La setmana passada, el mateix dia que se celebrava el 40è aniversari de l’ingrés d’Espanya a la Unió Europea, vam conèixer un informe de l’UCO que assenyalava que el secretari d’Organització del PSOE podria estar implicat en una trama de corrupció.
En un mateix dia, doncs, el blanc i el negre, barrejats
Blanc: la celebració d’una història d’èxit, la integració d’Espanya a la zona política que gaudeix dels més alts estàndards de democràcia i benestar del planeta.
Negre: un segon secretari d’Organització del PSOE presumptament implicat en un cas delictiu. El retorn d’un malson, l’evidència que la corrupció pot instal·lar-se amb facilitat a la cúpula dels partits. De qualsevol partit, fins i tot d’aquells que, des de l’esquerra, semblen lluitar més decididament per erradicar-la.
Va ser un dia, sens dubte, d’alt impacte emocional per als votants i militants del PSOE, que veien traïts els seus valors. I de profund neguit per als demòcrates en general.
Dia també d’inquietud sobre el futur de la democràcia. A tots ens van venir al cap preguntes que, lamentablement, durant les darreres dècades tendeixen a emergir de manera recurrent: ¿És raonable confiar en l’honestedat dels partits i dels polítics? ¿És la democràcia capaç de posar fi a la corrupció?
Preguntes clau, la resposta de les quals per part de l’opinió pública determina la supervivència de la democràcia representativa. Perquè la democràcia té com a fonament la confiança de la ciutadania en aquells que els governen.
Si un dia la majoria de la població arribés a pensar que la resposta a aquestes preguntes és negativa —és a dir, que no és raonable creure en la política i que la democràcia és impotent davant la corrupció—, aquell mateix dia l’autoritarisme i l’autocràcia tindrien el camí lliure per instal·lar-se en el nostre sistema polític.
Davant la gravetat de la situació, i per evitar una deriva autoritària del nostre sistema polític, és més urgent que mai reconstruir la confiança ciutadana i protegir la democràcia dels efectes corrosius de la corrupció.
Naturalment, no serà fàcil —sobretot en aquests moments de perplexitat— trobar solucions simples i d’efectes immediats. És qüestió de temps i perseverança. Però, en tot cas, hem de passar a l’acció i, sobretot, fer un exercici de reflexió serena per posar algunes coses en clar.
La primera: fins i tot en moments d’impacte emocional com el que acabem de rebre, la democràcia no pot detenir-se.
El mètode democràtic no pot quedar bloquejat sota cap pretext. Ni dins dels partits, i menys encara fora d’ells. Ans al contrari, ara és el moment d’avançar cap a una democràcia més forta i cohesionada. Avui és temps de participació, de deliberació i de debat per trobar solucions. És el moment de prendre decisions consensuades i d’actuar amb unitat. Sobretot perquè cal aprendre junts dels errors i rectificar a temps per continuar avançant.
La segona: ara és el moment de la veritat i de la responsabilitat. És temps de parlar clar i d’actuar amb fermesa. El moment de dir les coses pel seu nom: al blanc, blanc i al negre, negre. I el moment de triar amb determinació el rumb dels anys vinents.
En conseqüència, cal deixar enrere el recurs fàcil de la propaganda exculpatòria, que només serveix per oblidar el que és essencial. En aquests moments no valen subterfugis evasius —com ara el “i tu més”— ni presentar-se com a víctimes de poders irresistibles. Ningú no els acceptarà i encara desprestigien més la política. Perquè ni els errors dels altres redimiran els nostres, ni declarar-nos víctimes ens farà mai més forts.
Com deia l’il·lustre socialista francès Jean Jaurès, cal buscar sempre la veritat i, després, ser valents per dir-la.
La tercera: no és temps d’esquinçar-se les vestidures ni de començar a dubtar dels valors de la democràcia ni dels del socialisme democràtic. Aquests valors no estan en qüestió. El que està en qüestió és l’honestedat de persones concretes i les seves presumptes pràctiques delictives.
El que convé ara és ser rigorosos i precisos: reconèixer les ferides i curar-les. Però seria desastrós que una primera desolació —que, lògicament, es pot entendre— acabés convertint-se en depressió, i aquesta en un nihilisme fatalista.
No es pot enderrocar tota la casa per culpa d’una esquerda: avui el més important és no abandonar els valors fonamentals per una mala experiència; és a dir, no abandonar els ideals democràtics davant l’aparició d’un cas de corrupció. I els valors del socialisme democràtic —per molt que des de diversos àmbits s’intentin erosionar— han estat i continuen sent pilars clau de l’Estat de dret, encara que, per descomptat, no els únics.
La quarta: és el moment de confiar, de debò, en l’esfera pública, en l’Estat de dret i en els diferents poders de l’Estat, especialment en un dels poders clau: la justícia. Certament, tant en l’esfera pública com en les institucions i en la justícia hi ha elements que poden i han de ser debatuts, i sobre els quals cal fer un examen crític constant. Però si la nostra desconfiança cap a la política, la justícia i les institucions arribés a ser més gran que la nostra confiança en elles, perdria tot sentit creure en la democràcia. I això seria desastrós.
Una esfera pública activa, un debat públic informat, plural i inclusiu són claus per fer diagnòstics encertats i proposar solucions. I una justícia rigorosa, prudent i conscient de la seva responsabilitat continua sent imprescindible a l’hora de dilucidar responsabilitats.
Tanmateix, és a l’esfera política —als partits, als parlamentaris i als responsables polítics— a qui correspon actuar amb la màxima diligència i responsabilitat; sense dilació.
Per moltes raons, però per una d’evident: ha estat en l’esfera política on ha aparegut el problema, i és l’esfera pública, precisament per problemes com aquest, la que s’ha convertit recentment en el motiu de preocupació més gran dels espanyols, segons diversos estudis sociològics —incloent-hi els del CIS—.
El més urgent ara és intentar aturar i revertir la pèrdua de confiança en la política i en els polítics, que, sens cap dubte, a causa dels darrers esdeveniments, s’ha vist malmesa. És urgent també intentar recuperar el prestigi dels partits, del Govern, dels altres poders de l’Estat i de moltes de les institucions del seu entorn. I això només es podrà aconseguir amb un exercici suprem de transparència i de lleialtat institucional.
Es tracta de defensar la democràcia amb fermesa. Sabem que la corrupció no és una amenaça puntual, sinó un perill recurrent. Tot i que en certs moments pot emergir amb més virulència, la seva presència —sovint latent— actua com un veritable càncer per al sistema democràtic, capaç d’arrelar i estendre’s en qualsevol àmbit.
Només serem capaços de combatre la corrupció si mai no abaixem la guàrdia, si som proactius i ens anticipem a prevenir-la. Només ens en sortirem amb transparència i amb més democràcia.
És el moment de la veritat. El moment d’actuar diligentment i sense perdre de vista allò que és essencial.
