Una jove que vol emancipar-se. Una parella que necessita una escola bressol. Un pensionista que tem no arribar a final de mes. Una llogatera a qui se li acaba el contracte aquest any i que no sap on viurà l’any vinent. Un noi que aspira a un contracte estable. Una dona que té cura dels pares i necessita ajuda.
Aquestes persones poques vegades protagonitzen els grans debats polítics. Algunes amb prou feines tenen temps per interessar-se per la política i, de vegades, fa la impressió que la política tampoc no s’interessa gaire per elles. Tot i això, les seves aspiracions, les seves dificultats i les seves esperances haurien d’ocupar el centre de qualsevol campanya electoral. I molt especialment de l’actual.
Perquè governar consisteix, en bona part, a fer possibles les legítimes aspiracions de les persones. No només els grans projectes col·lectius, sinó també aquestes necessitats quotidianes que poden semblar petites des de la distància del poder, però que són decisives per als qui les viuen. Aquí rau, precisament, el sentit d’una política democràtica i social.
Les eleccions serveixen per decidir qui governa, però també per què i, sobretot, per a qui es governa. Aquesta és la qüestió fonamental que es dirimirà el pròxim 29 de novembre.
Per això cal preguntar-se quines conseqüències tindria un canvi de majoria i d’orientació política a Espanya. L’alternança forma part de la democràcia i n’és una de les garanties fonamentals. Però no totes les alternances tenen el mateix significat ni produeixen les mateixes conseqüències. I la conjuntura internacional actual obliga a mirar més enllà dels programes electorals i de les disputes entre partits.
Quan el poder econòmic no accepta límits
Vivim una transformació profunda del capitalisme i, amb ella, de les relacions entre aquest i la democràcia.
Durant dècades se’ns va presentar un horitzó de prosperitat basat en el creixement econòmic, la lliure competència, l’obertura dels mercats i l’expansió dels drets. Es donava per descomptat que el desenvolupament econòmic contribuiria, tard o d’hora, a l’enfortiment de la democràcia. La història mai no va justificar plenament aquella confiança, però avui els seus fonaments s’estan esfondrant a la vista de tothom.
La competència pels recursos limitats, el control de les primeres matèries, l’energia i les tecnologies estratègiques estan retornant el protagonisme a la lògica de les grans potències i de les àrees d’influència. Mentrestant, la concentració econòmica està reduint cada cop més la competència real en nombrosos sectors. Grans conglomerats financers i tecnològics, empreses capaces de condicionar les comunicacions, el comerç o la circulació de la informació, acumulen un poder que desborda les fronteres nacionals i desafia la capacitat reguladora dels estats.
Sorgeixen així formes de poder econòmic que ja no necessiten justificar el seu domini mitjançant la promesa d’abundància compartida. En tenen prou de controlar recursos estratègics, infraestructures, tecnologies i mercats. I els seus interessos troben més facilitats en la desregulació gairebé total, en l’afebliment dels poders públics i en la concentració de les decisions que no pas en el funcionament d’una democràcia exigent.
El que és veritablement inquietant no és que el capitalisme hagi deixat de necessitar els mercats. És que alguns dels seus poders més influents mostren una disposició cada vegada menor a acceptar els límits que la democràcia els pot imposar.
Aquesta transformació econòmica té conseqüències polítiques. L’ofensiva contra les regulacions públiques, el qüestionament dels mecanismes de redistribució, l’afebliment dels contrapesos institucionals i l’avenç dels moviments autoritaris no són fenòmens idèntics. Però es reforcen mútuament.
Ho estem comprovant als Estats Units, on la presidència de Trump ha exhibit sense pudor la connivència entre grans fortunes tecnològiques i un poder executiu que desafia jutges, universitats i mitjans de comunicació. També ho veiem a Europa, on les forces nacionalistes radicals comparteixen grup parlamentari, referents i una mateixa agenda: menys límits per als poderosos, menys drets per als vulnerables i un enemic permanent a qui culpar de tot, sigui l’immigrant, el feminisme o Brussel·les.
