies clares, amb tenacitat, amb perseverança i amb recursos econòmics; o es pot fer arrossegant els peus amb polítiques temorenques a l’espera que arribin noves tecnologies, amb apostes d’autoconsum absolutament insuficients, dues alternatives en les quals sembla que està instal·lada Catalunya, amb la conseqüent pèrdua d’oportunitats i lideratge que això implica.
Catalunya és a la cua d’Europa en matèria d’energies renovables. Si a Espanya la contribució de les renovables al consum d’energia final va ser del 21,4%, complint l’objectiu europeu, a Catalunya estem encara molt lluny i no passem del 9,9%. D’altra banda, el creixement de la potència instal·lada ha permès a Espanya assolir un rècord històric amb un 44% d’energia verda en el total d’energia generada. A Catalunya ens hem quedat en un 19,8%, en especial per l’aportació de les centrals hidroelèctriques; l’energia eòlica només suposa el 5,8% i la fotovoltaica l’1,1% del total. De fet, les ultimes dades disponibles de nova potència instal·lada en eòlica i fotovoltaica a Espanya només constaten una trista realitat. De Fotovoltaica, Catalunya aporta el 0,1% molt per darrere del 29,5% d’Extremadura o del 23,4% d’Andalusia. D’eòlica, Castella la Manxa aporta el 47,1%, Aragó el 28,2%, Castella i Lleó el 13.1%, però Catalunya el 0%.
El canvi a Catalunya requereix un debat seriós sobre com i on s’han d’implantar les renovables al territori, ja que aquest procés implica l’afectació de 67.000 hectàrees de territori no antropitzat, és a dir no afectat per la transformació humana. El cost previsible és de 60.000M€, però el cost de no fer res és molt més elevat. Quedar-nos quiets suposa renunciar a un estalvi de 200.000M€ a mig termini, acceptar unes 400 morts prematures i perdre 53.210 llocs de treball, segons les previsions pel 2030. Tot plegat impedeix etiquetar que tenim productes de producció verda i una economia menys competitiva a causa del cost del CO2; i ocasiona que s’hagin d’assumir costos desmesurats en termes de PIB (9.000M€ l’any i un 4,2% del PIB). A més, cal assumir que el tancament de les nuclears ens deixarà en una situació de vulnerabilitat absoluta i dependència total. Aquest és el panorama si només assumim el canvi a autoconsum a Catalunya i no ens aboquem a una transformació ambiciosa i definitiva.
Les oportunitats de la civilització verda
En aquests moments, Espanya té un preu de l’energia renovable gràcies a tenir un mix on la presència de renovables ha estat cada vegada més important. Haver posat un màxim al preu del gas també ajuda a haver aconseguit preus equilibrats a desembre del 2022. Un exercici comparatiu del preu de l’energia entre diferents països europeus il·lustra aquesta realitat d’una manera més nítida o clarivident. Espanya ha tingut una reducció del preu del mercat elèctric majorista inferior als 150 euros/MWh, mentre que en d’altres països europeus avui hi ha un cost de l’energia que pot ser quatre o cinc vegades superior. .
El dilluns 12 de desembre, Alemanya va pagar 545 euros/MWh, França 658 euros/MWh, Bèlgica i Holanda el preu va ser de 560,62 euros/MWh i el Regne Unit va arribar a la quantitat de 893 euros/MWh. El preu d’Espanya ha marcat el mes de desembre el 121,18 euros/MWh. Aquest context succeeix en un moment que Alemanya ja està generant el 70% d’energia amb combustibles fòssils. Europa està engegant de nou les centrals de carbó, que són l’estructura més contaminant de totes les que generen energia. A Alemanya, el 45% d’energia és de carbó o bé Holanda, un 20%. Tot això, és clar!, coincideix amb la por a no tenir suficient gas d’exportacions de Rússia. Teresa Ribera, ministra de Transició Ecològica, ha informat que Rússia avui només suposa el 8% del total de gas natural.
Gràcies a les renovables, i al vent de les últimes setmanes, el preu de l’energia que es consumeix a Espanya és més baix que a Europa i això fa que gràcies a les renovables a Espanya només es pagui un 15% del preu de l’energia que es paga, per exemple, al Regne Unit o a França. El govern de Pedro Sánchez, a més, ha signat acords com a país clau de l’hidrogen verd amb el BarMar, juntament les altes autoritats europees, Portugal i França. Aquest corredor verd d’energia ha de connectar Barcelona amb Marsella i cobreix una distància d’uns 360Km. La connexió que ha de servir per transportar hidrogen i gas natural connectarà els ports de Marsella i Barcelona.
En definitiva, el topall del preu del gas, la fortalesa de les renovables o les noves infraestructures d’energies verdes són una oportunitats per al desenvolupament econòmic i el combat contra el canvi climàtic. Catalunya té enormes oportunitats al davant i únicament li falta un govern compromès a liderar l’entrada del país a la civilització verda. Sense cap eufòria, la crisi energètica ja és entre les causes del retorn impensable de la guerra a les fronteres d’Europa, amb la invasió d’Ucraïna de Vladimir Putin. I, per tant, és un problema real i superior que suposa una resposta encertada dels països, Estats i éssers humans. Al darrera d’aquest desafiament enorme, també hi ha una oportunitat per a occident, Espanya i Catalunya de donar respostes innovadores, avançades i de progrés.
[2] https://www.miteco.gob.es/ca/cambio-climatico/temas/impactos-vulnerabilidad-y-adaptacion/plan-nacional-adaptacion-cambio-climatico/
[3] https://www.miteco.gob.es/es/prensa/documentoelp_tcm30-516109.pdf