En menys de 100 dies, Donald Trump ha tornat a deixar clar quin és el seu full de ruta: caos calculat i confrontació com a eina de poder. Aquesta vegada, el front obert no és només ideològic, sinó econòmic: una temerària guerra comercial que sacseja les bases del sistema internacional de lliure comerç i posa en risc la prosperitat compartida que Europa ha defensat des de la Segona Guerra Mundial.
Trump no actua sol. El seu projecte s’emmarca dins el que molts analistes ja anomenen la “internacional reaccionària”, una constel·lació d’actors amb influència global –com J.D. Vance, Elon Musk, Javier Milei, Santiago Abascal, Viktor Orbán, Marine Le Pen, Matteo Salvini i Benjamin Netanyahu– que comparteixen un discurs nacionalista, autoritari i profundament antieuropeu. Lluny de ser una coincidència, aquestes figures han establert una xarxa informal que opera des de la polarització constant i el debilitament sistemàtic de les institucions democràtiques.
Ara, la seva última jugada és comercial. Els aranzels imposats per l’administració Trump són els més elevats dels últims cent anys, i no són només una eina proteccionista, sinó una arma de desestabilització. L’objectiu no és només defensar una suposada sobirania econòmica nord-americana, sinó desfer l’ordre multilateral i les regles que, amb totes les seves imperfeccions, han permès la generació de riquesa i l’estabilitat política en gran part del món occidental.
Els efectes d’aquest “Liberation Day” –anomenat així per les veus trumpistes com una suposada jornada d’alliberament econòmic– ja es deixen sentir. El Volatility Index, indicador clau que mesura la incertesa financera, ha superat la barrera dels 50 punts només en tres ocasions des que existeix: l’octubre de 2008 amb la fallida de Lehman Brothers, el març de 2020 amb l’esclat de la pandèmia de la covid-19, i aquest mes d’abril, com a conseqüència directa de l’ofensiva aranzelària.
No és una coincidència. Els mercats responen a la por, i la por és precisament l’aliada de les forces que aposten per la fractura i no per la construcció. A Europa, el model que es defensa és el de la prosperitat compartida; el de la internacional reaccionària és el de l’acumulació insolidària, el tancament i la desconfiança.
A Catalunya, l’impacte és directe i preocupant. Les exportacions cap als Estats Units poden veure’s afectades en més de 4.300 milions d’euros. Es parla de 3.161 empreses afectades –un 17,2% de les empreses exportadores catalanes, que representen un 4,3% de les exportacions totals del país. No són xifres menors, ni tampoc empreses abstractes. Parlem de companyies farmacèutiques, del sector químic, metal·lúrgic o agroalimentari, moltes de les quals estan arrelades en municipis com Canovelles i Les Franqueses del Vallès. Empreses visitades recentment per la consellera d’Economia i Finances, Alícia Romero, conscient de la importància de preservar aquest teixit productiu.
Davant aquest escenari, el Govern català ha presentat el Pla de Defensa de la Catalunya de Tothom, una estratègia de resposta ràpida que pretén esmorteir l’impacte immediat i preparar el país per una reorientació estructural. El pla pivota sobre cinc eixos: ajuts directes a empreses afectades –amb especial atenció al sector agroalimentari–, línies de crèdit a través de l’Institut Català de Finances, fons de capitalització per garantir l’estabilitat de companyies estratègiques, assessorament i acompanyament individualitzat, i campanyes de comunicació per reforçar la confiança en els productes catalans.
Amb una dotació inicial de 1.500 milions d’euros, el pla pretén no només respondre al sotrac, sinó també generar resiliència. Inclou crèdits tous amb períodes de carència de fins a cinc anys i bonificació d’interessos, a més de suport per diversificar mercats. És, en definitiva, un exemple del que vol dir governar amb responsabilitat en temps de crisi: no alimentar el foc del conflicte, sinó protegir allò que ens fa forts com a societat oberta.
No serà fàcil. La internacional reaccionària té recursos, altaveus i una estratègia clara: erosionar els fonaments democràtics des de dins. Però no ho tenen tot. Davant la inestabilitat, cal més Europa, més cooperació, més sentit comú. I, sobretot, més capacitat de resistència democràtica.
Catalunya, com a part d’aquest projecte europeu de futur, té l’obligació –i també l’oportunitat– de liderar respostes intel·ligents. Perquè no hi ha llibertat darrere de les cadenes proteccionistes. Només hi ha futur quan aquest és compartit.