No condueixen totes al mateix resultat ni avancen al mateix ritme. Però seria ingenu ignorar que formen part d’un mateix moviment global.
La democràcia no desapareix necessàriament per mitjà d’un cop d’estat. També es pot afeblir gradualment mentre conserva les eleccions, els parlaments i els procediments. Pot perdre substància quan les decisions econòmiques fonamentals escapen al control públic, quan les institucions deixen de limitar eficaçment el poder o quan els drets socials esdevenen privilegis supeditats a la capacitat econòmica de cada persona.
Davant d’aquesta deriva, Espanya ha sostingut aquests anys una altra manera d’estar al món: la cooperació multilateral i els drets humans com a principis de la seva acció exterior. La defensa de la pau, del poble palestí, dels ucraïnesos i les ucraïneses i de totes les víctimes no ha estat un gest, sinó una posició coherent en un temps en què molts preferien callar.
Aquest és el context històric en què Espanya afronta les pròximes eleccions. I aquest moviment autoritari també té la seva expressió a Espanya.
El preu de l’alternança
Vox no és una anomalia local. Comparteix grup al Parlament Europeu amb els partits d’Orbán i de Le Pen, i mira Trump com a model. Rebutja la violència de gènere com a realitat específica, presenta els immigrants com una amenaça, proposa desmantellar l’Estat autonòmic i concep la política com una batalla contra enemics interiors. No és un partit més del sistema: és un partit que s’oposa als consensos que han sostingut gairebé mig segle de democràcia.
A Catalunya, on tant ha costat reconstruir la convivència, sabem bé què significa una força política que converteix la diversitat en motiu de sospita. I observem amb desassossec com aquestes mateixes idees reapareixen, amb un altre accent, a Aliança Catalana.
Cal reconèixer que el Partit Popular ha estat un partit de govern, amb una trajectòria democràtica amb què es pot discrepar, però que, en tot cas, no podem menysprear. El problema és un altre. El problema és que el PP ha adoptat l’estratègia de l’extrema dreta. I tot indica que el PP només podrà governar amb Vox. I Vox no es limita a donar-hi suport: condiciona les polítiques de tots els governs en què participa. Ja cogoverna amb el PP a Castella i Lleó, on el 2023 va intentar imposar un protocol destinat a dissuadir les dones que es plantejaven avortar, i va obligar els seus propis socis a desautoritzar-lo.
La pregunta que ens hem de fer, per tant, no és si convé l’alternança en abstracte, sinó si aquesta alternança, ara, resulta beneficiosa i quin preu caldria pagar per ella.
El que s’ha construït i el que es pot perdre
El nostre país ha seguit durant els darrers anys una orientació política impulsada pel PSOE i el PSC que ha combinat creixement econòmic amb polítiques de protecció social i ampliació de drets. El salari mínim ha passat de 735 a 1.221 euros des del 2018, un 66 % més. Les pensions s’han revaloritzat d’acord amb l’IPC, i les mínimes ho han fet per sobre d’aquest índex. La Seguretat Social ha superat per primer cop els 22,5 milions d’afiliats, i la temporalitat ha caigut del 29,4 % al 13,4 % des de la reforma laboral.
Per descomptat, queden problemes importants sense resoldre. L’habitatge és el més urgent. I convé recordar per què votem ara: perquè el 2 d’octubre passat el PP, Vox i Junts van tombar al Congrés la prohibició de desnonar famílies vulnerables i la pròrroga dels lloguers que vencien aquest any. La primera mesura va caure per sis vots. Aquesta és la distància que separa avui milers de famílies de la incertesa.
El que es va votar aquell dia va ser, a escala domèstica, la mateixa pregunta que avui recorre tot el món: si un dret bàsic pot quedar subordinat a la rendibilitat d’uns quants. Sobretot quan aquest dret és ni més ni menys que disposar d’un sostre digne.
