Comença una campanya difícil, tensa i decisiva. Malgrat el que diguin les enquestes, res no està decidit. Votar és un exercici de llibertat: cada persona tria, juntament amb les altres, el futur comú. La clau serà la participació i la capacitat de reunir una majoria convençuda que val la pena continuar avançant.
Hi ha raons per a l’esperança. Als Estats Units, els demòcrates han aconseguit la majoria a les dues cambres del Congrés, reforçant els contrapesos al poder de Trump. Al Brasil, Lula ha guanyat davant de Flávio Bolsonaro amb prop del 52 % dels vots. Aquests resultats recorden que els projectes autoritaris troben resistències, perden suports i poden recular.
Una campanya és el moment de retre comptes. Ho ha de fer el Govern, explicant-ne els èxits i les qüestions pendents. També ho ha de fer l’oposició: per les alternatives que ha plantejat —o per la manca d’alternatives—, pels acords que ha facilitat i per les decisions que ha impedit. Governar té conseqüències, però oposar-se al Govern també.
És el moment, també, d’examinar els programes: què proposen i com pensen aplicar-ho. Però no es tracta només dels programes. També cal tenir en compte la trajectòria dels partits, la credibilitat dels seus dirigents i la seva conducta quan han hagut de triar entre l’interès general i el propi. Les promeses s’han de llegir a la llum dels fets.
Tres missions
Els socialistes tenim tres grans missions. La primera és retre comptes, amb orgull i sense arrogància, perquè les coses s’han fet bé.
Espanya va assolir, el tercer trimestre del 2026, els 22,85 milions de persones ocupades, 465.500 més que un any abans. El salari mínim s’ha situat en 1.221 euros mensuals en catorze pagues, un 66 % més en termes nominals que el 2018. Són avenços importants. L’habitatge assequible continua sent una gran assignatura pendent. Però, més enllà de les crítiques, ¿algú ha fet més que el Govern per resoldre aquest problema?
També podem defensar la protecció que s’ha ofert davant de les adversitats. El 10 de novembre, el Govern comptabilitzava més de 8.293 milions d’euros abonats en ajuts i subvencions per la DANA que va assolar el País Valencià. Per a les víctimes de l’accident ferroviari d’Urda, ha aprovat 30 milions d’euros en ajuts i bestretes d’indemnitzacions: 72.121 euros per cada persona morta, en concepte d’ajut, a més d’altres quantitats a compte de la responsabilitat civil i de l’assegurança obligatòria. Cap quantitat no repara una pèrdua humana, però les institucions han d’evitar que les víctimes quedin desemparades.
En política exterior també s’hi ha fet molt. La consolidació de l’embargament d’armes a Israel i la prohibició de les importacions procedents dels assentaments en territori palestí ocupat expressen la voluntat d’actuar davant del patiment palestí. La defensa dels drets humans exigeix criteris que puguem sostenir davant de qualsevol vulneració, vingui de qui vingui.
La segona missió és contribuir a analitzar les alternatives amb rigor i sentit crític. La ciutadania ha de saber qui es beneficiaria de cada mesura i qui n’assumiria els costos. Hem d’assenyalar allò que considerem equivocat o injust i reconèixer les afinitats allà on n’hi hagi. Saber discrepar i saber acordar són capacitats indispensables per governar una societat plural.
La tercera és explicar el nostre model de societat. La socialdemocràcia aspira a convertir la prosperitat en benestar compartit; a fer que la feina permeti viure amb dignitat i que l’educació, la salut, l’habitatge i les cures facin possible l’autonomia personal. Llibertat, igualtat i fraternitat orienten aquest projecte. No tothom defensa aquests principis. La llibertat necessita drets i condicions materials per exercir-la; la igualtat exigeix combatre les barreres que reprodueixen els privilegis; la fraternitat implica comprometre’ns amb els altres. D’aquí ve la nostra defensa d’una economia pròspera i d’un estat de dret que protegeixi tothom davant de l’arbitrarietat.
La conversa democràtica
Tenim una tasca insubstituïble: el boca-orella. Conversar amb familiars, amics, veïns i companys; comprendre les seves preocupacions, explicar les nostres raons i escoltar-ne les objeccions. La democràcia deliberativa també es construeix en aquestes trobades.
Cal fer-ho sense fanatisme. El sectari aviat perd la raó perquè deixa d’escoltar i converteix cada objecció en una ofensa. Necessitem convicció per defensar les nostres idees i humilitat per reconèixer allò que encara no sabem resoldre. Conversar exigeix aprendre.
Identificar-nos amb la majoria comença per reconèixer-nos-hi. Compartim aspiracions: ocupació digna, habitatge accessible, serveis públics i seguretat. Aquesta majoria és plural i no pertany a cap partit. La nostra tasca és demostrar que la prosperitat pot anar acompanyada d’equitat i que la protecció social enforteix la llibertat.
Així es defensa la democràcia: respectant la intel·ligència de la ciutadania, parlant clar i tractant l’adversari com un conciutadà. La manera de guanyar-se la confiança anticipa la manera d’exercir el poder. La confiança que demanem comença per l’exemple que donem.




