Fa temps que sembla que l’únic que importa als mitjans —i a una part de l’opinió pública— és la crònica judicial, especialment en els seus vessants més escabrosos. Però el més preocupant és que aquesta lògica s’ha anat infiltrant en gairebé totes les estructures i institucions polítiques: des del Parlament fins al Govern, passant pels partits. Sembla que només hi hagi jutges d’instrucció, imputats, presumptes delictes, proves i contraproves. La política reduïda a una successió de procediments judicials o, pitjor encara, a un exercici permanent d’especulació pseudojurídica.
Per descomptat que atendre el que passa a la Justícia té un gran interès, i és innegable que bona part del que està passant —i del que pot passar— té lectures polítiques indiscutibles i conseqüències electorals evidents.
Però pot un país, o un sistema polític en conjunt, concentrar tota la seva atenció en els processos judicials? Quines conseqüències té deixar de veure tot allò que passa més enllà dels tribunals? La resposta és clara: no. No hauríem de reduir tota la nostra atenció ni tota la nostra capacitat d’anàlisi al que succeeix als jutjats. No podem deixar de veure què està passant al nostre voltant, perquè el balanç d’ignorància, desatenció i confusió seria desastrós.
De què ens oblidem si només estem pendents del que passa a la Justícia? Què estem descuidant? Ens oblidem, precisament, d’allò que més ens hauria de preocupar. Dels grans canvis que marcaran les pròximes dècades: les transformacions ambientals i climàtiques, econòmiques i productives, tecnològiques i geoestratègiques que ja estan remodelant el món que habitem. Tenim al davant grans reptes per a la nostra societat mentre mantenim la mirada fixada en una altra banda. Però també ens oblidem del que és més immediat, del que no pot esperar: de l’augment dels preus, de les dificultats d’accés a l’habitatge, els canvis en el món laboral, de les tensions que afecten els serveis públics, de l’educació dels nostres fills i filles i, en definitiva, de tot allò de què depenen el nostre benestar i el nostre malestar quotidians.
I què estarem descuidant? Precisament tot allò que trobarem a faltar en un futur immediat: que es facin les reformes necessàries perquè els serveis públics funcionin millor, que s’implementin mesures davant noves dificultats i que el país pugui decidir el seu propi destí en un context internacional cada vegada més complex.
No és que els casos judicials no siguin importants. És evident que importa si un ministre ha abusat de la seva posició, si un funcionari ha prevaricat, si algú s’ha enriquit indegudament o si un grup de persones ha intentat instrumentalitzar les institucions de l’Estat en benefici propi. Tot això importa, però no és el més important. El que s’hi pugui dirimir és, en última instància, un problema judicial, encara que pugui tenir conseqüències polítiques i electorals. Si algú ha comès un delicte i és condemnat justament, és senyal que el poder judicial compleix la seva funció. El mateix passa si algú és acusat injustament i finalment és declarat innocent. En aquests casos, la Justícia funciona, i els electors poden valorar la política en els seus propis termes. Els parlaments poden legislar i els governs governar. Les institucions compleixen, així, el seu paper, i la ciutadania pot confiar-hi.
Però què passa si tot s’enreda? Què pot passar quan els processos polítics, judicials i institucionals es barregen entre si? Què passa si només vivim com a espectadors de la crònica mediàtica dels tribunals? La resposta és òbvia: tot es confon, el funcionament institucional s’encalla i la convivència política es deteriora.
Si la política queda a la mercè de les decisions d’un jutge d’instrucció o d’un tribunal, malament. Però si les eleccions —el moment en què un poble decideix el govern i el parlament— s’enreden amb els processos judicials, encara pitjor. Quan la política depèn de decisions judicials, quan els parlaments esperen sentències per legislar i quan govern i oposició només miren les instruccions judicials, aleshores gairebé tot es perverteix.
Apel·lar al sentit comú, a la paciència i a l’ordre és, en aquest cas, imperatiu. És el moment de posar les coses al seu lloc i de no oblidar que hi ha un espai i un temps per a cada cosa.
Els tribunals i la Justícia tenen els seus ritmes i mecanismes. Les seves decisions es basen en processos garantistes: allò que és o pot ser considerat un atropellament es pot corregir en instàncies superiors; allò que pugui constituir una vulneració de drets fonamentals té en el Tribunal Constitucional la seva instància de defensa; i allò que resulti ser una filtració parcial o interessada d’un sumari es podrà contrastar quan aquest es conegui en la seva integritat.
És cert que els processos són llargs i que algunes providències i interlocutòries són difícils d’entendre. Però el que importa és el balanç final i el seu impacte real sobre les persones i les coses, no pas l’escuma artificial que sovint genera el moviment.
Els governs i els parlaments també tenen els seus processos i els seus ritmes. Les eleccions es convoquen en els terminis establerts, per decisió del titular del Govern o mitjançant una moció de censura. Cal respectar aquest marc. La pressió des de l’oposició per influir-hi és, sens dubte, legítima, però té un límit: el que estableixen la Constitució i les lleis. En tot cas, pretendre que el que passa a les sales de judici tingui una repercussió mecànica en les decisions electorals és un contrasentit. Quan un poble és cridat a votar, ho fa per decidir els seus governants en funció de l’acció de govern i dels programes polítics que es presenten. És en aquest moment que cada ciutadà pot extreure les seves pròpies conclusions del que hagi passat en l’àmbit judicial, o atendre allò que consideri més rellevant. Però confondre i barrejar aquests plans no ajuda ni a les decisions encertades ni a una bona política.
Si només atenem els processos judicials i les cròniques mediàtiques, perdrem també el sentit de la mesura discursiva i el valor de les nostres paraules. Si qualsevol interlocutòria judicial —per inversemblant que pugui semblar— ens trasbalsa fins al punt de derivar en una retòrica apocalíptica i en una inflació emocional del discurs, fem un mal servei a la bona política i a la convivència. Només alimentarem el foc —que ja és prou—, contribuirem a la polarització i a la fragmentació social, i alguns acabaran traient profit d’aquest riu regirat.
Encara que costi, el que pertoca fer en aquests moments és fer bona política. Defensar els valors i els principis que inspiren l’acció de govern. Confrontar, amb totes les eines verbals i dialèctiques raonables, aquells que s’oposen a aquests valors o que n’exhibeixen de contraris. Proposar programes i polítiques actives que afavoreixin els objectius que es volen assolir. En definitiva, centrar-se en el benestar real dels ciutadans, en la vida quotidiana i en tot allò que pot afavorir la convivència i el progrés.
