Hi ha inquietud a tot Europa: la majoria dels grans països de la UE s’estan preparant per a un possible horitzó en què una guerra amb Rússia ja no es pugui descartar.
França ha iniciat el camí cap a un servei militar voluntari que —en un termini de cinc anys— portarà més de cinquanta mil joves a incorporar-se a l’exèrcit. Mentrestant, el cap d’Estat Major, Fabien Mandon, ha alertat que cal preparar-se per “acceptar la pèrdua dels nostres fills”. Alemanya s’ha fixat com a objectiu crear un exèrcit d’uns 800.000 efectius, que la convertiria en la potència militar més gran de la UE —sense comptar-hi la possessió d’armes nuclears. Bèlgica ha començat a enviar cartes als seus joves, homes i dones, convidant-los a integrar-se a les seves forces armades. Als països nòrdics, la formació civil en l’ús d’armes s’ha convertit en una constant.
I, en paral·lel, la despesa militar europea augmenta a un ritme exponencial. El 2024 va assolir els 343.000 milions d’euros, i les previsions per al 2025 ja apunten als 381.000 milions.
Una opinió pública desconcertada
Davant d’aquestes notícies, l’opinió pública europea està desconcertada, movent-se entre la incredulitat, la impotència i la protesta. Una UE que va néixer amb el propòsit de garantir la pau i promoure la prosperitat sembla que avui prioritza una lògica de preparació per a la guerra. No és estrany, per tant, que molts ciutadans temin un trànsit silenciós des de l’estat del benestar —que Europa assegurava— cap a una “economia de guerra”.
Sorgeixen així preguntes inevitables: ¿l’amenaça russa és tan imminent com es presenta, o s’està alimentant el temor de la seva inevitabilitat per afavorir els interessos de la indústria militar? Amb la presidència de Trump, la UE pot comptar amb els Estats Units com un aliat sincer, o ha de témer que la seva estratègia impliqui reforçar el seu propi sector armamentístic? No hi ha vies diplomàtiques creïbles per evitar una confrontació amb Rússia?
Respondre aquestes preguntes exigiria als governs europeus més transparència i més pedagogia. A més, exigiria una esfera pública capaç de sostenir un debat racional i serè. Però res d’això no està passant. Els governs temen que obrir aquest debat pugui generar pànic, desfermi l’emocionalitat a l’esfera pública i sigui aprofitat per Rússia per aprofundir en la polarització política que actualment recorre Europa. I temen, també, que una transparència excessiva sobre qüestions defensives i militars en debiliti les vulnerabilitats estratègiques.
Tot i això, cap d’aquestes raons no justificaria l’absència d’informació i de debat. Quina mena de sistema democràtic es pot permetre amagar a la seva ciutadania la discussió sobre una qüestió de tal transcendència? Sens dubte, no la UE. La resposta, doncs, només pot ser una: si Europa s’està preparant per a una guerra, la majoria social de la UE ha d’estar en condicions de comprendre i prendre decisions sobre les implicacions d’aquesta preparació. Si no, la substància mateixa de la nostra democràcia quedaria compromesa. Però no és, potser, el que ja està passant?
Una crispació que genera impotència
El gran problema de l’esfera pública europea és que el clima polític i electoral de molts països impedeix, de fet, un debat serè sobre aquestes qüestions.
La situació a França és paradigmàtica. Els governs duren molt poc, les majories parlamentàries són inestables i la possibilitat que Jordan Bardella —candidat ultradretà— arribi a la presidència és una possibilitat real, segons les enquestes. El soroll polític que tot això genera dificulta qualsevol debat assossegat. A Alemanya, part de la discussió sobre el rearmament sembla que s’utilitzi més per agitar el nacionalisme que per reforçar realment la defensa col·lectiva europea. A Itàlia i a Hongria, la proximitat ideològica dels seus governs amb el Kremlin dificulta una presa de consciència compartida entre la ciutadania. I a la majoria de la resta de països europeus, la cridòria de la política interna està impedint centrar-se en el que és fonamental.
És possible una presa de consciència europea?
Tot i això, res no hauria d’impedir que la ciutadania europea debati i es pronunciï sobre com caldria enfrontar un horitzó bèl·lic. Ens hi juguem no només la salut democràtica de la UE, sinó també la seguretat mateixa de milions d’europeus.
Per això és urgent debatre —amb prudència, però també amb valentia— sobre l’abast real de l’amenaça russa, sobre què està en joc i sobre com ha de reaccionar Europa. I, per tant, resulta imprescindible afrontar els grans reptes que aquesta situació planteja.
El primer és que la UE s’ha d’involucrar activament en la recerca d’un acord de pau que garanteixi la seguretat europea. Un acord que retorni la pau a Ucraïna —i també a la societat russa— i que allunyi durant molt de temps qualsevol temptació expansionista per part de Putin. La prolongació de la guerra només afavoreix les ambicions imperials del Kremlin i debilita la UE. La pau, encara que fràgil, afavoreix Ucraïna i enforteix Europa.
La segona és aconseguir el major consens possible dins de cada país europeu davant del nou horitzó bèl·lic que es perfila. Si permetem que la polarització interna continuï creixent i que l’opinió pública continuï sense ser conscient de la situació real, estarem reforçant —sense voler-ho— les estratègies de guerra híbrida que practica Putin, que s’alimenten precisament de les nostres divisions. I, amb això, la política exterior europea quedarà profundament afeblida.
La tercera consisteix a fer compatible el reforç defensiu europeu amb una integració real i organitzada de les forces ja existents. Si aquesta integració no es duu a terme i la UE es limita a incrementar la seva despesa militar sense una coordinació estratègica comuna, ens abocarem a un atzucac: molta despesa, poca eficàcia i cap veritable avenç en seguretat col·lectiva.
La quarta, i en què es resumeixen els punts anteriors, és implicar l’opinió pública europea en un debat clar i racional sobre la necessitat urgent de cercar la pau i, alhora, consolidar una defensa europea creïble. En aquesta tasca, els parlaments —tant els nacionals com el Parlament Europeu— tenen una responsabilitat principal. Han de ser ells els qui, amb la discreció i la prudència necessàries, promoguin la participació ciutadana i garanteixin que són els europeus els qui decideixen el seu propi destí.
Assossec i transparència
Per avançar cap a aquests objectius, dues qüestions són essencials. La primera és combatre obertament la desinformació, que actua com un mecanisme constant de manipulació, desviament i erosió del debat democràtic. La segona és buscar consensos amplis que frenin la polarització creixent. La desinformació i la polarització es retroalimenten, deformen la percepció pública i enfosqueixen qualsevol horitzó de futur compartit.
Només quan la nostra esfera pública —europea i nacional— recuperi la calma i la serenitat necessàries per al debat democràtic podrem allunyar la cultura de la guerra i de la violència. Només aleshores la pau serà possible.
Finalment, si Europa aspira a defensar-se sense renunciar als seus principis, cal reivindicar que —de la mateixa manera que és possible compatibilitzar la democràcia amb la preparació per a un escenari bèl·lic— també és perfectament possible mantenir i enfortir el nostre Estat del Benestar mentre reforcem la nostra capacitat defensiva. Preparar-nos no ha d’implicar desmantellar allò que ens identifica com a societat: al contrari, només un Estat del Benestar robust, cohesionat i just pot garantir la resiliència social que exigeixen els temps convulsos. Per això, la veritable fortalesa europea no rau només en el múscul militar, sinó en la capacitat de preservar el model social que ens ha permès viure en llibertat, dignitat i prosperitat.
