La regularització extraordinària de persones migrants impulsada pel govern espanyol no és un gest improvisat ni una concessió parlamentària conjuntural. És, sobretot, una resposta política a una realitat social i econòmica que s’ha consolidat com a estructural.
L’anàlisi que serveix de punt de partida és clara: centenars de milers de persones viuen —i moltes treballen— a Espanya sense un estatus administratiu estable, abocats a la invisibilitat i en uns llimbs jurídics que les situen en una vulnerabilitat permanent, incompatible amb els principis de dignitat i igualtat que consagren la Constitució i el dret europeu.
Regularitzar no vol dir crear del no-res una nova realitat, sinó ordenar-ne una de ja existent i afrontar un conflicte latent. Suposa donar visibilitat als qui, en bona part, ja formen part de la nostra societat i del mercat laboral; garantir drets bàsics, reduir l’economia submergida i combatre una precarietat que no és accidental, sinó conseqüència directa de la irregularitat administrativa.
Per comprendre l’abast d’aquesta mesura cal fer una mirada retrospectiva. Històricament, Espanya ha estat un país d’emigrants, per convertir-se, en els darrers anys, en una de les principals destinacions migratòries d’Europa. Les onades migratòries han estat diverses: primer procedents d’Amèrica Llatina, després del Magrib i de l’Europa de l’Est, i, més recentment, de l’Àfrica subsahariana i l’Àsia. El resultat ha estat una profunda transformació de l’estructura demogràfica del país.
L’1 de gener de 2025, Espanya superava els 49,1 milions d’habitants. Més del 19% havia nascut fora del país i el 14,1% tenia nacionalitat estrangera. Dit d’una altra manera, gairebé una de cada quatre persones residents té origen migrant, i una part significativa ja ha adquirit la nacionalitat, consolidant així la seva integració jurídica i social.
Aquest procés no és una singularitat espanyola. Segons Eurostat, al començament de 2024 residien a la Unió Europea uns 44,7 milions de persones nascudes fora de la UE, el 9,9% de la població total. Alemanya acollia uns 16,9 milions de residents nascuts a l’estranger, prop del 20% de la població; França, uns 9,3 milions, al voltant del 13–14%; i Espanya, aproximadament 8,8 milions, prop del 18%. Entre els grans països europeus, Espanya se situa així entre els primers, tant en termes absoluts com relatius. El Marroc, Colòmbia i Veneçuela encapçalen els principals països d’origen.
Aquesta magnitud i diversitat han configurat un mapa migratori complex, estretament vinculat als cicles econòmics i a la demanda d’ocupació en sectors com ara la construcció, l’agricultura, les cures o l’hostaleria. Però els efectes van més enllà del mercat de treball: han impulsat un canvi social i cultural profund.
La població migrant es concentra allà on hi ha feina i serveis: grans àrees metropolitanes, eixos industrials i zones litorals dominades per l’economia turística. A Catalunya, la població estrangera resident arribava a 1.444.192 persones l’1 de gener de 2024, és a dir, el 18% del total. Es concentra principalment a l’àrea metropolitana de Barcelona, a ciutats mitjanes i a zones agrícoles i industrials. La seva composició reflecteix una diversitat notable: Amèrica (32,3%), Europa (30,9%) i Àfrica (23,2%), amb el Marroc, Colòmbia, Itàlia i Romania com a principals països d’origen.
Integració, conflicte ideològic i futur comú
Amb aquestes dades, la integració de la població estrangera ha deixat de ser una consigna abstracta per esdevenir una tasca política central. I és aquí on es manifesta un dels principals enfrontaments ideològics del nostre temps: reconèixer la migració com un procés social i polític que s’ha de gestionar, o considerar-la un mal en si mateix, que s’ha de combatre mitjançant l’exclusió i el control policial.
Des de posicions nacionalistes excloents i des de l’extrema dreta, la immigració es presenta com una amenaça existencial per a la població nativa, i la integració com un procés inviable o indesitjable. En un context de malestar social provocat per la precarietat, la crisi de l’habitatge o el deteriorament dels serveis públics, la migració esdevé un boc expiatori funcional. No és difícil canalitzar-hi la frustració social i desplaçar així el focus d’atenció dels problemes estructurals.
Des de la tradició progressista, en canvi, la integració es concep com una inversió col·lectiva, necessària i políticament positiva. No només pels efectes econòmics, sinó perquè amplia drets, reforça la cohesió social i permet gestionar la diversitat sense fractures. En aquest marc, la integració és clau per garantir una ciutadania efectiva: accés a l’educació, la sanitat, l’habitatge, el treball digne i la convivència cívica.
Les dades donen suport a aquesta visió. Espanya ha assolit xifres rècord d’ocupació estrangera: a l’últim trimestre del 2025 hi havia 3,58 milions de treballadors estrangers, el 15,9% del total d’ocupats, percentatge encara més gran si s’hi inclouen les dobles nacionalitats. A Catalunya, el pes de l’ocupació immigrant és superior en determinats moments del cicle. El Banc d’Espanya ha assenyalat, a més, que els fluxos migratoris recents han contribuït de manera decisiva al creixement del PIB i de l’ocupació entre el 2022 i el 2024. El dinamisme recent de l’economia espanyola no s’explica sense l’aportació de la migració.
Però la contribució no és només econòmica. La migració sosté bona part del sistema de cures, impulsa sectors clau —com l’hostaleria, el turisme o la logística—, fomenta l’emprenedoria i fa que el comerç, la cultura i les aules siguin espais cada cop més plurals. És un factor de transformació social, no un caprici ni una opció prescindible.
La qüestió de fons, doncs, no és si acceptar o no la immigració —una disjuntiva superada pels fets—, sinó si el país és capaç d’afrontar amb serietat el repte de la seva integració. Integrar no és assimilar ni tolerar passivament: és un procés bidireccional que exigeix drets i deures compartits i l’adaptació de les institucions a una diversitat creixent. Requereix regularitat administrativa, accés a l’ocupació, a l’educació, a la sanitat i a l’habitatge, així com a polítiques actives contra la discriminació, inversió en aprenentatge lingüístic, mediació intercultural i participació cívica.
En aquest marc, la regularització impulsada per l’Executiu no és un gest ideològic ni un intercanvi partidista, sinó una decisió de llarg abast i una condició necessària per a una integració efectiva. No es pot construir cohesió social mantenint en la irregularitat o en els llimbs administratius centenars de milers de persones que ja formen part de la societat en què viuen des de fa temps. Regularitzar és reduir l’explotació, augmentar l’estabilitat i reforçar la credibilitat del mateix Estat.
Un país avança quan afronta la seva realitat amb planificació i sentit de futur, no pas quan la nega. I, en un món cada cop més interdependent, aquesta maduresa —cosmopolita, pragmàtica i exigent— és, probablement, una de les formes més sòlides de patriotisme democràtic i de lucidesa cultural.