Persisteixen també les desigualtats, les dificultats d’emancipació juvenil i les mancances en els serveis públics i en l’atenció a les persones dependents. En la majoria d’aquests àmbits s’ha avançat, i el balanç de qualsevol política s’ha de mesurar per allò que s’ha aconseguit, per allò que no s’ha pogut aconseguir i per la direcció en què es mou. Però els avenços socials tenen una característica que sovint oblidem: costa molt construir-los i es poden deteriorar amb relativa facilitat.
No cal sempre derogar una llei per canviar el rumb d’un país. N’hi ha prou, de vegades, amb deixar d’actualitzar una prestació, ajornar una inversió, reduir el finançament d’un servei públic o traslladar-ne progressivament la gestió al mercat. El que comença com una mesura pressupostària pot acabar modificant les condicions de vida de milions de ciutadans.
I hi ha una diferència fonamental entre considerar la sanitat, l’educació, les pensions, les cures o l’habitatge drets que cal garantir i entendre’ls principalment com a oportunitats de negoci o com a responsabilitats individuals.
No es tracta de negar la funció de les empreses privades ni la necessitat d’una economia dinàmica i competitiva. Es tracta de decidir quins béns han de quedar protegits per l’acció col·lectiva, quins límits cal imposar a la concentració econòmica i quines responsabilitats corresponen als poders públics.
Perquè la llibertat no consisteix només a poder triar entre les ofertes del mercat. És molt més. No és lliure qui no pot pagar el lloguer ni qui espera mesos una cita mèdica. La llibertat consisteix també a disposar de les condicions materials necessàries per desenvolupar una vida autònoma i digna.
Aquí rau una de les grans qüestions que les eleccions posen sobre la taula. Les diferents orientacions polítiques no es distingeixen únicament per la quantia dels impostos o per les prioritats de despesa. També expressen diferents concepcions sobre l’equilibri entre l’interès privat i el bé comú, entre el mercat i els drets, i entre l’acumulació de riquesa i la distribució social.
En aquest sentit, el 29 de novembre es decidirà més que una alternança. S’obrirà una nova etapa en què caldrà definir la resposta espanyola a les grans transformacions econòmiques, socials i polítiques del nostre temps. I la veritable qüestió de fons és si les nostres institucions democràtiques conservaran i ampliaran la seva capacitat per orientar aquestes transformacions cap a l’interès general, amb l’extrema dreta al Govern, tant si hi té molt pes com si en té poc.
Perquè l’estat del benestar no és una conquesta assegurada definitivament. Tampoc no ho és l’estat de dret. Tots dos són construccions històriques que necessiten recursos, institucions sòlides, responsabilitat política i una ciutadania disposada a defensar-los i a millorar-los.
Les enquestes dibuixen avui un escenari. Ja el van dibuixar el 2023, i la ciutadania en va decidir un altre. Res no està escrit mentre quedin urnes per omplir.
Enmig del soroll electoral, de les desqualificacions i de la competició per imposar titulars, seria convenient tornar a pensar en aquella jove que es vol emancipar, en la parella que necessita una escola bressol, en el pensionista que fa comptes, en la llogatera que espera una carta del propietari i en la dona que té cura dels pares.
No són personatges secundaris de la política. Són la raó de ser.
Les seves vides ens recorden que la democràcia no es pot reduir al procediment d’escollir governants. També ens ha de permetre decidir col·lectivament sobre les condicions de la nostra existència.
En definitiva, el que està en joc no és només qui governarà Espanya, sinó si la democràcia continuarà governant l’economia o si serà l’economia qui acabi governant la democràcia.
De la resposta a aquesta pregunta dependrà, en bona part, la vida d’aquelles persones amb qui començàvem. És a dir, la vida de tots nosaltres.
